La precarització a les institucions culturals

 

La vaga dels treballadors des Baluard.

Avui divendres 1 de juliol els treballadors del Museu d’Art Contemporani Es Baluard van a la vaga amb dues exigències. Ambdues parlen de defensar el seu lloc de feina. La primera es centra en recuperar el 5% del sou que els va retallar el govern Bauzá, fa uns anys, tot i no ser funcionaris. El segon apunta a les categoria laboral. Al Museu hi ha gent que realitza tasques per damunt de les seves funcions i de la seva categoria. Parlam al voltant d’uns 11 treballadors d’una plantilla fixa de 23. Prop del 50% es troba en aquesta situació.

Hi ha una negociació. Ara mateix la direcció els ha oferit recuperar en tres anys el 5%, un 2,5% ara i un 1,25% en els dos anys següents, i pujar de categoria a 4. Els treballadors, amb una congelació del seu sou des del 2008, consideren aquesta proposta insuficient i volen la redacció d’un conveni entre els treballadors i l’empresa que sigui vigent a partir del 2017 i que permeti revisar totes les categories.

Els serveis mínims per avui s’han definit en dos operaris de manteniment, un en el torn de matí i l’altre en el de tarda. Són uns serveis mínims amb els que serà difícil que es puguin cobrir les necessitats del centre en el dia de la inauguració d’”El turment i l’èxtasi”, l’exposició d’art llatinoamericà que tendrà lloc avui vespre.

Sembla que aquestes necessitats seran cobertes pel personal de l’empresa subcontractada Trablisa. Caldrà veure quines tasques desenvolupen, si figuren en el marc d’allò contractat, i si estan conculcant el dret de vaga dels treballadors substituint els seus llocs.

Cal recordar que es Baluard i la seva fundació es sostenen principalment amb fons públics. Al seu patronat hi trobam representats el Govern Autonòmic, el Consell Insular de Mallorca, l’Ajuntament de Palma i la Fundació d’Art Serra, els tres primers són els responsables, elegits democràticament, de les polítiques culturals.

Cal demanar-se si la situació d’explotació laboral del personal que es dóna a Es Baluard es pot fer extensible a altres entitats públiques o si, per contra, es tracta d’un cas aïllat. Sabem, per les notícies que arriben des del Principat, que el col·lectiu de treballadors lligats a la cultura està mobilitzat i té com a objectiu la signatura d’un “conveni de la cultura”.

 

 

Els equipaments culturals

  

El tema de la realització de funcions per damunt de la categoría que un funcionari ocupa troba un contrapunt alarmant en les direccions dels museus, arxius i biblioteques.  

Des de la modificació, encara vigent, d’aquestes places de lliure designació que habilita a metges i professors a ocupar-les, el que s’ha devaluat és el contingut de la feina. 

Abans era necessari haver passat unes oposicions del cos específic per a ocupar-les, oposicions que havien de garantir els coneixements i la capacitat de qui ocupava la plaça. El que ens trobam actualment, quan un professor de català exerceix de director de la biblioteca pública de Menorca, per posar un exemple concret, és que el que es devalua per davall la categoria és la capacitat de portar el discurs de la institució. Quin missatge estam enviant a un jove que ara mateix estigui estudiant biblioteconomia?

Direccions sense requisits i conserges, auxiliars i administratius sobre-qualificats. Vos imaginau a un auxiliar administratiu fent de conservador? A un conserge fent de bibliotecari? I si els hi demanam què està passant directament, la resposta és: -”Som tan pocs que aquí tots feim de tot.

Mirant cap als ajuntaments, podeu recordar quants auxiliars i administratius heu vist fent les funcions d’un tècnic de cultura?

Conclusió

Si als alts càrrecs cada vegada els hi exigim menys -de tal manera que és més fàcil triar qui farà la direcció o portarà la regidoria-, i als treballadors de base cada vegada més; tant que poden arribar a substituir a una part -quan no a tota- dels tècnics de la institució, cap a on anam? La precarització a les institucions culturals ens mostra unes direccions cada vegada més arribistes, unes bases precaritzades -quan no són directament externalitzades en empreses que guanyen els concursos per la seva capacitat de rebaixar encara més el preu- i uns quadres mitjos escassos desbordats en les seves responsabilitats.

Per molts de compromisos públics que es facin, abans i després dels comicis electorals, les solucions no arriben. No és un tema de dretes o esquerres, ambdues han tengut diverses oportunitats per a posar remei a aquest escenari. Ens trobam que als partits i als càrrecs els surt més rentable tallar les cintes inaugurals de les infraestructures que garantir correctament la seva gestió.

S’ha encès un foc i el bosc ara mira i espera. La passada legislatura la Conselleria d’Educació va viure una vaga que redefinia les relacions dels treballadors: entre ells mateixos, amb els seus usuaris i amb l’administració. Tres consellers d’educació varen seure a la mateixa cadira, un després de l’altre. A Cultura ja hi ha hagut un canvi, haurem d’estar atents.

Hi ha solucions per a la situació que denuncien avui els companys d’Es Baluard, no fa falta inventar res, les següents propostes les han intentat posar en pràctica Berta Sureda i el seu equip a l’Institut de Cultura de Barcelona: renunciar a inaugurar nous equipaments fins que els existents estiguin consolidats, acabar amb les designacions a dit i signar un conveni col·lectiu que sigui el marc laboral dels professionals de la cultura. 

Aparegut a contrainfo.cat l'1 de juliol de 2016.