La correspondència amb el director de l'Ara Balears

El 25 de juny he anunciat a una de les xarxes socials la fi de la col·laboració amb el diari Ara Balears

"El director del diari Ara Balears, Ferran Aguilo, m’ha escrit dient que ha rebut consultes de diversos directors generals que li han comunicat que em presentava en nom del diari, m’ha advertit que, si es repetia, hauria de prendre mesures. Li he escrit desmentint l’acusació i li he demanat si algú li estava indicant que la publicitat al diari perillava. Ha negat que aquesta sigui la causa i m'ha comunicat el seu interès en que deixi de col·laborar amb el mitjà.
A partir d'ara, podeu consultar els articles sobre polítiques culturals al blog: http://culturoscopia.blogspot.com.es/"

Al fil d'aquest anunci s'ha pogut veure com el director del mitjà feia pública la correspondència on m'acabava anunciant el seu interès en que deixàs de col·laborar, amb la frase: "A vegades, dir la veritat és tan senzill com fer una foto a la pantalla...."  Deix en la vostra capacitat discernir que hi ha de veritat o de falsedat en el que s'ha dit.


A continuació teniu el correus:

El 22 juny 2016, a les 11:04, Ferran Aguiló va escriure:

Bon dia

Si t'escric enlloc de telefonar-te és perquè vull que quedi constància del que et diré.

Després de que el passat 27 de maig et vaig explicar que no volia ningú alié a la redacció actuant en nom del diari, he rebut diverses consultes de directors generals als quals t'has presentat com a relacionat (ho deixarem així) amb l'Ara Balears.

Fes el favor de no tornar-hi perquè em veuré obligat a prendre mesures.

Salutacions

Ferran Aguiló i Sureda

Director

Ara Balears

---

El dia 22 de juny de 2016, 21:49, Pere Vicenç ha escrit:

Ferran,

intent construir les relacions amb el meu entorn a través de la confiança. T’agraeixo que deixis les coses per escrit, no hi tenc cap problema i evita mals entesos. He llegit el teu correu avui al matí i no he pogut dedicar-li temps, ho faig ara. He repassat les notes que tenc i he pensat en els casos on es pugui donar la situació que tu descrius: t'has presentat com a relacionat (ho deixarem així) amb l'Ara Balears.  Puc dir-te que hi ha gent que em relaciona amb el diari Ara Balears, la mateixa que llegeix els articles que porten la meva signatura. També hi ha la gent a la que he convidat a escriure sobre els temes de culturoscòpia amb els que treballam, els hi explicat a tots ells que el lector al que ens dirigim és el lector de l'arabalears. Si em demanes directament a mi jo entenc que sóc col·laborador de l'arabalears.

Ara bé, anem a l'acusació: parles de directors generals sense indicar cap nom. Tenc una conversa per xat amb Josep Ramon Cerdà, director de l'IEB, de dia 4 de juny a les 17:26 on li deman si li han arribat les crítiques que s'han fet a l'IEB des d'una taula redona organitzada per Elena Vallés el mateix dematí. I li dic textualment: miraré de fer una crònica. Vaig reflexionar sobre el tema d'escriure la crònica i vaig decidir no fer-la, ja que donat el cas que les denúncies exposades a la taula redona no foren certes estaria fent difusió a una difamació. En cap moment vaig anomenar a l'arabalears.

Això està escrit i tenim aquesta conversa com a mínim dues persones, si en Cerdà no l'ha eliminada.

Ferran, encara no m'has demanat si les acusacions són certes i ja m'has advertit. Això em molesta.

Em preocupa que hi hagi alguna altra raó que et porti a actuar d'aquesta manera cap a jo.

Em plantejo perquè dónes per bones "les acusacions" de "directors generals" sense contrastar-les. 

Entenc que la crítica que estic fent està molestant.

Entenc que estam en període electoral i que en els partits hi ha nirvis i intranquil·litat.

Tal vegada algú t'està indicant que perilla la seva publicitat al mitjà? 

Et puc dir que he rebut gestos de menyspreu i felicitacions en parts semblants, ho pots comprovar a les xarxes socials.

Et puc dir que està començant a tenir lloc el debat sobre les polítiques culturals, que era l'objectiu pel que treballàvem i que entenc que s'hi estan sumant articulistes de l'arabalears, estic parlant de Cristina Ros i de Guillem Frontera.

Crec que això actualment és fer un servei a la societat. Entenc que dubtis, que no publiquis un article sobre la campanya electoral (potser per evitar problemes), però aquest darrer correu entenc que va a més.

M'agradaria que si tens algun interès en que deixi de col·laborar amb l'arabalears siguis clar en el què i el perquè.

Atentament,

Pere Vicenç

PS: Tens alguns correus meus pendents de respondre.

---

El dia 23 de juny de 2016, 11:39, Ferran Aguiló ha escrit:

Pere,

Sí, tenc interès en que deixis de col·laborar. Jo també mir de construir un entorn de confiança i, en ell, ningú no es creuria que qualcú pot condicionar-me amb un anunci o que deixi de tenir una veu al diari per evitar problemes.

Salutacions

Ferran Aguiló i Sureda

Director

Ara Balears

---

El dia 23/06/2016 13:29, "Pere Vicenç" va escriure:

Aleshores ja compartim alguna cosa Ferran. 

Parlaré amb la gent a la que he demanat col·laboració i els hi explicaré l'estat actual de les coses. 

"El director del diari arabalears ha rebut consultes de diversos directors generals que li han dit que em presentava en nom del diari i m'ha comunicat el seu interès en que deixi de col·laborar en el mitjà."

Enviaré el correu demà, si hi vols afegir algun argument t'agrairé me'l facis arribar.

Atentament,

Pere Vicenç

---

El 23 juny 2016, a les 13:42, Ferran Aguiló va escriure:

No és el meu estil dir què ha d'escriure un altre en un altre lloc.

---

Nota final: Tots els correus de Ferran Aguiló portaven la següent informació al peu del text.

Advertència: Aquest missatge i, si escau, els fitxers annexos tenen caire confidencial, especialment pel que fa a les dades personals, i s'adrecen exclusivament al destinatari referenciat. Si no es tracta d'aquest i l'ha rebut per error o se li ha fet arribar per qualsevol motiu, li preguem que ens ho comuniqui per aquesta mateixa via i el destrueixi o l'esborri, i que en tot cas s'abstingui d'utilitzar, reproduir, alterar, arxivar o comunicar a tercers aquest missatge i fitxers annexos, tot sota pena d'entrar en responsabilitats legals. L'emissor no garanteix la integritat, la rapidesa o la seguretat d'aquest correu, ni es responsabilitza de possibles perjudicis derivats de la captura, incorporacions de virus o qualssevol altres manipulacions que facin tercers.

La fotografia del 49 %

Finalment la Regidoria de Cultura ha mostrat la mà oberta amb unes quantes llavors al palmell i, com si foren ocells, el "sector" s'ha afegit a una imatge que vol escenificar la normalitat de la cultura dins l’administració municipal. Estic parlant de la notícia que ha aparegut aquest dimecres en els mitjans, sobre el nou model de gestió i direcció de la Fundació Palma Espai d’Arts, anunciant que es dóna a les associacions del sector cultural el 49% del patronat de la Fundació.

La fotografia pot servir en primer lloc per a comprar un poc més de temps a l’equip de la regidoria i en segon lloc per a desactivar les crítiques del sector, no mitjançant el compliment de les seves demandes sinó en la seva institucionalització i en l'enfrontament de les parts entre sí. Bastarà dir: -Només tenim aquest pressupost.

En principi no hi hauria d'haver conflicte entre les parts ja que el 49% no decideix res en una majoria simple. Cal que aquest punt sigui recordat abans de les futures reunions del patronat i que no es perdi ni un segon en lluites entre les diferents parts dels sectors: artistes visuals, gestors culturals, crítics i comissaris i a qui vulguin afegir.

Per vacunar-se contra el caïnisme pot ser aquest un bon moment per a plantejar al sector fer una única associació o plataforma on tothom quedi representat i que els debats sobre el que va primer: el fer, el gestionar o el pensar es puguin fer abans del decidir.

En tot cas la lluita no està en el reconeixement del sector -cap sector que tengui credibilitat té aquesta lluita- ni en que la representació sigui superior al 50%. Si un dels objectiu polítics és la participació ciutadana no es tracta de res més que donar poder al poble i el poble segueix sense sortir a la foto.

Per a començar amb bon peu la nova etapa de la Fundació -seguint un altre objectiu polític- valdria la pena publicar les actes de totes les reunions, incloent especialment les quatre intenses reunions a les que fa referència l’article de l’Arabalears, de tal manera que no només la transparència sinó també la idea de servei públic quedi reforçada. Un membre de qualsevol patronat s’ho pensa dues vegades abans de defensar uns interessos determinats quan sap que la seva veu serà sentida més enllà de la reunió i de la memòria i confiança dels seus assistents.

Seguint en la línia de la transparència, és d’esperar que els nous Estatuts de la Fundació, si s’arriben a fer aquesta legislatura, es puguin consultar a peu de carrer i esmenar abans de ser aprovats.

Queda encara un compromís polític per tractar: la rendició de comptes. Cal definir les conseqüències que hauria de tenir una mala gestió per a cada una de les parts, més enllà de que qui governa pugui perdre les eleccions. La rendició de comptes ens ha d’ajudar a corregir el que no funciona abans de que en quedem farts.

Serveixi d’exemple l’acusació -feta pel regidor de Cultura de Palma a un funcionari del Consell Insular- d’entorpir l’acció de l’Ajuntament en l’esbucament de sa Feixina. Acusació, com hem pogut llegir a l’Última Hora, on es demanen explicacions a un funcionari sense demanar l’obertura d’un expedient sancionador al Consell Insular pel que es descriu com negligència i actuacions lleugeres.  

Si Miquel Perelló no es capaç de convertir les paraules en fets, o ser conseqüent, com podrà passar una rendició de comptes?

Pere Vicenç

Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 9 de maig de 2016. Imatge de l'Arabalears.
 

La nova política, el cas d’Esperança Camps

 El 10 de març la portada del 'Diario de Mallorca' incendiava l'actualitat política anunciant que la consellera Esperança Camps havia perdut el suport de tots els seus directors generals. Dies després, quan tota la premsa tracta el tema, MÉS per Menorca, el principal suport de la consellera, acusa en un comunicat la dreta i el centralisme de ser les mans invisibles al darrere de la notícia, responsabilitzant la premsa de difondre falsos rumors malintencionats.

Tot i provenir de l’entorn de confiança de Maite Salord, Esperança Camps va ser considerada una aposta valenta, un perfil independent, sense militància a cap partit polític, havia de donar credibilitat a unes àrees que mai havien estat dins el govern autonòmic: la participació i la transparència. Ambdues, juntament amb la rendició de comptes, estendards de la nova política.

La roda de premsa

Encara ara és el moment que es faci una narració coherent sobre els fets. A la roda de premsa de dia 1 d'abril, on anuncià la seva dimissió, juntament amb Àngels Àlvarez, cap de gabinet, i Sebastià Sabater, assessor de comunicació, Camps exposà clarament els motius que han guiat la seva decisió: deslleialtat de l’equip i falta de suport i confiança per part dels partits.

Les respostes posteriors a les acusacions fan arrufar les celles. Josep Castells, diputat menorquí, planteja la dimissió en termes de “grandesa de la democràcia”, és a dir: “saber dimitir quan toca” en una tertúlia a la ràdio, situant la qüestió exclusivament en la manca de recursos de la Conselleria. Responent a una entrevista a la revista 'El Temps', David Abril parla, un mes després, de la dimissió de Camps i del conflicte entre Mallorca i Menorca en els següents termes: “Tot està tan bé, o més, que sempre”. És a dir: aquí no ha passat res.

Una metodologia

La manca de transparència de la política de partits fa que sigui més fàcil llegir els fets en funció de les seves conseqüències en lloc de les seves causes. És com a la sèrie 'The wire', on en un moment donat, i en el context d’un seguiment de tràfic d’estupefaents, deixen de cercar d’on ve el maletí amb la droga (producte) per investigar on va el maletí que porta els diners (benefici).

Suposem que el càrrec de conseller és entès com un benefici. Després de la informació donada a la roda de premsa, qui voldria substituir Camps? La resposta no tarda gaire, els noms que sonen per substituir-la són de gent de dins la casa: Jaume Gomila, director general de Cultura, i Ruth Mateu, la secretària general.

Jaume Gomila no és una persona del partit. La legislatura anterior treballava de director a la Biblioteca Pública de Menorca en un càrrec de lliure designació del PP. És amic de Silve Pons, la parella de Nel Martí, i entra al govern de manera accidental. MÉS per Menorca no esperava participar dins cap conselleria i vestir els càrrecs va esdevenir un tema urgent.

Ruth Mateu sí és del partit, regidora a l’Ajuntament d’Andratx amb MÉS-APIB i lligada al PSM, va treballar a l’IDI, on coincidí amb Silve Pons, en aquell moment director del servei d'acompanyament empresarial. Com a secretària general de la Conselleria portava l’assistència tècnica i jurídica de tots els projectes. No dóna el perfil de persona del món de la cultura que té Camps, però Mateu no dimitirà a no ser que el partit ho demani.

El canvi en la nomenclatura de la Conselleria també sembla establir una nova corelació de forces i d’interessos. De Participació, Transparència i Cultura es passa a Transparència, Cultura i Esports. Queda reforçat Miquel Gallardo, un càrrec que ve avalat per Fina Santiago, i pren rellevància Carles Gonyalons amb esports.

La lleialtat

Crec que lleialtat és la paraula clau que defineix el conflicte de la Conselleria. És el concepte que al mateix temps salva i condemna la figura d’Esperança Camps. La consellera no va proposar cap dels seus directors generals; va rebre un equip fruit de les diferents quotes de poder que es varen repartir en els acords. Cada càrrec sap el nom i els cognoms de qui l’ha posat, qui li dóna suport i qui no; la lleialtat va en aquesta direcció. Per molt que s’empri l’eufemisme del partit, ”estic al servei del partit”, no és el partit el que els ha posat, entenent pel partit les seves bases, no hi ha hagut primàries per nomenar els directors generals i cap d’ells no ha estat triat per alguna de les seves assemblees. En la seva dimissió Camps no s'amaga darrere els motius personals i escapa de la lògica clientelar.

De què serveix parlar de codis ètics si quan ens trobam davant una denúncia, com la que va fer la consellera el dia de la seva dimissió, la resposta és negar el conflicte i la solució esdevé substituir qui denuncia per una de les persones a qui ha denunciat. Ha quedat clara en algun moment la innocència o la culpabilitat d’Esperança Camps?

Els programes electorals quan no s’acompanyen amb fets perden la credibilitat. És cert que el partit pot refugiar-se en l’argument que es governa en coalició i que tot el que va malament és responsabilitat dels socis, però es corre el risc de quedar incapacitat d’acceptar la misèria pròpia, i aquesta situació d’enrocament és la pitjor situació: si tot és responsabilitat dels altres, un mateix esdevé incapaç i un incapaç no pot corregir.

Hom pot pensar que es troba davant l’enèsim article de crítica des de posicions a l’esquerra de l'esquerra, però existeix algun tret diferencial més característic de la dreta que el de ser acrítica? Si hi ha un projecte que es vulgui diferenciar i que en lloc d’apostar per l’alternança política ho faci per a l’alternativa, necessàriament haurà de construir una ètica fonamentada en els fets i no en les paraules. Quan els fets no es donen, cal dir-ho i actuar.

Pere Vicenç

Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 9 de maig de 2016

Quines polítiques culturals volem? (III) L'art urbà

Per començar a parlar d'art urbà ens cal en primer lloc acotar-ne el significat. Què entenem per art urbà per distingir-lo d'altres intervencions/accions al carrer? Una definició podria ser qualsevol intervenció gràfica amb vocació artística feta en l’espai públic, de manera autònoma o pactada amb la comunitat, ja siguin grafits, 'stencils' (plantilles), adhesius de qualsevol tipus o intervencions de guerrilla sobre publicitat o imatge institucional. Tanmateix, aquesta interpretació artística depèn de la mirada de l'interpretador. El debat es podria centrar en la conveniència de promoure o perseguir aquest art des de les institucions i si això no va en detriment del seu sentit inicial. Des de la meua opinió, les institucions poden ajudar a desenvolupar determinats projectes per als quals són imprescindibles i mantenir-se al marge de la resta d'intervencions per no tallar l'espontaneïtat de l'ecosistema artístic als carrers. Crec que el veritable diàleg s'ha de produir entre el veïnat i les creadores, i les institucions han d'ajudar que aquest es dugui a terme, tot mantenint-se'n en un segon pla i aportant-hi la mediació tècnica necessària.

Tanmateix, per ajudar que es desenvolupi aquesta escena cal la iniciativa i la voluntat per prestigiar aquests mitjans artístics. Cal documentar, calen publicacions sobre aquest tema, cal dur els creadors/es d'aquí als festivals internacionals, així com obrir els museus i fons d'art a aquest tipus d'obres. Malauradament, la resposta de les institucions és fins ara poruga, descoordinada i dubitativa. L’actual Ajuntament, com tots els anteriors i parlant amb coneixement de causa, no ha plasmat en absolut la bona voluntat que ens ha transmès en diverses reunions. De moment, només tenim paraules i pocs fets.

Vandalisme

Sovint hi ha la voluntat des del poder i els mitjans d'etiquetar unes expressions d'art al carrer com a artístiques i unes altres com a pur vandalisme i això pot ser perillós. Aquestes distincions són falses i arbitràries. Podem parlar de bones o males pràctiques dins aquest món, així com també ho podem fer respecte a la política, però generar aquestes diferències és el camí més proper a la censura. Podem establir un debat sobre on convé pintar i on no, què mereix la pena ser respectat i què es pot intervenir; ara bé, cap de les mesures institucionals, ja siguin coercitives o de qualsevol tipus, no garantiran que tothom sempre actuï d’una manera “correcta”. Tampoc el fet de muntar parets “alliberades” no solucionarà res, en primer lloc perquè no impedirà la resta de gent pintar on sigui i en segon lloc perquè acabem amb la llibertat i l’espontaneïtat d’aquestes expressions artístiques. Seria millor preguntar-se per què hi ha persones que no se senten identificades amb el seu entorn, ja sigui el barri de Son Gotleu o el baluard del Príncep. Quin tipus de ciutat estem fent? Una ciutat que no pertany als seus habitants, pertany als bancs, a les empreses i al turisme. Els barris on hi ha guiris estan massificats i vetats als que hi viuen; els que no tenen turistes estan completament oblidats. Uns barris que la gent no s’estima perquè entén que són guetos on no passen les brigades de neteja, els jardins estan abandonats, les cases cauen de velles. Això no genera identificació. Genera alienació, aïllament. El grafit és una resposta a això, una manera de rebentar i fer-se seu un entorn aliè. És l'art que floreix enmig de les runes. És la pura vida.

Quan parlem d'apostar clarament per l'art urbà, cal parlar en primer lloc de donar-li visibilitat. Per això, les institucions han de deixar que aquest es desenvolupi sense intercedir-hi i han de promoure allò que s'hi fa, com fan amb altres expressions culturals, que sí que es promouen obertament i sense embuts. No es tracta de parlar que estudiaran –ja si de cas ens deim coses– realitzar intervencions als espais municipals, sinó que Cort ha de ser mediador entre els espais privats que hi ha al carrer i els creadors que volem tirar endavant projectes de gran format. Això ha d'estar a l'agenda. Cal fer gestió real dels recursos per possibilitar els projectes que s’hi presenten. Per aquesta qüestió es podrien fixar en allò fet per l'Ajuntament de Calvià, tot i les crítiques que es poden fer sobre el procés de selecció i gestió dels projectes. Està a anys llum de qualsevol cosa feta des de l’Ajuntament de Palma.

Manca de por és apostar per fer coses que tinguin visibilitat als barris perifèrics i també al centre històric. Se sol pensar per defecte que aquest tipus d’intervencions només es poden fer als barris “degradats”, entorns suposadament ideals per a aquestes d’expressions suburbanes. De nou partim d’un estereotip de classe basat en una visió elitista de la cultura. Al centre, galeries, escultures i brunches diversos; a la perifèria, grafit.

A Palma hi ha incomptables murs amb els quals les constructores tanquen els solars buits durant anys. Per què no fer una normativa municipal que automàticament legalitzés les intervencions artístiques sobre aquestes parets? Acabaríem amb aquesta ciutat murallada, on les immobiliàries exposen els seus anuncis gratuïts de compravenda d'edificis i els bancs exhibeixen pantalles gegants de publicitat al carrer, però no hi podem posar ni un punt de color.

Així mateix, valentia era el que calia per haver derogat una normativa de civisme feta per l’anterior Consistori, que perseguia qualsevol expressió artística al carrer, sancionant qualsevol intervenció, sense fer-ne cap distinció. Després d’haver lluitat els partits a l’oposició per què es derogués, ha hagut de ser un jutjat el que acabi amb la impopular ordenança. Ha passat un any i, malgrat ser ara a l’Ajuntament, no han estat capaces de tombar-la.

Paradoxalment, és l’anterior grup municipal a Cort, ara a l’oposició, el que presenta mocions a favor de l’art urbà amb un mural meu que amb la seva normativa a la mà era il·legal. Una broma de mal gust. D’altra banda, fins ara les actuacions per prestigiar l’art urbà han estat tímides i insuficients. La gestió de les rutes guiades per les nostres obres s’impulsa des de l’àrea de Joventut. Vull aclarir que qualsevol iniciativa d’aquest tipus per apropar les obres a la ciutadania em sembla positiva, però què passa amb Cultura? Almenys es podrien haver coordinat les dues àrees. Potser consideren que els que fem això som adolescents que ens entretenim ratxant el carrer? Pensen que els únics que poden gaudir-ne són joves amb gorra i 'skate' baix del braç? Prejudicis de nou i ignorància. Al llarg de tots aquests anys, m’he adonat que l’art al carrer trenca amb barreres generacionals i de classe. Pot agradar des de padrines fins a adolescents. També és una errada que la gestió d’espais per intervenir es vulgui fer a través de paradetes de monitors precaris, esplai infantil i globoflèxies diverses estil Dinamo. Cal fer un vertader catàleg dels espais disponibles des d'un model de ciutat i que s’estudiïn els projectes que s’hi presentin per dotar-los de pressupost i donar una visibilitat pública a allò que s’està fent, no muntar un voluntariat artístic on tot s’hi val i fem un poti-poti de tallers per a nins i nines pintant quatre fustes. Actuant així, els artistes semblam una mena de monees de fira per als vianants. Ens poden tirar cacauets. Cultura de l’espectacle.

De la mateixa manera, no necessitem un exèrcit de comissaris, curadors, programadors o el que sigui que doni una base conceptual a la nostra feina, que parli per nosaltres amb les institucions o que triï què podem i què no podem fer. Ens sabem explicar, sabem què volem dir i fer, gràcies. Creiem en la cultura del DIY fins a les darreres conseqüències. Aquest moviment va d’això. Cal acabar amb la gestió cultural del low cost, que pretén fer-se a cost zero; la cultura no funciona així. No es pot pretendre omplir els espais culturals amb el treball de creadores precàries a canvi d’una hipotètica promoció curricular. Totes volem sobreviure, el lloguer no es paga amb el currículum, sinó amb euros.

També cal acabar amb la cultura de l’Instagram, aquella en què l’únic que interessa als polítics de torn és la foto, moltes vegades tot publicitant actuacions abans de fer-les i filtrant a la premsa la voluntat de fer això o allò. Fer-se la foto a costa nostra hauria de ser allò secundari. Si féssim cas a allò que s’ha dit que han de fer, aquest ajuntament hauria significat realment el canvi que prometien.

En fi, que cal posar-se a fer feina de veritat i replantejar la manera com s’han fet les coses fins ara. Tot va massa a poc a poc; generar iniciatives no hauria de ser tan complicat. Aquesta lentitud, igual que passa amb moltes altres qüestions importants per transformar la ciutat, fa la impressió d’immobilitat. Malgrat tot, sabem que hi ha bona voluntat i, a diferència de l’Ajuntament anterior, han volgut escoltar el que pensem, tot i que després no s’hagi fet cas de res. Encara hi som a temps, tanmateix el rellotge corre. Tic-tac.

Marc Peris (SOMA)

Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 22 de maig de 2016, il·lustració de SOMA

Quines polítiques culturals volem per a Palma? (II) Els casos del govern de canvi i de la Regidoria de Cultura

Quan els dirigents rebaixen dràsticament els objectius que s'han compromès a fer mitjançant els programes electorals i els acords de govern, ens trobem davant una falta de coherència. Una de les conseqüències més preocupants és l'augment de l'abstenció electoral, especialment per als que creiem que com menys gent participa en les decisions que els afecten menys legitimitat tenen aquestes. Els partits polítics que governen l'Ajuntament han declarat públicament adoptar com a senyes d'identitat tres eines que milloren el sistema de representants i delegació de vot, i que intenten situar la ciutadania en el centre del debat polític. Aquests conceptes són: participació, transparència i rendició de comptes.

La participació té un objectiu molt clar: donar poder a la població. És un instrument que també permet incloure-hi a qui no es troba lligat a cap estructura organitzada, el marginat, l'oblidat i a qui es troba privat de drets.

Malauradament, moltes de les actuacions que es fan en nom de la “participació” hi tenen poc o res a veure; és altament recomanable l'article de Sherry R. Arnstein (1969) sobre el tema. Parlar de “participació”, encara que se l'esmenti contínuament, però sense delegar el poder, no és participació, és manipulació. Fer una consulta no és, sense més, participació. Perquè es doni una veritable participació s'ha de fixar quina és la massa crítica a partir de la qual la consulta és vinculant i els consultats han de poder participar en tot el procés, especialment en l'elaboració de les preguntes i de les seves conseqüències.

La informació és fonamental per a la participació, d'aquí que la transparència sigui un element indispensable. Si la informació és unidireccional o es troba esbiaixada, la participació és només simbòlica. Quan la informació no té qualitat, com quan se’ns dóna la informació sense més, sobre el que es fa, el que no es fa o la despesa d'una partida, sense dir res en relació als problemes que s'intenten gestionar, ni per què es fa d'una manera o d'una altra, ni sobre quins objectius es persegueixen o fins a quin punt s'han assolit els resultats o no, la informació no és transparència ni tampoc participació.

Quan un responsable polític explica la impossibilitat que té per aconseguir uns objectius no està duent a terme cap acció a favor de la “participació”, i si no hi ha conseqüències tampoc se li pot dir rendició de comptes, en tot cas ho anomenem, seguint Arnsteim, teràpia.

Miquel Perelló ha dit públicament, en una reunió oberta a la seu de MÉS per a parlar del seu treball al capdavant de la Regidoria de Cultura, que el seu programa electoral, més que construir-se amb compromisos, es fa amb desitjos, i que només es veu capaç de complir-ne el 10%, sense especificar. Ha explicat que no té gelosa la seva cadira i que aquesta està a disposició del partit, no obstant això ha demanat paciència als presents per, abans de fer cap valoració, arribar al final del mandat.

Antoni Noguera, que s'espera que sigui el batle de Palma els dos darrers anys de la legislatura, ha estat informat de la deriva de la Regidoria de Cultura des de finals de l'any passat; es va comprometre a fer-ne un seguiment i a parlar-ne el mes de gener. Té una bona ocasió per mostrar que creu en el programa que representa i que la política municipal és un instrument al servei de les persones i per a un nou model de ciutat.

Lleialtat a la ciutadania, integritat, senzillesa, compromís, honradesa, moralitat, transparència, austeritat, exemplaritat, plena dedicació al servei públic, tot conceptes extrets del codi ètic acordat pels partits que conformen el govern municipal, són paraules buides si no se'ls dóna contingut. Rebaixar els compromisos que es deixen per escrit a desitjos és un frau. No fer-hi res, per part dels responsables, és connivència. Qui forma part de la comissió de seguiment del codi ètic i què pensa fer amb aquesta informació?

Que els escrúpols o la inoperància no serveixin per a reproduir els mateixos models obsolets i corruptes d’aquells que durant la legislatura passada demostraren que no tenen altre programa per a la cultura més enllà de la seva instrumentalització com a mercaderia turística i l’anihilació de la llengua catalana. Corregir el rumb és possible amb la voluntat política per fer-ho.

Pere Vicenç i Pere Perelló

Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 24 de febrer de 2016, il·lustració de Mar Oliver

Quines polítiques culturals volem per a Palma? El cas de la Fundació Palma Espai d'Art

A finals del mes de setembre els mitjans de comunicació informaven que la regidoria de cultura cercava perfils per encarregar-se de la Fundació Palma Espais d’Art amb un projecte més obert i participatiu que l’elaborat fins al moment. L’anunci semblava portat per la voluntat de fer arribar a les institucions el canvi que els resultats electorals del 24 de maig ja havien dibuixat.

Semblava que alguna cosa es movia.

Un poc d’història

La Fundació Casals d’Art i Espais Expositius de Palma va ser creada per Nanda Ramon al 2008, quan era regidora de cultura pel BLOC, amb un patronat que provenia en la seva majoria dels partits polítics. La missió principal de la Fundació, segons els estatuts, és promoure l’art en totes les seves manifestacions. Al capdavant, i d'una manera temporal que durà tota la legislatura, hi col·locà Joan Carles Gomis, director general de Cultura de Palma i director del Casal Solleric amb els governs populars de Catalina Cirer i Joan Fageda, que seguí una línia continuista per gestionar-lo, i passà a gestionar la reforma del casal Balaguer (2009-2016?), el Quarter d’Intendència i les Voltes. Tots els espais expositius de l’Ajuntament de Palma quedaren reunits en una sola entitat. L'única persona en nòmina de la Fundació era el director-gerent, la resta era personal de l’Ajuntament i empreses externes.

Amb l’entrada de Mateu Isern el juny de 2011 el partit popular cessa Joan Carles Gomis –Roma no paga a traïdors– i convoca un concurs que guanya Pilar Ribal. La cultura no és un dels eixos de l’acció de Govern i, al final del mandat la regidoria de Fernando Gilet havia perdut 2 de cada 3 euros que entraven per via del pressupost municipal. Les col·laboracions amb entitats privades, totes lligades a l’àmbit financer, també redueixen gradualment la seva aportació.

A dia d’avui

Els pressuposts que es pengen a la web de la Fundació presenten algunes errades. Obvien fonts d'ingressos, 25.000 euros del banc de Santander, i fan que els números quadrin sense que hi hagi cap romanent o es prevegi despesa extraordinària. Es canvien criteris d'elaboració i es passa la despesa del manteniment de l'edifici de la Fundació a l'Ajuntament, sense deixar-ne constància. Uns pressuposts que no expliquen correctament la inversió pública als ciutadans, esdevenint així poc fiables. Sorprèn que ningú hagi demanat cap auditoria. O no tant.

L’actual directora general de cultura de l’Ajuntament, Francisca Niell, anteriorment treballava per Natprojectes, una empresa que rescata les restes del naufragi del Centre de Cultura de la Fundació Sa Nostra (Biel Amer, Bartomeu Tomàs i la mateixa Niell) i desenvolupa projectes per a la Fundació Palma Espais d’Art sota la direcció de Pilar Ribal. Això, emperò, no li salva el cap. Niell, en la mateixa línia de les males pràctiques de Gomis, es fa amb el control de la Fundació i de l’àrea de cultura i defensa una gestió tècnica amb una programació segons els "compromisos adquirits” que eviten programar i dotar de contingut la política cultural de Palma i l’acció de la Fundació. A tot això el responsable de l’àrea, Miquel Perelló, provinent del món de l’ensenyament, es dedica a apagar focs. Atrapat en les urgències -l’enderrocament del monòlit de la Feixina o la gestió del robatori de part del mobiliari del Balaguer- no porta a terme el programa polític que la gent va votar.

Un programa que deia:

"Palma ha de deixar de ser la ciutat de les oportunitats perdudes en matèria de Cultura. En aquest àmbit, la manca de projecte i la contínua improvisació per part de l’equip de govern han marcat una legislatura plena de despropòsits en la gestió cultural. El Partit Popular ha marginat la cultura com si fos una part intranscendent de l’agenda política. Hem d’invertir radicalment les prioritats i construir un projecte participat per la gent i consensuat amb els sectors culturals que millori la ciutat a curt i a llarg termini."

El problema abans de les eleccions era la manca de projecte. Ara el problema és donar continguts a l'acció de govern en matèria de cultura i això, amb el perfil continuïsta de Francisca Niell al timó, i sense una oposició activa que controli el compliment dels programes, no sembla una empresa fàcil. La regidoria pot tenir la temptació de dir que aquest era el programa de MÉS i que ara el programa és el del Pacte de Govern. MÉS ha blindat les qüestions lingüístiques dins l'acord -recuperació del reglament de normalització lingüística, premis Ciutat de Palma en català, retorn del senyal del 3/24 i canal 33- són punts importants, però si no volem fer aquest país més petit del que és hem d'anar més enllà.

Els reptes

Edificis en amenaça de ruïna (Casal Solleric) i d’altres que abans d’inaugurar ja s’han de començar a rehabilitar (Casal Balaguer). La tan habitual herència de calaixos buits que deixen els governs anteriors, quan canvien de color polític. Els reptes que es planteja l'Ajuntament són el discurs que es repeteix legislatura rere legislatura i que s'ha actualitzat amb algunes bones idees -participació, transparència, bones pràctiques- però sense dotar-les de contingut. Esdevé una política en què es prioritzen els contenidors per damunt dels continguts. Amb logotips i sense persones, com si les úniques memòries que perdurassin fossin les impreses en paper.

El gran repte a dia d’avui de la política cultural de Ciutat passa per canviar el subjecte: passar de la sala d’exposició i l’objecte artístic a les relacions que es generen dintre i fora dels espais amb els usuaris. Aquest punt es controla i s'avalua amb els indicadors culturals dels ciutadans. La formació ha de ser un dels eixos principals. És necessari augmentar l'índex de lectura i portar a terme una tasca de dinamització de les biblioteques de barri per recuperar el teixit perdut. El darrer diagnòstic per barriades publicat al 2012 ens mostra una insuficiència en la instrucció: un de cada 5 palmesans és analfabet o no té estudis. L’índex d'afluència a les sales d’exposició, de concerts i de teatre es pot millorar sembrant un embrió d’escoles municipals d’art, de teatre i de música als casals de barri i als centres joves en col·laboració amb la Conselleria d’Educació i el Consell Insular. Com pot apreciar el valor de representar una emoció qui no s’ha plantejat fer-ho mai?

Centrant l’acció, però no limitant-la, en la franja d’edat dels que cursen Primària i ESO, col·lateralment els índexs de fracàs escolar poden baixar, ja que es treballen l’atenció i la disciplina i es milloren les relacions interpersonals. La cultura popular, les noves tecnologies, les arts escèniques, les arts plàstiques, les arts de la paraula, el turisme cultural, … tots són temes d’un debat que no s’escomet.

En una situació de pobresa que es va generalitzant, la cultura ofereix una finestra des d’on construir-se a un mateix i no caure en la indefensió. "Només la cultura fa ciutadans lliures”, la frase és d’Emili Darder. Més citat que estimat.

La Fundació Palma Espais d’Art és un instrument adient per portar a terme l’acció de govern, però necessita repensar-se. El patronat ha rebut com a mínim una proposta de modificació d’Estatuts. El punt més important que conté planteja obrir el patronat i donar el control de la Fundació a la ciutadania donant pas al vertader canvi de subjecte. De moment van passant els mesos, no hi ha resposta i la història sembla que es repeteix.

Pere Vicenç i José Juan Luna

Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 18 de febrer de 2016, il·lustració de Mar Oliver

DIARI DE CAMPANYA, LA CULTURA I MÉS

Foto familiar de campanya. Acompanyen al candidat: regidors de l'ajuntament, una consellera, el director de l'IEB i un director general.

Sota el lema "La cultura no és un luxe, és un dret" MÉS ha participat en la campanya per a les eleccions estatals perseverant amb un tema que ja fa temps se'ls escapa de les mans: la cultura.

Antoni Verger és el número tres, a mitja jornada, d'una coalició que no ha enviat a cap representant per donar suport a l'acte. Hem pogut veure fer acte de presència i aplaudir enèrgicament a algun càrrec de Més Per Menorca tot i que aquesta agrupació no participa en la coalició i "ha donat" llibertat d'elecció als seus votants.

El discurs ha estat breu, no ha arribat als 10 minuts, descomptant la presentació d'Antoni Noguera. El públic no ha superat les 80 persones, comptant nins que juguen futbol i càrrecs polítics. Poca gent havent-hi concert de CODO i Caetaneando. Possiblement són al bar esperant que acabin de parlar i comenci la música.

 

Cartell de l'acte

Faré un resum de les dues intervencions.

Noguera ha fet una introducció de "memòria històrica" recordant que al barri, ara un desert en equipaments culturals, hi havia el triangle que formaven els cinemes Metropolitan, Hispania i Chaplin, i descriu com aquests han estat substituïts per les grans superfícies comercials, de les que ja disposam de 150.000 metres quadrats. Potser no recorda que al barri hi ha un casal de joves i que el districte és el més ben dotat en casals de barri i biblioteques, què entenem per equipaments culturals? Inaugurar un edifici per a ser la seu de la simfònica? O dotar de contingut al que ja existeix?
El futur batle diu que el model de ciutat ha d'anar lligat a la cultura i aquesta ha de funcionar com la matèria gris de la ciutat. Ens ha de permetre sortir de la crisis.

Situa la qüestió clau en l'IVA cultural del 21% -el mateix que els objectes de luxe- trepitjant la idea principal que ha d'exposar Verger i que dóna sentit al lema de l'acte. Fa un diagnòstic sobre la manca de recursos, la corrupció i un model econòmic lligat al ciment. Apunta, sense concretar com, la necessitat de fer una discriminació positiva a la gent que mitjançant la cultura genera creixement econòmic. Lliga els problemes de finançament amb l’estat a la manca d'acció amb l'edifici de GESA. Totes aquestes qüestions, assegura, es poden solucionar amb una representació a Madrid.

Per acabar Noguera cita a Emili Darder: "La única forma de fer ciutadania és la cultura, el que s’ha de fer és cultura, cultura, cultura." De tant de repetir-la en els diferents actes i escrits aquesta cita s'ha gastat i ha perdut el sentit. Ja semblen les "paraules, paraules, paraules" de Hamlet. Un playback sense cap reflexió on Noguera i part del partit enterren les restes que encara puguin quedar de credibilitat.

 La intervenció d'Antoni Noguera

Antoni Verger reitera els punts exposats, i aprofundeix el tema central de l'IVA cultural amb una proposta de reducció que va del 21% al 4%. Analitza que aquest fet permetrà més consum de productes culturals, un impuls a la dansa, al teatre, a la música i a la creació, que ens enriquira com a societat i servirà per a que creadors que estan en una situació de precarietat absoluta puguin surar una mica. No he pogut evitar pensar en els peixos que suren, panxa amunt, a la mar. M'he girat i entre el públic només he pogut veure a Tina Codina com a representant del sector.

Alguns temes més que ha explorat Verger han estat els sobrecosts de la insularitat. L'afirmació de que la insularitat ens empobreix com a societat obvia que és un dels factors que garanteix, a la indústria hotelera, un mínim de línia de costa a explotar i que justifica, a l'"esquerra" insularista, la idiosincràsia que caracteritza i diferencia a cada una de les illes, l'excepció cultural.

Ha seguit parlant de la desgravació fiscal als rodatges de productes audiovisuals per a les illes i del plurilingüisme i la defensa de la producció cultural en la nostra llengua, el català. Com si no existís una producció cultural pròpia fora de l'àmbit lingüístic. Sembla que aquest, tot i que tenguem una facultat d'història de l'art al campus, és encara un territori per a explorar.

"La cultura és un dels eixos prioritaris, la cultura és imprescindible a una societat diversa, és un factor de cohesió, de democràcia, d’integració, i evidentment és un dret." Però cap de les propostes s'aparta de la visió de la cultura com a mercaderia.

La intervenció d'Antoni Verger

Després dels desastres a la Conselleria -evidenciats en la dimissió d'Esperança Camps- i a la Regidoria de Palma -on Miquel Perelló ha dit públicament que el partit té el seu càrrec a disposició- no sembla que l'àrea de cultura sigui el punt fort de MÉS. Quina credibilitat pot tenir el projecte per anar a "Madrid" si el que s'ha de fer aquí no està clar i després d'un any encara és deficient.

De res serveix dir, com Verger, "garantim feina i compromís" a Madrid quan això no es fa aquí. I tanmateix quina feina? Quin Compromís? A la cultura? al poble? I ja sabem que volen dir aquestes paraules? O depèn de la boca que les pronúncia?

  El texte va aparèixer a facebook el 17 de juny de 2016

Cultura? Quina cultura? (i II)

Havíem començat l'article anterior referint-nos a la intenció manifestada pel regidor de Cultura de Palma "d'acostar la cultura al poble". Vérem que la concepció de cultura a què apel·lava, en les seves línies mestres, no es diferencia de la sostinguda pel discurs de la dreta, sigui el Partit Popular o Ciutadans. Avui ens detindrem en un concepte més ambigu: el de poble, i a la reflexió sobre quins han de ser els destinataris principals de les polítiques culturals.

Venint d'equips de govern que s'autodenominen d'esquerra, la interpretació més immediata de la referència al 'poble' hauria de ser la que evoca les classes populars i les precaritzades: aquelles que pateixen les dinàmiques d'explotació inherents al model econòmic vigent.

Pensem en una cambrera de pisos que es troba sotmesa a una doble jornada laboral: la de l'hotel, cada vegada en condicions més precàries, i la de casa, sovint amb tasques de cura d'infants i persones majors. Quines són les seves possibilitats d'accés a experiències culturals emancipadores? És a dir, que no es limitin al consum passiu, durant les escasses hores de lleure que li queden, dels continguts dissenyats per la indústria cultural: televisió, cinema de masses, música comercial, etc.? Pensem en els joves, en els migrants, en els aturats, en els pobres... Els governs del canvi, si volen ser una alternativa i no una simple alternança, tenen el deure de fer-se aquesta pregunta i de cercar-hi una resposta i una proposta d'actuació.

Lluny d'això, les nostres institucions semblen més interessades a continuar donant preferència a la programació d'experiències culturals dirigides al que consideren que és el perfil idealitzat del seu votant, així com a propostes que puguin resultar atractives per als turistes, satisfacin la indústria del sector i els seus lobbies; mantinguin les xarxes clientelars amb el sector de les empreses culturals (de gestió, de logística, etc.), i cerquin la legitimació de l’acció política en la consulta, no vinculant, als gremis corporatius (artistes visuals, escriptors, galeristes, reials acadèmies, crítics i comissaris…).

Potser una de les errades històriques de l'esquerra a les Illes ha estat pensar que fer polítiques culturals d’esquerres es redueix a contractar artistes d'esquerres i programar els continguts que suposadament agraden el votant d'esquerres, de manera que s'estableix una inèrcia endogàmica que ens explica força bé la palesa dificultat per eixamplar la base social del sobiranisme.

Allò exigible és que les polítiques culturals d’esquerres capgirin les prioritats. Que la primera sigui acostar l’experiència cultural a la població des de la convicció que 'experiència' no és el mateix que 'consum' i que no es pot entendre deslligada dels processos formatius ni del context en què es genera. És aquí on les associacions de veïns, biblioteques i casals de barri, escoles, instituts, sindicats, serveis d'ocupació i altres entitats properes a la quotidianitat de la gent haurien d'adquirir més rellevància per a l'acció cultural.

Perquè si "acostar la cultura al poble" no significa posar a l'abast de la gent els recursos per accedir a les experiències culturals a partir de les seves necessitats, context i interessos, i possibilitar el creixement personal i la integració en el teixit comunitari, aleshores no estam xerrant de polítiques culturals d'esquerres, ni tan sols de país –per molt que s'omplin de continguts autòctons–, sinó de reproduir una cultura dominant. I això, ara sí, "l’esquerra no s’ho pot permetre".

Pere Perelló i Pere Vicenç

Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 2  de juny de 2016, il·lustració de Mar Oliver

Cultura? Quina cultura? (I)

Les coses són més fàcils de dir que de fer. Això ho saben bé els responsables de les nostres institucions culturals. El que potser no acaben d'entendre és que entre el discurs que apel·la a "acostar la cultura al poble" –com va dir fa dos dies el regidor de Cultura, Miquel Perelló, en la presentació del Cicle Palma de Primavera– i l'acció que du a terme aquest discurs és necessària una reflexió prèvia, crítica i desacomplexada, sobre els dos conceptes: cultura i poble o, en altres paraules, sobre el 'què' i el 'qui', però també sobre l''on' i el 'com'. Ara, aquí, ens referim al primer.

Amb un simple cop d'ull al programa de l'esdeveniment presentat per Miquel Perelló n'hi ha prou per adonar-se com la concepció de 'cultura' en què es fonamenta la regidoria no és en essència diferent a la del Partit Popular. Hi pot haver diferències quant a la importància que se li dóna al programa, a la inversió de diners, en el marc lingüístic, en les intencions vers una major transparència i bones pràctiques en la gestió, entre d'altres coses, però la visió sobre què és la 'cultura' és la mateixa.

Ens enfrontam a una concepció de la cultura entesa com a passatemps i mercaderia. Recordam al respecte aquella entrevista en què el regidor, tot just designat, deia: "Entre tots hem de crear nous clients per a la cultura". En aquest sentit, no ens oblidam de com qualsevol debat sobre el model de cultura tard o d’hora sempre acaba sent protagonitzat pel turisme cultural.

Aquesta concepció la tenim socialment tan assumida i interioritzada que posar-la en qüestió i demostrar la possibilitat d’altres alternatives requereix l’esforç i la gosadia d’assajar un complet canvi de perspectiva.

Centrem-nos en el format concert i en l’exemple que ens ofereix el programa del Cicle Palma de Primavera abans al·ludit. De debò creiem que aquest format és la millor fórmula per acostar la gent a l’experiència artística musical? De debò creiem que programant sis de cada set concerts al centre de Palma estam acostant la cultura al poble? De debò creiem que el fet que la meitat dels assistents a un concert de la Banda Municipal a la plaça Major siguin turistes augmenta el nivell cultural dels palmesans?

Tot això, no ho oblidem, en un context en el qual de cada vegada són més paleses les desigualtats socials i els conflictes interculturals, i en què l'accés a experiències culturals que no vinguin promogudes des de la indústria massiva de (re)producció simbòlica del sistema és cada cop més restringit; fet que ens obliga a repensar la cultura com a eina de transformació social.

Reflexionar i posicionar-se en relació amb el plantejat és, com a mínim, una exigència que cal fer als responsables de les polítiques culturals i a la societat en general.

Pere Perelló

Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 26 de maig de 2016, il·lustració de Mar Oliver