El conflicte en el qual es troba
immersa la cultura continua creixent. El passat mes de desembre vaig poder
assistir a una trobada a porta tancada entre diversos agents de la cultura
-músics, actors, productors i ballarins- i els responsables de les polítiques
culturals de l'Ajuntament de Palma. Crec que és necessari fer-ne una crònica
per a entendre millor la situació en què ens trobam avui.
Ens reunírem a la casa d'un cineasta
que havia organitzat la cita per posar en contacte el nou regidor, Llorenç
Carrió, amb gent de la cultura. L'acompanyaven Antoni Noguera, encara possible
batle; Francisca Niell, directora general de Cultura i Macià Calafat, secretari
del grup municipal de MÉS, que es va dedicar a prendre notes de tot el que allà
es deia.
Carrió havia accedit feia dos mesos a l'àrea de cultura, després de la dimissió de l'anterior titular, assumint el seu equip i alguns dels seus compromisos. Havia entrat amb mal peu, a la regidoria els problemes continuaven multiplicant-se i, al meu entendre, la reunió tenia com a finalitat netejar la seva imatge i cercar nous suports.
Fetes les presentacions el regidor va explicar, sota l'atenta mirada dels seus companys, el nou programa a desenvolupar durant el que queda de legislatura. Ho va fer a partir de tres punts:
El primer punt se centrava en la recuperació de la identitat de Palma, una ciutat de 2.000 anys d'història, a l'altura de Barcelona o de Londres. Per aconseguir-ho l'Ajuntament ha decidit posar en marxa un museu d'història de la ciutat que estaria enllestit abans de juny del 2017. Tendrà la seva seu principal en el Casal Balaguer, amb un projecte museístic centrat en la vida quotidiana dels palmesans, i comptarà amb més espais en xarxa: les torres del Temple, s'illot de sa Galera i diferents jaciments arqueològics, que havien de ser finançats per l'impost turístic. Carrió, historiador de formació, ens explicava que la gent no estima la ciutat o la cultura perquè no la coneix.
El segon punt feia referència a la participació i la descentralització. Carrió defensava que per millorar la participació, les associacions han de ser més presents dins el patronat de la Fundació Palma Espais d'Art (FPEA) i que s'ha de reactivar el Consell Municipal de la Cultura (CMC), un òrgan que ajudaria a marcar les línies culturals de l'Ajuntament. Per descentralitzar proposava organitzar concerts i activitats fora del centre històric.
El tercer punt es dedicava a la promoció de la creació. Dues iniciatives per a fer-ho: obrir els premis Ciutat de Palma -per aquesta edició s'incorporaven els premis de teatre i de música i es planteja un premi a l'audiovisual, cap al 2018, d'acord amb el sector, amb la intenció d'estimular la indústria pròpia- i augmentar la quantia de les línies de subvencions, de 150.000 a 250.000 euros, obrint la convocatòria entre gener i febrer i no durant el mes de setembre. També parlava de donar cabuda a les arts visuals al CAC ses Voltes i posar en marxa l'edifici de GESA, amb protagonisme de la cultura.
Acabada l'exposició del regidor, Antoni Noguera agafava la paraula per a parlar de les tensions que genera el nou model cultural, definint-lo com un procés democratitzador connectat als nous espais culturals -GESA i la futura fàbrica de Can Ribes-, i per a fer una autocrítica centrada en l'any que ha estat sense direcció la FPEA i en la davallada del 70% del pressupost de Cultura, feta pel Partit Popular durant la passada legislatura.
Noguera assenyalava que la trobada servia per a parlar i recollir propostes des de la corresponsabilitat, com si la legislatura acabàs de començar amb el canvi de regidor.
Entre els assistents sortiren moltes preguntes, la major part referides als interessos propis i sectorials. En vull destacar algunes.
Un al·lot, que havia de marxar de seguida, explicava que com que no hi ha associacions de músics, la interlocució amb l'Administració no existeix. Per què s'ha d'estar associat per a poder participar en la política cultural?
Una ballarina va aprofitar per demanar què entenia la regidoria per participació; si aquesta feia referència al sector, als professionals o a la ciutadania. Com es concebia, per exemple, en la confecció dels jurats. Criticava que es parlava molt d'espais i molt poc de continguts. Quin sentit té obrir més espais? Assenyalava, per acabar, la dificultat d'accedir a la informació sobre les subvencions i les respostes poc clares que rebia de l'Ajuntament.
Una coreògrafa amb 30 anys d'experiència, al mateix temps que explicava que era conscient de venir del caciquisme, exigia posar els recursos primer, per a poder parlar de política després.
Jo vaig assenyalar que s'havia de rescatar la política del possibilisme administratiu de les institucions. S'han posat tècnics, que esperen rebre ordres i recursos, en el lloc que haurien d'ocupar els càrrecs polítics. A Cultura trobam molts de programadors, però poca gent que pensi les polítiques culturals.
Un músic que parla obertament de la seva situació precària, qüestionava la legitimitat que podia tenir un CMC format per empresaris i de com les polítiques públiques estan enfocades al benefici econòmic.
Francisca Niell va intervenir per a explicar que el projecte del CMC s'organitzaria amb una presidència política i una vicepresidència escollida entre les associacions. Va reconèixer que les que hi ha no són representatives, però que si s'ha d'estipular un mecanisme de participació on tothom participi, ens podem trobar que les persones que en vulguin formar part no sempre seran les més adequades.
Un músic simpatitzant de MÉS, demanava quina era la definició de cultura amb què treballava l'Ajuntament. Criticava que la participació i el consens s'estava convertint en una excusa per a no fer res i defensava la necessitat d'acció encara que fos errònia.
L'amfitrió discrepava de les posicions més crítiques amb les polítiques culturals. Centrava el problema de l'audiovisual en la manca de públic i agraïa l'augment de les subvencions que havia fet l'Administració pública en el seu sector, passant de res a 600.000 euros.
