ELS HEREUS DE PERELLÓ

L'exregidor Miquel Perelló, dimitia el passat 15 de juliol, però seguia cobrant fins el 31 d'agost, amb aquest estil de fer les coses ha anat la cultura. Un dels efectes principals del lideratge és que contagia les característiques bones, també les dolentes, a la resta de l'equip. A la laxitud mostrada per la major part dels càrrecs públics ara es suma un alt nivell d'exigència, exigència cap als altres.

Des de l'Ajuntament es pot afirmar que "és una irresponsabilitat mirar cap a una altra banda", però mirem on mirem, dins la regidoria de cultura, responsabilitat en trobam poca. La llista de greuges va creixent. Qui pensava que el recanvi posava el contador a zero podrà comprovar en breu que s'equivoca. Res no surt del no res.

A la legislatura passada, el Partit Popular va considerar que era el moment de donar el cop de gràcia a la cultura catalana de les illes, valorant que les forces dels que la podien defensar eren molt febles.

MÉS, la formació política que té la regidoria de Cultura, viu tancada dins un búnquer, comportant-se amb un autoritarisme semblant al vist en Bauzá. No de forma específica amb la cultura catalana, del que fa bandera el seu programa, sinó directament amb la cultura, la cultura sense adjectius.

Quina serà la força del teixit ara? Veurem una segona arruixada? A Barcelona el teixit ha decidit associar-se en una única plataforma per tenir més fortalesa i plantar cara.

La història d'amor entre els representants públics i unes associacions molt afeblides, va tenir la seva màxima expressió en la foto de l'acord per a modificar la composició del patronat de la Fundació Palma Espais d'Art, donant cabuda al teixit professional amb un 49% de representació. Un èxit que marca el límits del que s'està disposat a cedir des dels partits polítics que governen i que encara no s'ha portat a terme.

Qui escriu aquestes línies no creu que el problema sigui Llorenç Carrió, la destitució no ha estat una idea seva.  El problema es situa més en la falta de valors i d'ètica que s'ha instaurat en la política de partits, on prosperen els professionals dels equilibris morals i de les aparences.

Una crisi de legitimitat que afecta a tota la societat i de la que ens costa cada dia més sortir.

Publicat a Facebook. Il·lustració de Pau Andreu Sitjar

Un búnquer a Disneyland Resort

Esperant el diagnòstic

Durant la precampanya que donaria la majoria absoluta a José Ramon Bauzá, es va fer públic el document Per un nou impuls a la cultura signat per Culturai País. Grup d'anàlisi i d'opinió. Una part important dels integrants del grup forma, avui en dia, l'arquitectura institucional. El document, al llarg de 33 pàgines, ens parla de la cultura com a factor de formació de les persones, com a element central en la vida dels ciutadans i en el funcionament de la societat, un motor de cohesió social que ens permet definir la nostra identitat.

En una segona part trobam temes menys essencialistes: la dimensió econòmica productiva, la relació amb l'espoli fiscal i la precarietat dels equipaments culturals; la necessitat de dissenyar un sistema cultural Balear amb un mapa competencial clar. Donar més valor al patrimoni, fomentar les noves tecnologies amb processos de digitalització i crear nous públics. Un full de ruta que no es va poder aplicar i que acabava dient: Donar una solució definitiva a aquesta situació ja és d’una urgència absoluta.

Comparteixen, els membres d'aquest grup, el nou diagnòstic que va fent públic la conselleria de Transparència, Cultura i Esports amb enquestes i nous estudis?  Sembla que el cinisme ha triomfat en una part important d'aquest grup, els que han entrat al govern, i el silenci públic, exceptuant comptades excepcions, en l'altra.

El cessament de Ruth Mateu

En un article anterior anunciàrem que el cicle de dimissions no havia acabat. El problema més gran que té MÉS amb la Cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de J.R. Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos privats, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila, Francisca Niell o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 24 d'octubre de 2016.

Quines polítiques culturals volem?*

*Aquest article és una versió d'"Un búnquer a Disneyland Resort" que s'ha fet pel diari de Menorca. 

Les polítiques culturals i els mitjans de comunicació

El 23 de juny passat vaig deixar de col·laborar amb un mitjà de comunicació on escrivia, junt amb alguns companys, sobre les polítiques culturals. Escrivíem amb la voluntat d'obrir un debat sobre quina és la relació que ha de tenir l'administració pública amb la cultura. El gruix dels articles començaven amb el títol: Quines polítiques culturals volem? i s'acompanyaven d'un cas que s'analitzava. Abans d'arribar al sisè article, el director del diari va rebre pressions directes de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports perquè deixàs de publicar els articles; em va escriure sobre aquesta qüestió, mostrant-me el seu interès en què abandonàs el mitjà, i va fer pública la nostra correspondència privada, que circula per internet per a qui vulgui aprofundir en el tema.

El director avui dia reivindica la independència del seu mitjà i intenta obviar, ingènuament, que rebre subvencions no és rebre ordres, com si pogués mossegar la mà que li dóna el menjar. Mentre, la màxima responsable nominal de la Conselleria, la senyora Ruth Mateu, veu com el temps comprat amb el Pla de Cultura IB 2020 s'esgota i creixen les crítiques a la seva gestió, fins i tot als diaris que subvenciona.

El cessament de Ruth Mateu

El problema més gran que té MÉS, ara mateix en cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras, en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut al diari de Menorca el 24 d'octubre de 2016, amb el títol: "EL TEMPS S'ESGOTA A LA CONSELLERIA"

Capità a terra

Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan. Tant si ets al govern com al carrer. Ho hem vist en el 15M, en l'assemblea de docents, o, de forma més recent, en el manifest de terraferida.

Fa un any i mig, la cultura es presentava com un dels eixos centrals de la campanya de MÉS. Però, en assolir el poder, les primeres espases del partit triaven àrees diferents: Biel Barceló la vicepresidència i la conselleria de Turisme, i Fina Santiago la de Serveis Socials. Es va cercar una fórmula per introduir, dins les institucions, el llenguatge de regeneració política: la participació i la transparència. Es va trobar l’encaix en una conselleria on s'hi inclouria cultura i política lingüística. Un nou espai institucional des d'on es podia visibilitzar el canvi polític respecte a la legislatura de José Ramón Bauzá.

Margalida Capellà, diputada de MÉS per Mallorca, havia de liderar aquest espai. Va formar un equip amb els joves valors del partit i una persona del seu entorn, el seu cunyat Josep Ramon Cerdà, delegat de Teatre amb la consellera socialista, Bàrbara Galmés, al segon pacte. A Cerdà li agrada identificar-se com un professional independent i, segons diu, no es casa amb formacions polítiques. Es presenta com a gestor de les arts escèniques i l'audiovisual. Aquesta independència semblava que podria quedar preservada des de la direcció de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB). No ha pogut ser així.

Capellà, en el darrer moment, va donar una passa enrere, una passa que Nel Martí, diputat de MÉS per Menorca present a les negociacions, va aprofitar per donar protagonisme a la seva formació, tot i no portar en el seu programa electoral ni una sola una línia sobre cultura i política autonòmica. La història a partir d'aquí és coneguda, els menorquinistes varen poder amoblar el Palma Arena amb una consellera independent, dues direccions generals i poca cosa més.

Des del primer dia, Cerdà té un pla de treball, és senzill: convertir l'IEB en un institut de les industries culturals, a la manera de l'ICEC del Principat i, posteriorment, dirigir-lo. Que Capellà renunciàs a la Conselleria no entrava en els càlculs.  L'equip queda embarcat amb el capità a terra. Davant la incertesa, Cerdà, que manté línia directa amb Capellà, i també amb Alberto Jarabo, portaveu parlamentari de Podem, exerceix un lideratge des de l'ombra que va creixent dia rere dia dins el partit.

Les relacions entre Cerdà i la consellera Esperança Camps no són bones. Cerdà s'indigna públicament perquè Camps, segons ell, no entén bé el que ha de fer; el moble s'estava movent i això no formava part del guió. Sense ningú que el rectifiqui, Cerdà es dedica a malparlar d’una consellera, que considera substituta, a qui tengui orelles per escoltar-lo.

Després de la dimissió de Camps, Cerdà fa públic que durant 8 mesos s'ha perdut el temps. El 8 de maig, un mes després, tutela l'entrevista que Elena Vallés fa al director general de Cultura, Jaume Gomila. Reforçar els sectors (públic i privat) desprecaritzant; facilitar l'accés a la cultura i internacionalitzar, externament, amb l'Institut Ramon Llull (IRL) i, internament, amb el turisme. La periodista insisteix a assenyalar que ningú no havia sentit res dels objectius dels quals parlaven, deixant en evidència la improvisació en matèria de cultura del Govern. Sembla que els periodistes que no fan feina per la Conselleria els hi posen les coses més difícils.

La falta de brúixola arriba fins a la política de subvencions de l'IEB. Les àrees d’arts visuals, audiovisuals, publicacions, música i arts escèniques tenen totes una dotació en el Pla Estratègic de Subvencions del 2016 de la mateixa quantitat: 200.000 euros. Tothom igual i evitam conflictes. Segurament darrere aquest milió d'euros hi podem trobar una de les raons principals per les quals la presència del Govern a l’IRL, tot i tenir un lloc destacat en el programa electoral, continua paralitzada. Compartir els recursos econòmics amb Lluís Maicas, delegat del govern a l'IRL i home de confiança de la presidenta Armengol, bregat en els temes de cultura, restaria poder a Cerdà, i per tant, a MÉS. Tornam al conegut discurs de les cadires. De moment, Maicas, porta amb silenci la lleialtat institucional.