Una dimissió a càmera lenta

Entrevista de Nacho Jiménez al Regidor. Última Hora (31.08.2016)

Se'n va un càrrec polític que assegurava que el que hi havia abans d'ell era tan dolent que no ho podria fer pitjor. Hem pogut comprovar que fonamentar les virtuts d'un mateix en els defectes dels altres no resulta ser un bon discurs.

La societat va treure al Partit Popular del Govern i de les institucions. L'endemà de les eleccions municipals, després d'haver consultat amb multitud de cafès i de reunions variades als agents culturals -ara parlen del sector- per a realitzar el programa, MÉS per Palma va improvisar.

Se'n va, però li costa partir. Anuncia el que es farà l'any que ve manllevant un possible encert al futur regidor.

Se'n va sense "res específic" que li quedi pendent. Li ha sobrat el temps. No ens ha d'estranyar si llegim la seva definició de cultura: "cadascú té el seu punt de vista" i això, per algú que volia ser "amic de tothom" mostra una falta de definició alarmant. S'ha navegat sense brúixola.

Se'n va i ens deixa l'herència de la feixina, un any perdut i un bon consell pel proper regidor: "Què sàpiga assumir els seus errors". És una llàstima que després ens digui que la seva dimissió és per motius personals.

Ara s'obre una finestra d'oportunitat per a les polítiques culturals. Posem el nord allà on toca. Hi ha un acord per a prioritzar les polítiques socials amb totes els partits que sustenten l'Ajuntament. La cultura és política social quan té retorn, la resta de coses ja són al programa. Ho sabrem aprofitar?

Adéu Miquel. Ha estat una bona decisió, sort amb el que facis.

Cultura, més que un Club

 

"Sembla que alguna cosa comença a canviar i les polítiques culturals són motiu de preocupació dels ciutadans". La traducció als fets, d'aquesta frase de Francisca Niell, és que fins ara s'han produït dues dimissions entre els màxims responsables polítics, tant a l'Ajuntament com al Govern Autonòmic. Existeix una dita futbolística que diu que quan un equip no funciona és millor canviar l'entrenador que els jugadors. Estic força d'acord amb aquesta dita però en les polítiques culturals s'ha canviat la figura que correspon al president del club i no la de l'entrenador.

Un president de club ostenta una posició de poder, des de la que no és necessari saber-ne massa de futbol. Solen gestionar el pressupost, la imatge institucional i la política de fitxatges, junt amb diversos interessos empresarials des de la tribuna. Els entrenadors han de baixar al camp, treballen amb els recursos que hi ha i intenten optimitzar-ne els resultats. Quan això no es dóna, marxen.  De moment cap ni un dels directors generals responsables de les polítiques culturals ha marxat i aquest fet esdevé un indicador força clar de que el cicle de dimissions a Cultura encara no ha acabat i el conflicte queda lluny d'estar resolt.

Jaume Gomila, Director General de Cultura al Govern, és el responsable de presentar un projecte de planificació de les polítiques del govern en matèria de Cultura fins al 2020, segons va anunciar, en sessió parlamentària el passat mes de maig, Francina Armengol. Res més no s'ha sabut del tema. Sembla que va ser una manera de sortir de la polèmica que es va generar entorn de la dimissió d'Esperança Camps a principis d'abril, o que la Conselleria encara no ha sabut enfrontar l'encàrrec.

Marta Fuxà, Directora General de Política Lingüística al Govern, ha tengut com a mesura estrella la commemoració del 30 aniversari de la Llei de Normalització Lingüística. Una llei que va ser entesa com un punt intermedi entre les aspiracions socials de les diverses forces polítiques i que ara es celebra com un sostre d'aspiracions difícils de superar.

Francisca Niell, Directora General de Cultura a l'Ajuntament de Palma, segurament serà recordada positivament per haver aconseguit despolititzar el jurat dels concursos. El primer jurat que hem pogut veure en funcionament -el que ha seleccionat a Fernando Gómez de la Cuesta- ha dirigit un comunicat al patronat on posa en evidència la insuficiència dels recursos per a complir els objectius de la plaça a concurs, critica la reducció del salari, en contra del que diuen els estatuts, i demana conformar urgentment una comissió assessora.  El document s'ha filtrat a l'opinió pública i encara s'espera una resposta pública de l'Ajuntament.

La següent passa, anunciada per la Regidoria de Cultura, serà la despolitització del patronat. La proposta damunt la taula és una presència del 51% pels partits i del 49% pels professionals del sector. S'han oblidat d'incloure dins el patronat -entre d'altres- el sector educatiu, el de la música, el de l'audiovisual, el de les arts escèniques i, el més important, les associacions sense finalitats lucratives; el que es coneix, en termes de nova política, com la participació ciutadana. Tot plegat sembla que, davant la situació d'impasse en la que es troba l'àrea de cultura, han agafat al sector professional de les arts visuals com a ostatge. Un sector tan necessitat d'atenció en els darrers anys que sembla estar disposat a fer el joc de les fotos, fent veure que el ball continua tot i que la música ha deixat de sonar. 

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 19 d'agost de 2016.

El pecat de les polítiques culturals

Després de les diverses crisis viscudes -econòmiques, financeres i polítiques- ha esdevingut un lloc comú parlar de la necessitat d'un canvi en les polítiques públiques. Enfront de la por que genera en les classes mitjanes abandonar definitivament l'anomenat estat del benestar, el concepte de canvi ha centralitzat el discurs polític. En totes les formacions, fins i tot en el cas dels partits governants que han defensat mantenir el canvi enfront dels experiments, o sigui enfront del canvi dels altres. 

Un estat de gràcia discursiva que va començar en la precampanya de les eleccions del 24 de maig de 2015 i que, a l'espera de la formació d'un nou govern estatal, que pugui gestionar les noves retallades, encara dura. 

Però que és el canvi i com ha arribat a convertir-se en un refugi per a tots els partits polítics? L'èxit del concepte el trobam en la seva indefinició. És com el concepte de pecat. Pecats, com canvis, n'hi ha molts i variats, però quan un capellà diu pecat -així en singular- els parroquians pensen exclusivament en el que cadascú ha comès, no fa falta descriure'l, però sol ser gran, important i dels difícils de perdonar. 

Anant al cas concret de les polítiques culturals a Palma el discurs del canvi ha quedat en poca cosa. Des de l'entrada de Miquel Perelló la credibilitat del programa polític en aquesta àrea s'ha anat enfonsant. Perelló, al que podem definir com un home de partit, hagués volgut ser el regidor d'Educació, tasca per la qual se sentia preparat donada la seva trajectòria. Però la negociació al pacte de govern no li va permetre. En el seu lloc el PSIB hi va posar a Susanna Moll, una persona coneguda en els circuits editorials i literaris, que hagués pogut connectar amb l'àrea de Cultura sense tantes dificultats. 

Tan important com qui encapçala una àrea de govern ho és l'equip de persones que el formen. El partit va intentar vestir la regidoria mitjançant Francisca Niell, a proposta de Damià Pons, i Noemí Garcies, avalada per Antoni Noguera. 

Niell, exdirectora de la Fundació Sa Nostra, venia d'un entorn on s'executava un pressupost que no s'havia de lluitar. Es presenta a ella mateixa com a un càrrec tècnic, tot i ser la Directora General de Cultura. Això pot explicar que el 2012 pogués ser també una candidata adequada per a la direcció d'Es Baluard amb un patronat dominat pel Partit Popular. Noemí Garcies, la coordinadora de Cultura, provinent del món de la comunicació i de la música, ha mantengut un perfil més discret. Si el regidor no en sap i els càrrecs polítics per davall d'ell es consideren tècnics qui pren les decisions polítiques? 

Es pot establir un paral·lelisme entre les dues direccions dimissionàries responsables de les polítiques culturals al Govern i a l'Ajuntament: ni Esperança Camps ni Miquel Perelló havien triat els seus propis equips. Tant a una administració com a l'altra el partit, o partits, una vegada ha quedat clar que Més per Menorca és una formació diferent, varen fer dels càrrecs un repartiment de les quotes de poder i no un projecte per a dur a terme el programa polític. És significatiu que el programa municipal de Més per Palma,

que abans es podia consultar per internet, avui sigui molt difícil de trobar pels que no n'hagin fet còpia. 

La dimissió de Miquel Perelló obre una finestra d'oportunitat a les polítiques culturals de la ciutat. Al meu entendre tres són els elements que poden treure la Regidoria de la inèrcia actual. 

El primer és fer públic el pla de treball partint dels objectius del programa. S'ha de poder definir justificadament què es farà i què no es farà. No cal inventar res, molta de la feina ja es va fer en l'elaboració dels programes, oberts a la participació dels sectors i a la societat civil. Però s'han de portar a terme. 

El segon és la formació d'un equip de treball. Hauria de ser triat pel mateix regidor, per tal d'evitar les lleialtats diferides, les agendes ocultes i l'aparició de tècnics en càrrecs polítics, i amb el propòsit d'assolir els objectius marcats. Si el regidor desconeix qui té el perfil adequat, pot assessorar-se amb la gent que va participar en l'elaboració del programa. 

El tercer és el calendari. No només fa falta tenir clara la direcció cap a on anar, s'ha de planificar el quan i s'ha de fer públic junt amb el pla de treball. Si volem un model fonamentat en la transparència, en la participació i en la rendició de comptes, el calendari és un element indispensable. 

Cal afegir que no hi ha molt de temps. Només entrar el nou Regidor i el seu equip hauran de centrar gran part de la seva energia en la negociació dels pressuposts. Si aquests tres elements no s'han concretat, augmentarà el risc de repetir la situació anterior malgrat les cares noves. 

La política actual està més necessitada dels fets que de les paraules ambigües. 


Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 9 d'agost de 2016.