Les coses de Nel

En una recent entrevista a l'Ara Balears, Nel Martí diu no saber encara perquè es va produir el cessament de Ruth Mateu. És ben possible que tampoc no sàpiga res de la dimissió d'Esperança Camps, tot i la precisa exposició dels motius que va poder fer a la roda de premsa. Tampoc no deu saber que aquesta conselleria es va dissenyar per ser dirigida per la persona que ocupa la cadira que es troba al seu costat a la sala de les Cariàtides del Parlament, la diputada de MÉS per Mallorca Margalida Capellà.

El diputat Martí no deu haver llegit la premsa, les filtracions on se citava la consellera de Transparència, dient que no podia controlar els contractes menors junt amb l'afirmació que l'Orquestra Simfònica no n'havia fet mai cap com tocava, sembla que li són desconegudes un mes després dels fets.

Ruth Mateu és la màxima expressió de l'ambigüitat toponímica de MÉS. No és senzill dictaminar a quin partit pertany del dos. Els seus orígens ciutadellencs casen amb la lectura menorquina, però la seva vida dins la política de partits s'ha fet en el PSM de Mallorca, més concretament a Andratx. Sorprèn que el diputat la defensi com a part de MÉS per Menorca quan se l'ha pogut sentir dins del Parlament que no se sentia representat per Mateu. Són coses que passen quan la representació que un vol mostrar no casa amb la realitat que la resta veu.

Algú creu que Ruth Mateu no va parlar amb els màxims responsables polítics del seu partit abans d'assumir la decisió? En tot cas queda clar en l'entrevista que no va parlar amb Nel Martí.

Ni el director de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, ni el director general de Cultura, Jaume Gomila, es trobaven entre els membres de l'equip que aplaudien la consellera d'Esports en la roda de premsa on anunciava la seva dimissió. L'exposició oral fonamentava la decisió en la coherència i l'ètica que devia Mateu com a càrrec del Govern.

Observar una mica més els fets ens mostra que l'exconsellera només va dimitir a la ficció. A la realitat, expressada en el BOIB amb la signatura de la presidenta Francina Armengol, la consellera de Cultura és cessada. Aquest detall és important; a diferència del cas d'Esperança Camps, li permet demanar la prestació de l'atur. La lleialtat al partit té recompensa.

Per què no es va cessar Jaume Gomila si és la seva signatura la que compromet la gestió de la Conselleria? El maonès és el presumpte responsable del fraccionament de contractes a Jaume Garau i d'un delicte de prevaricació, si és cert, tal com diuen els mitjans, que va ser avisat per un funcionari de la il·legalitat que cometia signant els documents. La relació de Gomila amb Garau no ve d'aquesta legislatura, s'origina a Barcelona, a la residència universitària Ramon Llull on coincidiren els dos durant els seus estudis.

La presència de Jaume Gomila dins l'executiu ha estat apadrinada per Nel Martí. He tengut ocasió de demanar sobre aquesta qüestió directament al diputat però ha defugit contestar-me, passant la responsabilitat a un autodenominat grup motor; un grup de gent, del que ell en forma part, encarregat de prendre certes decisions en lloc de l'assemblea. No he pogut tornar-li a demanar, ja que ha bloquejat el meu perfil a les xarxes.

Hi havia més opcions. A part dels caps de Mateu o Gomila, hi havia el de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació, i s'hauria pogut continuar baixant l'escalafó de responsabilitats, cessant el responsable de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, el cunyat de Margalida Capellà, i la gerent de la Simfònica, Mar Rescalvo, que eren els qui originaven els contractes amb Garau. Els equilibris de poder dins els partits varen optar per la caiguda de Ruth Mateu, sense calcular correctament tot el que havia de caure darrere. Tot per salvar-ne un.

El discurs polític i el compromís ètic han quedat ferits. Fonts parlamentàries assenyalen que Nel Martí va donar instruccions a Jaume Gomila perquè no parlàs amb els diputats, durant els darrers mesos de legislatura, instruccions que sembla va seguir. No només la crítica que fa Martí del centralisme mallorquí queda qüestionada amb aquest fet, la direcció general de Cultura del Govern, damunt el paper, ho és de totes les Illes Balears, negar o fer selectiva la comunicació dels diputats del Parlament a una direcció general, segons el seu color polític, va en contra dels principis de participació democràtica més bàsics.

Pens que l'assemblea menorquinista hauria de rebre explicacions sobre tots aquests punts per part del mateix diputat, veig convenient que sigui abans que el calendari del procés judicial es posi en marxa. El secret del sumari pot limitar certes explicacions.

Fa falta regenerar el projecte polític: lligar el discurs amb els fets i entendre que els partits han de ser instruments, amb una base social, i no finalitats.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 8 de maig de 2017.

El joc de les cadires

El nomenament de l'eivissenca Fanny Tur al capdavant del que queda de la conselleria de Ruth Mateu, sembla tancar el cicle de dimissions lligades a l'àrea de Cultura en el capítol del govern autonòmic. La clau del tancament es troba en la independència que la nova consellera ha mostrat prescindint d'una part considerable de l'equip anterior, el mateix que va intentar enterrar viva Esperança Camps, i superant les pressions de la diputada Margalida Capellà, la consellera zero, i el seu entorn.

La consellera Tur està demostrant ser un animal polític dotat d'un fort instint de supervivència en un escenari complex i volàtil. Ha sabut construir ràpidament tres ponts que rompen l'aïllament de la Conselleria respecte de les formacions polítiques i de la vida parlamentària.

El primer i el més important de tots és Lluís Maicas, delegat de l'Institut Ramon Llull, deslligat ara de mans i peus es converteix en un fil de comunicació directa amb la presidenta Francina Armengol, una pòlissa davant el previsible cicle de citacions judicials i mediàtiques en què entren les formacions de Biel Barceló i Nel Martí.

El següent pont és la directora general de Política Lingüística, la mercadalenca Marta Fuxà, que serveix per fer netes les ferides amb MÉS per Menorca, tal com confirmen l'enhorabona de Maite Salord, la presidenta del Consell Insular de Menorca i l'agraïment del conseller insular de Cultura, Miquel Àngel Maria, fets públics a les xarxes socials. La seva relació sentimental amb Antoni Noguera pot ser un altre element a tenir en consideració, tot i que cada dia que passa la batlia de Palma sembla estar més enfora.

El darrer pont és el director general d'Esports, el fotogènic Carles Gonyalons d'Iniciativa Verds, del que depèn la quota del PSM Joan Ferrà, director de l'Institut Balear de la Joventut. És el pont principal amb MÉS per Mallorca, i al mateix temps que mostra el reconeixement de la nova consellera envers el partit que l'ha proposada és un punt feble que tendrà pel que resta de legislatura. Damunt la taula queda pendent encara donar una solució a l'aulari del poliesportiu Prínceps d'Espanya. Creuem els dits perquè les coses s'estiguin fent bé a l'àrea de Joventut.

Continuant aquesta lògica queda un pont per construir, un pont necessari per a l'estabilitat de les polítiques culturals que porta cap a la formació de Laura Camargo. Qui ocupi la nova direcció general de Participació i Memòria Democràtica farà bé tenint a Podem ben present. Més enllà dels rèdits que ha tret MÉS de les fotografies al fossar obert de Porreres, convertint una qüestió ètica en estètica, hi ha pendent donar sortida a la Llei de Consultes, sigui suspesa o no pel Tribunal Constitucional, una eina que ha de servir per donar impuls a la participació ciutadana.

Cal recordar que el responsable d'impulsar aquesta llei, Miquel Gallardo, entrevistat a la ràdio deia que "la ciutadania encara no està preparada per poder apoderar-se en aquests temes", fent referència a dos pilars bàsics de la vida política d'aquesta comunitat: la fiscalitat i la reforma de l'Estatut. Les declaracions de l'exdirector general de Transparència i Participació no varen ser corregides ni rebatudes per cap càrrec de la seva formació, una formació que es proclama sobiranista.

De què ens serveixen els partits si no tenen una consciència política al darrere?

Publicat al Diario de Mallorca el 21 d'abril de 2016

La Conselleria B

El cicle de dimissions a les àrees de Cultura continua obert. El motiu de la sortida de Ruth Mateu i MÉS per Menorca és polític i ofereix múltiples lectures. El relat principal està lligat als sis treballs que Jaume Garau, exdirector general del PSM, exparella de Mar Rescalvo -la gerent de la Simfònica-, soci del director general de Fons Europeus i cap de campanya de MÉS, va realitzar per a diverses àrees executives del partit i de MÉS per Menorca, en un procés a priori poc escrupolós. Tots ells sumen en principi una quantia superior als 150.000 euros, desglossats en contractes menors i negociats, guanyats en concursos tancats i sense publicitat i ben dotats econòmicament. Tot legal, però poc moral. L'argumentari del partit valora que Garau ha treballat per altres governs, obviant que no es coneixen estudis a conselleries que no siguin de MÉS durant aquesta legislatura.

Si ens aturam a mirar de més a prop els dos treballs que s'han fet per a la direcció general de Cultura, dirigida per Jaume Gomila, trobam un estudi de públic assistent de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB), valorat en 21.175 euros, i una anàlisi de l'impacte econòmic de les activitats culturals, en 21.538 euros. La finalitat d'aquest darrer estudi és clara, justificar la creació d'una nova entitat: l'Institut de la Llengua i la Cultura (l'ILLENC), per fomentar les indústries culturals, substituint l'Institut d'Estudis Baleàrics, independentment de les dades a analitzar. Ja ho farem venir bé.

Si gratam una mica, entendrem el per què. El discurs de Josep Ramon Cerdà, en aquell moment director de l'IEB i actual director de l'ILLENC, centra l'acció de les polítiques culturals públiques a afavorir el sector privat. Promociona fires i festivals, amb produccions pròpies com la Fira B!, la mobilitat entre illes i el repartiment de les subvencions, amb l'objectiu de fer créixer les empreses. Els camps principals d'industrialització són dos: les arts escèniques, on compta amb la col·laboració d'ILLESCENA, una associació d'empreses mallorquines del sector, protagonista del circuit Talent IB, que paga entre 200 i 300 euros per actor i actuació depenent de l'illa, i l'audiovisual, amb el suport de l'ACIB, una associació de cineastes subvencionada enguany amb 600.000 euros a part dels recursos que proporcionen les Film Commissions i IB3.

Cerdà té interessos lligats a aquests dos sectors, ha dirigit més d'una quinzena d'espectacles teatrals i alguns curtmetratges. Aquest model d'inversió dels recursos públics en l'empresa privada ha estat criticat en diverses ocasions per la seva absència de retorn social i pel seu clientelisme implícit. Sempre s'ha trobat la mateixa resposta per part del responsable: defugir el debat.

No hi va haver debat quan el mes d'octubre Diario de Mallorca publicava un article de Rafael Borràs que qualificava de fal·laç, innecessari i esbiaixat, cap a una visió mercantilista de la cultura, l'estudi de Jaume Garau. El mes de novembre, en el marc del cicle sobre polítiques culturals Emergències, l'investigador Jaron Rowan desmuntà les bondats de les indústries culturals davant de Cerdà. L'única resposta, en forma de tuit disgustat, consistia a acceptar canviar el nom d'indústria cultural per un altre, però de cap manera els continguts del projecte. El mes de desembre veient que en el debat parlamentari es podia trobar amb un qüestionament del seu discurs, força la transformació de l'IEB en l'ILLENC amb un subterfugi que evita discussions, una disposició final a la llei de pressuposts.

Aquest mes de març apareix un projecte de decret per aprovar els estatuts d'ILLENC, sota la forma d'una entitat pública empresarial, amb tanta autonomia i marge de gestió que de fet es pot considerar una Conselleria B. El pla ha estat estudiat i sembla comptar amb la col·laboració, entre d'altres, del rector de la UIB, Llorenç Huguet, que cediria a Cerdà les dependències de Can Oleo, un edifici amb una càrrega simbòlica més propera al palacete de Jaume Matas que al Palma Arena, on es troba actualment la Conselleria.

Al llarg dels estatuts veim com l'ILLENC va absorbint les funcions principals de les direccions generals de Cultura i de Política Lingüística, deixant pràcticament buides de continguts les àrees assignades a MÉS per Menorca, abans de la seva imprevista sortida del Govern. Trobam també en un punt específic la incorporació del foment de les indústries culturals i en un altre el de la producció audiovisual, junt amb la gestió de l'IB Film Commission. Per acabar destaca una funció pròpia per a l'elaboració d'estudis sobre la cultura com a sector econòmic. Un recurs que comença a ser familiar dins les formes de fer del partit.

En algun moment Ruth Mateu ha acceptat que aquesta Conselleria B, dedicada a les empreses, es posàs en marxa. La negació reiterada de l'existència de trames lligades a l'obtenció de recursos econòmics dins el partit ens pot fer recordar les rodes de premsa, prèvies i posteriors a les imputacions del Partit Popular. Ens trobam davant un finançament irregular dels partits?

Tornant als estudis de Garau, el cas explota amb la dimissió de la consellera de Transparència quan es descobreix que 1.600 enquestes lligades a l'estudi s'han pagat a part, fraccionant-les de l'anàlisi, formant dos contractes menors que no apareixen publicats en el portal de Transparència. Incomprensiblement aquest fet no suposa el cessament immediat de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació. Junt amb aquesta informació es filtren uns missatges de la Consellera on parla en privat de les irregularitats existents dins la contractació de l'OSIB, sense mostrar cap voluntat ni cap capacitat d'intervenció.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 4 d'abril de 2017.

Més jefes que indios

Aquests dies ha estat notícia que el Govern de les Illes Balears ha fet anques enrere en la intenció d'ampliar l'estructura funcionarial "a dit". No tenc cap dubte que la feina de l'STEI Intersindical –juntament amb les altres organitzacions presents a la Mesa– ha estat determinant per aturar aquesta aberració.

La novetat consistia a duplicar, en la cadena de comandament, el nombre d'escalafons ocupats pel procediment de lliure designació (personal funcionari seleccionat "a dit"). Això hauria significat –ras i curt– una passa decidida per continuar destruint l'estructura professional de l'Administració.

Les persones que visitam els centres de treball de l'Administració autonòmica sabem que els anys de retallades han deixat l'estructura del que denominam Serveis Generals (els empleats públics que no són estatutaris de salut ni docents ni d'empreses públiques) en un estat precari, esquelètic. Més del 30% del personal és interí, i té un futur laboral incert perquè, aquests darrers anys, les lleis de pressuposts han impedit consolidar aquests llocs de feina. La plantilla i el pressupost han davallat tant que es produeixen situacions que injecten els ulls de sang. A Menorca, no tenim tècnics de prevenció de riscos laborals. Als centres educatius, cal que les famílies amb nins amb necessitats educatives especials s'exposin a les pàgines dels diaris perquè puguin tenir auxiliars tècnics educatius. El personal de neteja –majorment envellit i emmalaltit– veu com els instituts amplien instal·lacions mentre davalla el nombre d'efectius per mantenir-los en condicions. La gent que presta serveis als arxius, biblioteques i museus ha de donar la cara davant els usuaris per explicar que les decisions polítiques sobre els pressuposts obliguen a mantenir els centres amb un horari ridícul; i els fons d'aquests centres esperen des de fa molts anys que es creïn i dotin places de personal facultatiu per mantenir-los en condicions. El personal del SOIB –tant de formació com d'orientació i inserció laboral– viu amb la por al cos amb la incertesa de si, en acabar l'any de contracte, l'hi renovaran –amb un màxim de tres consecutius. A Eivissa, la gent que forma part de la llista d'interins ha de renunciar a nomenaments temporals perquè llogar una habitació val més del 60% del sou que els ofereixen.

Cal apostar per la base. Amb el sou de cadascun d'aquests nous llocs de treball "a dit" que es volien crear, es poden dotar dues places de l'estructura bàsica de personal. Per millorar la manera com prestam els serveis públics, no és necessari interposar més personal de confiança entre el funcionariat i els polítics. El Govern de la gent segur que no vol "més jefes que indios" a la seva administració.

Pere Bueno
Titular de l´STEI Intersindical a la Mesa Sectorial de Serveis Generals

Il·lustració de Pere Salvà. 

L'article va aparèixer originàriament al Diario de Mallorca el 22 de març de 2017.

Les guerres culturals

Diu el periodista Guillem Martínez que en un sistema democràtic, els límits de la llibertat d'expressió no són les lleis, són els límits culturals, és la cultura. Qui decideix on es posen els límits tria el camp de batalla on es lliuren les guerres culturals, una fricció política on s'intenta establir el que s'ha de pensar i com s'ha de pensar. 

Existeix un bàndol organitzat, vinculat a la dreta més reaccionària, que lluita per mantenir les seves posicions estratègiques en el centre del camp de batalla. Les característiques principals d'aquesta facció han estat descrites per l'autor italià Umberto Eco i es poden lligar amb alguns dels conflictes més recents:  

Culte a la tradició i rebuig als nous llenguatges. Un exemple d'aquesta característica el trobam a l'article que va dedicar Gaspar Sabater, president del "Círculo de Bellas Artes", als finalistes del premi Ciutat de Palma d'Arts Visuals. La seva crítica menysprea gran part de l'art contemporani, un art que considera buit i mancat de sentit. Defensa un judici estètic del qual ell mateix n'és el garant, sense necessitat d'explicar-ne cap definició. Quan el regidor de Cultura de Palma, Llorenç Carrió, comparteix per les xarxes l'article amb la frase "una opinió molt qualificada", regala la capacitat de definir el que és art i el que no. Un gran nombre dels artistes finalistes responen a la indefinició política en la qual es troba la regidoria de Cultura amb la retirada de les obres. 

La religió també participa d'aquesta característica. Hem pogut viure diversos conflictes en sentits oposats. Per una banda hem vist com es reivindicava la laïcitat a l'Administració, amb la retirada del santcrist de la sala de plens de l'Ajuntament de Palma, i per l'altra hem vist com el Govern convidava a una missa en commemoració de la conversió de Ramon Llull. No es tracta d'un contrast entre administracions; enguany, José Hila, el batle de Palma, ha suavitzat posicions amb l'església convidant la ciutadania a la missa de Sant Sebastià, patró de la ciutat. 

El culte a la tradició practicat per l'església, també casa amb una altra de les característiques: el menyspreu a la dona. Una sentència del passat octubre condemna a un any de presó 5 de les feministes encausades per haver entrat a l'església de sant Miquel de Palma al crit de "Fora rosaris dels nostres ovaris!", el febrer de 2014. L'acció formava part de la protesta per la reforma de la Llei de l'Avortament que projectava el ministre de l'Opus Dei, Alberto Ruíz-Gallardón. 

Menyspreu a la diversitat sexual i por a la diferència. A principis de l'any passat, l'organització conservadora "Instituto de Política Familiar de Baleares", junt amb "HazteOír", "Ciudadanos" i el Partit Popular demanaven l'obertura d'un expedient sancionador a una professora del batxillerat artístic de l'IES Josep Maria Llompart. La docent havia donat la qualificació d'excel·lent al videoclip "Soy maricón" de Samantha Hudson, alumne del centre. L'audiovisual parlava del conflicte que generava la seva homosexualitat amb la seva fe catòlica. El conseller d'Educació del PSIB, Martí March, va intentar resoldre el conflicte demanant perdó al bisbe de Mallorca. 

Rebuig del pensament crític. El maig de 2015 els 44 estudiants encausats, per entrar a la conselleria d'Educació i Cultura en protesta per les retallades del Govern en matèria educativa el 2012, fan públic que no pagaran les multes de 720 euros, segons la sentència de l'Audiència Provincial de Palma i denuncien que totes les testificacions en contra seva són de policies o de càrrecs electes del Partit Popular. El delegat del Govern espanyol, José María Rodríguez, que havia obert el procés contra els estudiants, dimiteix dos mesos més tard per la seva relació amb la trama Gürtel. Actualment està implicat en la trama de corrupció de la policia local de Palma. 

Al setembre de 2015, els 4 encausats de les manifestacions de Bunyola el maig del 2012, que havien protestat per les polítiques de José Ramón Bauzá, són condemnats a pagar 6.480 euros per un delicte de desobediència greu. Tot i defensar que la protesta va ser pacífica, els intenten inculpar sense èxit d'un delicte d'enaltiment del terrorisme.  

En aquest marc, l'1 de juliol de 2015 entra en vigor la Llei de Seguretat Ciutadana del Partit Popular, també coneguda com a Llei Mordassa, amb l'objectiu manifest de limitar la llibertat d'expressió, de reunió i d'associació, per tal de garantir l'ordre públic. 

Heroisme i culte a la mort. Un dels episodis que més energia política ha consumit aquesta legislatura és el monòlit de Sa Feixina. Miquel Perelló, l'anterior regidor de cultura de MÉS, va anunciar la demolició del monument al creuer Baleares tot just arribar al càrrec i sense tenir res fermat. La qüestió es transformà ràpidament en un estira-i-arronsa amb l'oposició política que argumenta que Nanda Ramon del PSM, a l'anterior pacte, havia adaptat l'escultura a la Llei de Memòria Històrica, i que el problema estava resolt. L'associació conservacionista ARCA, el Partit Popular i la plataforma Salvem sa Feixina s'oposen a l'esbucament i demanen la seva catalogació. El mes de novembre diverses manifestacions a favor i en contra de la demolició mostren banderes republicanes enfront de banderes falangistes. 

La regidoria mostra determinació i al mes d'abril de 2016, el Pacte de Govern de Palma anuncia per via d'urgència la demolició del monument. El mes de maig es decreta la suspensió cautelar de l'esbucament per part del Consell Insular de Mallorca. El juny, Perelló acusa el cap dels serveis jurídics del Consell de Mallorca, Miquel Barceló, exsecretari tècnic de Cultura amb el Partit Popular, de bloquejar els processos administratius. Es comenta que Kika Coll, directora insular de Patrimoni de MÉS vinculada a ARCA, havia estat fent fotocòpies en el Consell per a la plataforma a favor de la conservació del monument. 

El juliol, el regidor renuncia a la seva acta per motius personals i cedeix el lloc a Llorenç Carrió. Antoni Noguera sembla mantenir el compromís electoral amb la voluntat de portar el tema amb més discreció i cohesió interna.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 15 de març de 2017.

A porta tancada

El conflicte en el qual es troba immersa la cultura continua creixent. El passat mes de desembre vaig poder assistir a una trobada a porta tancada entre diversos agents de la cultura -músics, actors, productors i ballarins- i els responsables de les polítiques culturals de l'Ajuntament de Palma. Crec que és necessari fer-ne una crònica per a entendre millor la situació en què ens trobam avui.

Ens reunírem a la casa d'un cineasta que havia organitzat la cita per posar en contacte el nou regidor, Llorenç Carrió, amb gent de la cultura. L'acompanyaven Antoni Noguera, encara possible batle; Francisca Niell, directora general de Cultura i Macià Calafat, secretari del grup municipal de MÉS, que es va dedicar a prendre notes de tot el que allà es deia.

 
Carrió havia accedit feia dos mesos a l'àrea de cultura, després de la dimissió de l'anterior titular, assumint el seu equip i alguns dels seus compromisos. Havia entrat amb mal peu, a la regidoria els problemes continuaven multiplicant-se i, al meu entendre, la reunió tenia com a finalitat netejar la seva imatge i cercar nous suports.

Fetes les presentacions el regidor va explicar, sota l'atenta mirada dels seus companys, el nou programa a desenvolupar durant el que queda de legislatura. Ho va fer a partir de tres punts:

El primer punt se centrava en la recuperació de la identitat de Palma, una ciutat de 2.000 anys d'història, a l'altura de Barcelona o de Londres. Per aconseguir-ho l'Ajuntament ha decidit posar en marxa un museu d'història de la ciutat que estaria enllestit abans de juny del 2017. Tendrà la seva seu principal en el Casal Balaguer, amb un projecte museístic centrat en la vida quotidiana dels palmesans, i comptarà amb més espais en xarxa: les torres del Temple, s'illot de sa Galera i diferents jaciments arqueològics, que havien de ser finançats per l'impost turístic. Carrió, historiador de formació, ens explicava que la gent no estima la ciutat o la cultura perquè no la coneix.

El segon punt feia referència a la participació i la descentralització. Carrió defensava que per millorar la participació, les associacions han de ser més presents dins el patronat de la Fundació Palma Espais d'Art (FPEA) i que s'ha de reactivar el Consell Municipal de la Cultura (CMC), un òrgan que ajudaria a marcar les línies culturals de l'Ajuntament. Per descentralitzar proposava organitzar concerts i activitats fora del centre històric.

El tercer punt es dedicava a la promoció de la creació. Dues iniciatives per a fer-ho: obrir els premis Ciutat de Palma -per aquesta edició s'incorporaven els premis de teatre i de música i es planteja un premi a l'audiovisual, cap al 2018, d'acord amb el sector, amb la intenció d'estimular la indústria pròpia- i augmentar la quantia de les línies de subvencions, de 150.000 a 250.000 euros, obrint la convocatòria entre gener i febrer i no durant el mes de setembre. També parlava de donar cabuda a les arts visuals al CAC ses Voltes i posar en marxa l'edifici de GESA, amb protagonisme de la cultura.

Acabada l'exposició del regidor, Antoni Noguera agafava la paraula per a parlar de les tensions que genera el nou model cultural, definint-lo com un procés democratitzador connectat als nous espais culturals -GESA i la futura fàbrica de Can Ribes-, i per a fer una autocrítica centrada en l'any que ha estat sense direcció la FPEA i en la davallada del 70% del pressupost de Cultura, feta pel Partit Popular durant la passada legislatura.

Noguera assenyalava que la trobada servia per a parlar i recollir propostes des de la corresponsabilitat, com si la legislatura acabàs de començar amb el canvi de regidor.

Entre els assistents sortiren moltes preguntes, la major part referides als interessos propis i sectorials. En vull destacar algunes.

Un al·lot, que havia de marxar de seguida, explicava que com que no hi ha associacions de músics, la interlocució amb l'Administració no existeix. Per què s'ha d'estar associat per a poder participar en la política cultural?

Una ballarina va aprofitar per demanar què entenia la regidoria per participació; si aquesta feia referència al sector, als professionals o a la ciutadania. Com es concebia, per exemple, en la confecció dels jurats. Criticava que es parlava molt d'espais i molt poc de continguts. Quin sentit té obrir més espais? Assenyalava, per acabar, la dificultat d'accedir a la informació sobre les subvencions i les respostes poc clares que rebia de l'Ajuntament.

Una coreògrafa amb 30 anys d'experiència, al mateix temps que explicava que era conscient de venir del caciquisme, exigia posar els recursos primer, per a poder parlar de política després.

Jo vaig assenyalar que s'havia de rescatar la política del possibilisme administratiu de les institucions. S'han posat tècnics, que esperen rebre ordres i recursos, en el lloc que haurien d'ocupar els càrrecs polítics. A Cultura trobam molts de programadors, però poca gent que pensi les polítiques culturals.

Un músic que parla obertament de la seva situació precària, qüestionava la legitimitat que podia tenir un CMC format per empresaris i de com les polítiques públiques estan enfocades al benefici econòmic.

Francisca Niell va intervenir per a explicar que el projecte del CMC s'organitzaria amb una presidència política i una vicepresidència escollida entre les associacions. Va reconèixer que les que hi ha no són representatives, però que si s'ha d'estipular un mecanisme de participació on tothom participi, ens podem trobar que les persones que en vulguin formar part no sempre seran les més adequades.

Un músic simpatitzant de MÉS, demanava quina era la definició de cultura amb què treballava l'Ajuntament. Criticava que la participació i el consens s'estava convertint en una excusa per a no fer res i defensava la necessitat d'acció encara que fos errònia.

L'amfitrió discrepava de les posicions més crítiques amb les polítiques culturals. Centrava el problema de l'audiovisual en la manca de públic i agraïa l'augment de les subvencions que havia fet l'Administració pública en el seu sector, passant de res a 600.000 euros.