Modus operandi

És necessari abaixar el volum del discurs polític institucional per tal de poder centrar-se en l'acció de govern. Massa sovint veim com el discurs polític dels partits es doblega davant la lògica del clientelisme; dir el que l’auditori vol sentir, intentant adaptar-ho a cada canvi d’escenari i d’interlocutors, en un càlcul electoralista. Aquest modus operandi ha anat buidant gran part del contingut ideològic de la paraula cultura.

No és d’estranyar que les polítiques culturals siguin molt semblants al marge de qui governi les institucions: un àlbum de fotografies ben nodrit i la inauguració d’algun equipament que pugui fixar el dirigent de torn dins la memòria col·lectiva. En resum, un exercici de marquèting social.

Quan qualcú qüestiona les accions o omissions dels càrrecs, la seva manca de definició ideològica o de projecte, ens trobam un ventall de respostes que se solen repetir freqüentment. La primera reacció sol ser laxa amb la crítica. Quan el debat és públic es desplaça la responsabilitat fora del càrrec o del partit. Serveixin d’exemple les clàssiques referències a l’herència rebuda de l’equip de govern anterior o a una crisi, que condicionen qualsevol acció.  Quan el debat es fa en privat s’ofereix empatia amb les dificultats que comporta la gestió. Si la crítica hi insisteix, més enllà d’aquestes justificacions, es considera una causa enemiga del partit, una amenaça que s’ha d’anul·lar.

Tot aquest procés, de caire emocional, mostra una maquinaria alimentada per l’adhesió sense qüestionament en el si dels partits polítics, una militància que es confon amb el hooliganisme, que més que governar cerca estar en el govern.

Dir té un valor diferent de fer. Qui és capaç de dir el mateix davant de gent diversa, en temps i espais diferents, allunyat de la zona de confort, augmenta la coherència del discurs. Qui a més sap connectar els dos infinitius guanya credibilitat, estigui a un Ajuntament, a un Consell Insular o a un Govern. El discurs dels fets assenyala prou bé una altra cosa: quines són les prioritats dels partits que governen.

Ho sabem en la tria dels càrrecs. Qui tria què? I qui tria primer? Francina Armengol, del PSIB, va accedir a la Presidència del Govern. La coalició MÉS va optar per situar els seus dos millors actius, Biel Barceló del PSM, a la Vicepresidència i a Turisme i, Fina Santiago d’Iniciativa-els Verds, a Serveis Socials.

Cultura, una escissió de la Conselleria d’Educació, a la que cal sumar les àrees de Participació i Transparència es convertia en la suposada conselleria de la nova política. Sembla que a l’espera que uns resultats a les eleccions estatals facilitassin l’entrada de Podem en el Govern. Encara esperen.

Altres observatoris dels fets són els pressuposts, no la gestualitat del debat que es repeteix cap a cada final d’any; el que interessa són els pressuposts executats, on han anat a parar els recursos. També podem incloure en aquest apartat amb qui s’han signat els convenis.

Centraré aquesta dicotomia entre el que es diu i el que es fa, en el turisme i les indústries culturals, i intentaré aprofundir en aquests conceptes que apareixien en l’article anterior com dos dels tres eixos de les polítiques culturals de Ruth Mateu.

L'objectiu del turisme cultural és exactament el mateix que el de la indústria turística: augmentar la qualitat del turisme, entesa com a capacitat de despesa, i la desestacionalització del sector, que consisteix en l’allargament de la duració d’aquesta despesa.

L’objectiu és l’enriquiment dels hotelers i dels restauradors, cosa ben legítima dins la lògica del mercat. El problema és com està afectant la resta d’habitants i els seus entorns. Quan la presidenta de la Federació Empresarial Hotelera, Inma de Benito, parla de reivindicar la flexibilitat i la seguretat en el mercat de treball, utilitza un eufemisme que ho faci més digerible, es refereix a la precarietat on viuen els treballadors i al manteniment de la reforma laboral, que és el marc jurídic de contractació.  Quan diu millorar la imatge del sector en la societat, parla de pacificar el malestar que la indústria turística genera en el conjunt de la població, en l’encariment progressiu dels recursos que van desplaçant, dels centres a les perifèries, els habitants amb les rendes més baixes mitjançant els processos de gentrificació.

És el preu a pagar per tenir un turisme d'elit que pugui venir tot l'any. Que pugui, tornant al tema que ens ocupa, consumir els continguts que es produeixin des d’unes indústries culturals, encara per construir. No és d’estranyar que la major part dels treballadors d’ambdós sectors comparteixin el mateix destí.

El discurs de les indústries culturals, fet des del Govern, en la pràctica esdevé un retorn encobert dels recursos públics, de tots i totes, a la indústria hotelera i companyia. És una renúncia declarada a fer un canvi de model econòmic que pugui rompre amb el monocultiu turístic, un sector que com més creix més desigualtats genera; que es desentén de la situació laboral dels treballadors i de les seves condicions de vida; que obvia el fracàs escolar instal·lat a les Illes; que és indiferent a la justícia social; que no es posa al servei de la comunitat i que reafirma l'status quo actual.

EMERGÈNCIES

 

Avui al debat parlamentari, Antonio Camps Casasnovas, el diputat del partit popular que feia llistes negres amb els docents que anàvem a la vaga indefinida, ha emprat un fragment d'un article meu per acusar a Ruth Mateu de condicionar el debat als mitjans públics amb la política de subvencions.

El fragment citat diu així:

"El 23 de juny passat vaig deixar de col·laborar amb un mitjà de comunicació on escrivia, junt amb alguns companys, sobre les polítiques culturals. Escrivíem amb la voluntat d'obrir un debat sobre quina és la relació que ha de tenir l'administració pública amb la cultura. El gruix dels articles començaven amb el títol: Quines polítiques culturals volem? i s'acompanyaven d'un cas que s'analitzava. Abans d'arribar al sisè article, el director del diari va rebre pressions directes de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports perquè deixàs de publicar els articles; em va escriure sobre aquesta qüestió, mostrant-me el seu interès en què abandonàs el mitjà"
(http://ib3tv.com/carta - Capítol: SPP-124 29-11-2016 minut 59)

Estic d'acord amb el diputat que l'acusació és greu i no entenc com havent fet públics Ferran Aguiló, el director del diari Ara Balears, els correus on això es fa evident, la màxima responsable de la Conselleria no hagi fet el possible per aclarir l'acusació. Podeu trobar còpia d'aquesta correspondència en aquest enllaç.

Quan varen passar els fets alguns companys em varen parlar de fer una campanya de boicot al diari. No hi vaig estar d'acord. Quedi constància que consider, donada la situació de feblesa de la meva cultura, que és més important tenir un mal mitjà escrit en català que no tenir-ne cap. Un mal mitjà es pot millorar.

Crec que dins el partit s'hauria de cercar als responsables.

Aquesta setmana passada he pogut conèixer de primera mà que el director de l'Institut d'Estudis Baleàrics, Josep R Cerdà, exercia pressions sobre l'organització del cicle #Emergències. M'ha estat possible perquè, com a membre d'Afta Perfecta, he participat en el debat sobre que s'havia de fer en relació a aquestes pressions. Cerdà ens demanava insistentment que desautoritzàssim les declaracions de Jordi Martínez Suau a les xarxes, declaracions que responien al menyspreu que Cerdà havia mostrat, sobre la reflexió de Jaron Rowan sobre les indústries culturals, amb aquesta piulada, just després de sortir de l'acte.

S'aprecia una intenció de ridiculitzar el debat. Cerdà no comparteix les conclusions o les considera en contra dels seus interessos. Quins debats es poden tenir amb un càrrec, o amb una institució, si les condicions són que aquest ha de tenir sempre la raó? (recordam el cas Fernando Gómez de la Cuesta?) Tendrem temps per entrar en els arguments més endavant. El fet és que l'exabrupte ha estat notícia a tots els diaris de l'illa, tot i que Última Hora i Diario de Mallorca no han fet referència directa al seu nom, i ha aconseguit tapar els principals arguments del debat.

És possible que existeixi un "modus operandi" dins la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports que consisteix a pressionar, condicionar i eliminar allò que no resulta favorable. Té a veure aquest factor amb la dimissió de l'anterior consellera?

És possible que això estigui dins la dinàmica de la política de partits, en la línia de les llistes negres que deia elaborar Antoni Camps, o que sigui tot obra i accident de Josep Ramon Cerdà.

Sigui com sigui s'hauria d'aclarir. Perquè de què serveix tenir un codi ètic si es deixen passar coses com aquestes? I aquest senyor que teniu a l'IEB, aquí diu que l'ha signat.

La cultura com a negoci

L'èxit més important de les polítiques culturals actuals consisteix a no tenir oposició parlamentària. L'oposició, com a la legislatura passada, és al carrer. MÉS per Mallorca i Més per Menorca, que durant la campanya electoral s’identificaven amb els moviments socials, una vegada dins les institucions s’han adaptat al model de polítiques culturals anterior. El debat al parlament consisteix a saber a quines àrees és prioritari destinar recursos i no com fer-ho o a qui han d'anar dirigits. Ens trobam que les dues formacions estan defensant el finançament de polítiques culturals neoliberals, mentre el PSIB i Podem s’ho miren des de la barrera.

Podem trobar diversos exemples, el setembre del 2015, a la comissió de Cultura, Educació i Esports, un dels tres diputats de la formació menorquinista, Josep Castells, afirmava sense complexos que "la cultura és evident que és un negoci, i és un gran negoci". En el seu discurs reivindicava una cultura de l'excel·lència, on es donarien subvencions als millors, als més competitius. És una llàstima que el diputat no faci cap referència a la base social de la cultura o a la problemàtica del fracàs escolar. Això sí, troba un moment per a parlar de com la cultura pot fer l'experiència turística dels nostres visitants més enriquidora.

Més recentment, el passat 7 de novembre, a la comissió d'Hisenda i Pressuposts, Ruth Mateu defensava que les polítiques culturals de la conselleria de Transparència, Cultura i Esport sempre han estat clares. Se sustenten en tres potes: l'accés a la cultura mitjançant els equipaments que donen el servei; l'impuls al sector cultural, és a dir, i ho cit textualment, "les empreses culturals i creatives"; i la internacionalització de la nostra cultura amb la col·laboració de turisme "com a atractiu d’un turisme de qualitat".  Analitzem-ho una mica.

La Constitució Espanyola en el seu article 44.1 diu que "els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret".  Aquest article desenvolupa els anteriors que fan referència a la llibertat d'expressió i al dret a l'educació, en tant que és un dels principals accessos a la cultura. Cal dir que, anteriorment a la llei, les persones som éssers culturals, ens movem dins una dimensió simbòlica que ens és inherent, que ens permet donar sentit a la nostra realitat, esdevenint consciència i identitat.

Què entén per cultura la Conselleria ho podem deduir de la informació que recull de l’enquesta sobre el consum cultural, o de l’estudi sobre com l’activitat cultural afecta el PIB i la generació de llocs de feina. Es tracta d'una cultura que vol ser motor econòmic i que atén principalment els indicadors quantitatius lligats al mercat; una cultura construïda sobre consumidors passius, que no té necessitat de conèixer quin és el capital cultural amb el qual compta la nostra societat. L’accés a la cultura es planteja en termes de consum i producció, de negoci. El debat de l’accés, fora de la nostra administració, es desenvolupa més entorn de la propietat i de com es veu afectat per les noves tecnologies.

La segona pota, l'impuls al sector cultural, es centra en la producció. La iniciativa principal en aquest camp és la transformació de l’Institut d’Estudis Baleàrics en l’ILLENC, una entitat des d’on gestionar la política de subvencions amb l’objectiu d’estalonar les empreses creatives i les indústries culturals. Els dos conceptes des de fa un temps han estat fortament qüestionats.

Un estudi presentat a finals del 2010 per la Work Fundation analitzava que la major part dels beneficis econòmics de la televisió, la ràdio i les editorials al Regne Unit es repartia entre unes poques empreses de gran mida. També assenyalava que la major part de la facturació en la música i les arts escèniques es trobava lligada a una multitud de petites empreses i indicava la dificultat de la indústria cultural de créixer en escala, una mostra de la fragilitat del sector.

El professor Richard Florida, el teòric de les classes creatives, ha admès que la inversió de les administracions en les indústries culturals genera més desigualtat que prosperitat i que els beneficis econòmics acaben en mans d'uns pocs. Tot i ser públic, algunes administracions segueixen insistint en aquesta via.

L'estudi sociolaboral del col·lectiu d'actors i ballarins que va publicar la Fundació AISGE (la Societat de Gestió d'Artistes i Intèrprets) el passat 29 de setembre ens permet tenir una visió més en detall d’un segment. L'atur del col·lectiu és d'un 57%; les condicions laborals dels que treballen són insuficients i obliguen a gairebé la meitat dels treballadors a cercar una segona ocupació. El 34% dels treballadors cobra per sota del conveni, el 47% cobra el mínim marcat i només un 19% té un sou per damunt. La major part de les dones del col·lectiu cobra menys que els homes. La conclusió de l'estudi és contundent: només un 8,17% pot viure de la seva feina, és a dir, el motor econòmic del sector cultural s’alimenta amb les condicions precàries dels seus treballadors.

Sota l'eufemisme de la internacionalització de la nostra cultura trobam la tercera pota: el turisme cultural. Abans de tractar el tema en un nou article, ens queda el dubte de saber a què es refereix la senyora Ruth Mateu quan diu la nostra cultura. A la cultura catalana? Amb l'Institut Ramon Llull convertit en una franquícia sense funcions, sembla que no.

Podríem pensar que fa referència a la marca Cultura Balear, però tenim un problema, en aquesta Comunitat, amb els sentiments de pertinença. La insularitat marca una forta diversitat d'idiosincràsies males de mesclar. Si tenim en compte que el gener del 2017, el procés de transferència de les competències de promoció turística des del Govern als consells insulars haurà conclòs i que cada illa podrà promocionar com consideri més oportú les nostres cultures, la marca Cultura Balear no té gaire sentit.

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de novembre de 2016

ELS HEREUS DE PERELLÓ

L'exregidor Miquel Perelló, dimitia el passat 15 de juliol, però seguia cobrant fins el 31 d'agost, amb aquest estil de fer les coses ha anat la cultura. Un dels efectes principals del lideratge és que contagia les característiques bones, també les dolentes, a la resta de l'equip. A la laxitud mostrada per la major part dels càrrecs públics ara es suma un alt nivell d'exigència, exigència cap als altres.

Des de l'Ajuntament es pot afirmar que "és una irresponsabilitat mirar cap a una altra banda", però mirem on mirem, dins la regidoria de cultura, responsabilitat en trobam poca. La llista de greuges va creixent. Qui pensava que el recanvi posava el contador a zero podrà comprovar en breu que s'equivoca. Res no surt del no res.

A la legislatura passada, el Partit Popular va considerar que era el moment de donar el cop de gràcia a la cultura catalana de les illes, valorant que les forces dels que la podien defensar eren molt febles.

MÉS, la formació política que té la regidoria de Cultura, viu tancada dins un búnquer, comportant-se amb un autoritarisme semblant al vist en Bauzá. No de forma específica amb la cultura catalana, del que fa bandera el seu programa, sinó directament amb la cultura, la cultura sense adjectius.

Quina serà la força del teixit ara? Veurem una segona arruixada? A Barcelona el teixit ha decidit associar-se en una única plataforma per tenir més fortalesa i plantar cara.

La història d'amor entre els representants públics i unes associacions molt afeblides, va tenir la seva màxima expressió en la foto de l'acord per a modificar la composició del patronat de la Fundació Palma Espais d'Art, donant cabuda al teixit professional amb un 49% de representació. Un èxit que marca el límits del que s'està disposat a cedir des dels partits polítics que governen i que encara no s'ha portat a terme.

Qui escriu aquestes línies no creu que el problema sigui Llorenç Carrió, la destitució no ha estat una idea seva.  El problema es situa més en la falta de valors i d'ètica que s'ha instaurat en la política de partits, on prosperen els professionals dels equilibris morals i de les aparences.

Una crisi de legitimitat que afecta a tota la societat i de la que ens costa cada dia més sortir.

Publicat a Facebook. Il·lustració de Pau Andreu Sitjar

Un búnquer a Disneyland Resort

Esperant el diagnòstic

Durant la precampanya que donaria la majoria absoluta a José Ramon Bauzá, es va fer públic el document Per un nou impuls a la cultura signat per Culturai País. Grup d'anàlisi i d'opinió. Una part important dels integrants del grup forma, avui en dia, l'arquitectura institucional. El document, al llarg de 33 pàgines, ens parla de la cultura com a factor de formació de les persones, com a element central en la vida dels ciutadans i en el funcionament de la societat, un motor de cohesió social que ens permet definir la nostra identitat.

En una segona part trobam temes menys essencialistes: la dimensió econòmica productiva, la relació amb l'espoli fiscal i la precarietat dels equipaments culturals; la necessitat de dissenyar un sistema cultural Balear amb un mapa competencial clar. Donar més valor al patrimoni, fomentar les noves tecnologies amb processos de digitalització i crear nous públics. Un full de ruta que no es va poder aplicar i que acabava dient: Donar una solució definitiva a aquesta situació ja és d’una urgència absoluta.

Comparteixen, els membres d'aquest grup, el nou diagnòstic que va fent públic la conselleria de Transparència, Cultura i Esports amb enquestes i nous estudis?  Sembla que el cinisme ha triomfat en una part important d'aquest grup, els que han entrat al govern, i el silenci públic, exceptuant comptades excepcions, en l'altra.

El cessament de Ruth Mateu

En un article anterior anunciàrem que el cicle de dimissions no havia acabat. El problema més gran que té MÉS amb la Cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de J.R. Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos privats, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila, Francisca Niell o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 24 d'octubre de 2016.

Quines polítiques culturals volem?*

*Aquest article és una versió d'"Un búnquer a Disneyland Resort" que s'ha fet pel diari de Menorca. 

Les polítiques culturals i els mitjans de comunicació

El 23 de juny passat vaig deixar de col·laborar amb un mitjà de comunicació on escrivia, junt amb alguns companys, sobre les polítiques culturals. Escrivíem amb la voluntat d'obrir un debat sobre quina és la relació que ha de tenir l'administració pública amb la cultura. El gruix dels articles començaven amb el títol: Quines polítiques culturals volem? i s'acompanyaven d'un cas que s'analitzava. Abans d'arribar al sisè article, el director del diari va rebre pressions directes de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports perquè deixàs de publicar els articles; em va escriure sobre aquesta qüestió, mostrant-me el seu interès en què abandonàs el mitjà, i va fer pública la nostra correspondència privada, que circula per internet per a qui vulgui aprofundir en el tema.

El director avui dia reivindica la independència del seu mitjà i intenta obviar, ingènuament, que rebre subvencions no és rebre ordres, com si pogués mossegar la mà que li dóna el menjar. Mentre, la màxima responsable nominal de la Conselleria, la senyora Ruth Mateu, veu com el temps comprat amb el Pla de Cultura IB 2020 s'esgota i creixen les crítiques a la seva gestió, fins i tot als diaris que subvenciona.

El cessament de Ruth Mateu

El problema més gran que té MÉS, ara mateix en cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras, en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut al diari de Menorca el 24 d'octubre de 2016, amb el títol: "EL TEMPS S'ESGOTA A LA CONSELLERIA"

Capità a terra

Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan. Tant si ets al govern com al carrer. Ho hem vist en el 15M, en l'assemblea de docents, o, de forma més recent, en el manifest de terraferida.

Fa un any i mig, la cultura es presentava com un dels eixos centrals de la campanya de MÉS. Però, en assolir el poder, les primeres espases del partit triaven àrees diferents: Biel Barceló la vicepresidència i la conselleria de Turisme, i Fina Santiago la de Serveis Socials. Es va cercar una fórmula per introduir, dins les institucions, el llenguatge de regeneració política: la participació i la transparència. Es va trobar l’encaix en una conselleria on s'hi inclouria cultura i política lingüística. Un nou espai institucional des d'on es podia visibilitzar el canvi polític respecte a la legislatura de José Ramón Bauzá.

Margalida Capellà, diputada de MÉS per Mallorca, havia de liderar aquest espai. Va formar un equip amb els joves valors del partit i una persona del seu entorn, el seu cunyat Josep Ramon Cerdà, delegat de Teatre amb la consellera socialista, Bàrbara Galmés, al segon pacte. A Cerdà li agrada identificar-se com un professional independent i, segons diu, no es casa amb formacions polítiques. Es presenta com a gestor de les arts escèniques i l'audiovisual. Aquesta independència semblava que podria quedar preservada des de la direcció de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB). No ha pogut ser així.

Capellà, en el darrer moment, va donar una passa enrere, una passa que Nel Martí, diputat de MÉS per Menorca present a les negociacions, va aprofitar per donar protagonisme a la seva formació, tot i no portar en el seu programa electoral ni una sola una línia sobre cultura i política autonòmica. La història a partir d'aquí és coneguda, els menorquinistes varen poder amoblar el Palma Arena amb una consellera independent, dues direccions generals i poca cosa més.

Des del primer dia, Cerdà té un pla de treball, és senzill: convertir l'IEB en un institut de les industries culturals, a la manera de l'ICEC del Principat i, posteriorment, dirigir-lo. Que Capellà renunciàs a la Conselleria no entrava en els càlculs.  L'equip queda embarcat amb el capità a terra. Davant la incertesa, Cerdà, que manté línia directa amb Capellà, i també amb Alberto Jarabo, portaveu parlamentari de Podem, exerceix un lideratge des de l'ombra que va creixent dia rere dia dins el partit.

Les relacions entre Cerdà i la consellera Esperança Camps no són bones. Cerdà s'indigna públicament perquè Camps, segons ell, no entén bé el que ha de fer; el moble s'estava movent i això no formava part del guió. Sense ningú que el rectifiqui, Cerdà es dedica a malparlar d’una consellera, que considera substituta, a qui tengui orelles per escoltar-lo.

Després de la dimissió de Camps, Cerdà fa públic que durant 8 mesos s'ha perdut el temps. El 8 de maig, un mes després, tutela l'entrevista que Elena Vallés fa al director general de Cultura, Jaume Gomila. Reforçar els sectors (públic i privat) desprecaritzant; facilitar l'accés a la cultura i internacionalitzar, externament, amb l'Institut Ramon Llull (IRL) i, internament, amb el turisme. La periodista insisteix a assenyalar que ningú no havia sentit res dels objectius dels quals parlaven, deixant en evidència la improvisació en matèria de cultura del Govern. Sembla que els periodistes que no fan feina per la Conselleria els hi posen les coses més difícils.

La falta de brúixola arriba fins a la política de subvencions de l'IEB. Les àrees d’arts visuals, audiovisuals, publicacions, música i arts escèniques tenen totes una dotació en el Pla Estratègic de Subvencions del 2016 de la mateixa quantitat: 200.000 euros. Tothom igual i evitam conflictes. Segurament darrere aquest milió d'euros hi podem trobar una de les raons principals per les quals la presència del Govern a l’IRL, tot i tenir un lloc destacat en el programa electoral, continua paralitzada. Compartir els recursos econòmics amb Lluís Maicas, delegat del govern a l'IRL i home de confiança de la presidenta Armengol, bregat en els temes de cultura, restaria poder a Cerdà, i per tant, a MÉS. Tornam al conegut discurs de les cadires. De moment, Maicas, porta amb silenci la lleialtat institucional.

Pla de Consum Cultural IB 2020

100 dies

Just estrenada aquesta legislatura, al mes de juliol, vaig poder coincidir a la Fundació Pilar i Joan Miró amb Esperança Camps, que acabava d'incorporar-se al càrrec de consellera. Vaig parlar breument amb ella sobre la formació del seu equip; vaig qüestionar la idoneïtat de Jaume Gomila com a director general de Cultura, per la seva relació amb el Partit Popular en la legislatura passada i perquè no havia estat triat des de l'assemblea del partit, quan MÉS per Menorca, en la seva campanya electoral defensava la participació. Li vaig recordar que la formació té un fort vessant insularista i que per aquest motiu, trobava a faltar gent d'Eivissa i Formentera. Camps em va escoltar, una mica incomodada, i em va dir que esperàs els 100 dies de cortesia.

6 mesos

Al mes de febrer passat vaig poder assistir a un acte obert, a la seu de MÉS per Palma, on Miquel Perelló donava comptes de la seva gestió a la regidoria que li havia tocat: Cultura. Va dedicar gran part de la sessió a desgranar les dificultats que havia trobat: va recordar que, fruit del pacte de govern municipal, no governava amb el seu programa, i que en els sis mesos que portava, només havia pogut tractar les urgències: la feixina, la nit de l'art, el santcrist de la sala de plens, el casal Balaguer, el relleu en la direcció de les fundacions, amb l'enrenou del cas Copado, etc. Va dir que el seu càrrec estava a disposició del partit i que esperava que les coses millorassin. Francisca Niell que l'acompanyava va atribuir part de les dificultats a una manca històrica de planificació en cultura dins l'administració. Acabaren l'acte demanant als assistents paciència, paciència i temps per a veure els resultats.

2 anys

Fa unes setmanes he escrit un missatge a diversos càrrecs del consell polític i de l'executiva de MÉS per Mallorca. L'inici del missatge sempre el mateix: explicava que estava treballant el tema de les polítiques culturals i que estava preocupat per com anaven les coses. Les respostes han estat diverses: una part, tot i llegir el missatge, no ha respost; una altra s'ha mostrat dialogant, però tirant pilotes fora, i una darrera part s'ha mostrat proactiva, demanant propostes que ajudin a millorar la situació.

Un dels interlocutors, havent parlat amb Bel Busquets, secretària general del PSM, m'ha dit que s'estan posant tots els esforços a redreçar la situació, sense especificar si es refereix a l'herència del PP o a l'actual gestió, i que el balanç s'ha de fer a mitja legislatura o bé al final.

És cert, per fer coses es necessita temps. I ja que el programa polític sembla que ha deixat d'existir, la pregunta més important és: què es vol fer?

Pla de Consum Cultural IB 2020

M'he posat en contacte amb el PSIB per demanar-los què estava passant amb el pla de cultura que la presidenta Armengol va anunciar el mes de maig. Després de diverses gestions m'han dit que la direcció general de Cultura no els hi envia la informació.

Sembla que la Conselleria ha decidit fer un diagnòstic previ a les actuacions que encara estan per venir. El títol de l'informe: "El consum cultural a les illes Balears", s'ha encomanat a l'empresa on treballa el que va ser coordinador de la campanya de MÉS per Mallorca, Jaume Garau, i explica més clarament que tot els mítings fets fins ara, quina és la concepció de cultura del partit: el ciutadà com a consumidor i la cultura com a mercaderia. 

Quan MÉS parla del dret a la cultura, parla del dret a consumir-la. I en això no difereix en res del Partit Popular o Ciudadanos que, teòricament, són formacions que se situen a l'altre extrem de l'espectre polític. L'accés a la cultura que proposa es fonamenta a passar l'IVA en els productes culturals, del 21% al 4%.  En el seu discurs, la cultura és entesa com a element quantitatiu i no qualitatiu, conformador i no emancipador. Són 500 euros per a comprar llibres en una societat analfabeta. Es reclama el dret a tenir un iphone7. Un govern de la gent que fa cua davant les indústries culturals. Que no es planteja la redistribució de la riquesa, ni la justícia social. Que rega de continguts a la indústria hotelera amb 400.000 euros, sota l'eufemisme de turisme cultural.

Legislatura

Bel Busquets demana temps. Què passarà si a mitja legislatura s'adonen que no eren aquestes les polítiques culturals que s'havien compromès a fer? Hi ha un pla B? Hi ha algú que estigui fent feina en ell? La resposta és no, i no n'hi haurà cap. Els temps polítics, en principi, no ho permeten, el darrer any de legislatura és de campanya electoral i amb un sol any per a corregir no hi ha marge d'acció, cal sumar les dues dimissions que hi ha hagut de moment.

Per altra banda, un instrument ideat per a aquesta situació, com la rendició de comptes, s'ha mostrat, després de l'acte organitzat per l'Ajuntament de Palma, com un instrument de propaganda política més que com un control del poder institucional per part de la ciutadania. La rendició de comptes sense uns objectius calendaritzats i sense unes conseqüències en l'incompliment dels compromisos és un concepte buit de tot contingut.

El dia a dia es menja pels peus als càrrecs polítics. Hi ha un petit grup que creu en els compromisos adquirits i que està disposat a canviar les coses i uns altres que deleguen, pensen que tot va bé o es veuen incapacitats. No passa el mateix als altres partits? Com ajudam als primers? Com sortim de l'impasse?

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 21 de setembre de 2016.
NdA: A l'edició digital del Diario de Mallorca s'ha retallat el primer paràgraf, no obstant això, a l'edició en paper es manté el text integre.

"Les polítiques culturals han de tenir retorn social". Una conversa amb Berta Sureda.

Berta Sureda Berna (Barcelona, 1959), té un lligam familiar amb Mallorca, nèta de Josep Sureda i Blanes, és llicenciada en història de l'art i ha treballat com a gestora cultural. És comissionada de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona amb l’equip d’Ada Colau. En ocasió de la seva participació en el jurat que selecciona al director gerent de la Fundació Palma Espais d'Art es troba a Mallorca, on he pogut conversar amb ella.

Berta, en lloc de formular preguntes tancades he volgut preparar alguns temes sobre els quals parlar. Podem començar pel concepte de canvi. Quin és el model de cultura de la nova política?

D’una banda, avui hi ha tantes urgències i prioritats socials que la cultura sol quedar en un segon pla, és una realitat i és, en part, resultat del model de cultura. Si en lloc de tants anys de cultura de l’espectacle i de foment de la indústria, s’hagués incidit en un model basat en el retorn social, en el teixit de base, en la cultura que sacseja les nostres vides, jo crec que avui entendríem que la cultura és un dret de la ciutadania i és necessària i imprescindible per a qualsevol ciutadà o ciutadana. Hi ha un decalatge, un desequilibri, que fa que els governs i la ciutadania tinguin molt clar que l’habitatge, la sanitat o l’educació són els grans problemes socials, però amb la cultura “ja anem fent” i no hi ha apostes decidides.

A la campanya electoral es va citar diverses vegades Emili Darder, batle republicà afusellat, que defensava que la tasca bàsica és “fer cultura, cultura i cultura”. Que la cultura forma part de les polítiques socials es troba dins el discurs electoral però no es troba dins els continguts polítics.

Exacte, no està dins els continguts polítics de forma transversal, treballar des de la cultura temes com espai públic, salut, medi ambient, ciència, tecnologia o gènere és clau.

Crec que ha passat a tot arreu. Arribes amb les ganes, la il·lusió, el programa, la participació amb moviments activistes on s'ha debatut, planteges que faràs el canvi però et trobes amb moltes dificultats. Comences a treballar amb la precarietat laboral i veus que pots necessitar cinc anys per posar fi a la precarietat, però això no vol dir que ho hagis de posar dins un calaix, ho has d'anar treballant com una formigueta per lent que sigui. Amb això de la cultura i el canvi la segona cosa que et volia dir era la dificultat que ens trobem administrativament per a fer els canvis, per canviar les estructures. Ens trobem inèrcies de treball d'anys i anys amb els mateixos partits, unes inèrcies que costen moltíssim de canviar, bons tècnics, gent que vol treballar, gent que et diu: -que bé, heu arribat vosaltres, jo volia un canvi. Alhora que els hi dius: -Jo vull que aquest centre tingui una gestió cívica, ho concursem. I et diuen: -No, no és legal. És impossible.

És impossible, diuen?

Els serveis jurídics. Passar les barreres administratives i estructurals és molt més lent del que sembla, però no vol dir que hagis de tirar la tovallola.

Com es fa el canvi?

Treballant. Si hi ha voluntat política, s’han de poder canviar les lleis.

La dinàmica de partit, on la presa de decisions es fa de manera interna i jeràrquica, és el que, al meu entendre, ha imperat a partir de l'endemà de les eleccions -tot i ser una praxi a modificar des de la nova política- tancant moltes possibilitats de canvi. Qui pren la responsabilitat del canvi?  Un dels problemes que ens trobam és que els tècnics no volen entrar en les decisions polítiques, i el càrrec de cultura de torn, no es troba segur en les decisions tècniques.

Això també acostuma a passar, que la regidoria de cultura la donen a una persona que no coneix l’àmbit de la cultura. Jo quan et parlo de tècnic no parlo d’un tècnic de base, sinó d’algú que conegui el sector, que no hagis d’explicar-li el qui-és-qui, que parli de polítiques culturals… S’han de cercar bons tècnics per als càrrecs.

Ens trobam que moltes vegades quan l’Administració diu: “la llei no ens ho permet” en realitat volen dir: “això mai no s’ha fet”.

Fan falta bons tècnics, amb voluntat de canvi, no necessàriament del partit. Aquests han de liderar els quadres mitjans de l'Administració, que poden tenir més por al canvi, i donar-los la confiança necessària. Per exemple el tema de la precarietat, jo necessitava que en els concursos públics dels museus, on hi ha una precarietat enorme, on es paguen 3 € l'hora, necessitava que als concursos aparegués una clàusula que digués: les empreses que optin a aquest concurs hauran de complir el conveni del lleure. Una clàusula que vincula el salari a un conveni laboral. Ens deien que no. Hem trobat un camí: volem aprofitar que el conveni del lleure acaba el desembre del 2016 per a introduir el 2017 les especificitats de cultura, amb les seves taules salarials.

El conveni del lleure està bé perquè ens dóna uns mínims. Hem d'assimilar un monitor de lleure o un educador amb un informador de sala o un mediador i de vegades no es corresponen les funcions.

Entenc que quan una persona es presenta com a tècnic el que et vol dir és que no està significada políticament. És com la idea aquella del funcionari de Hannah Arendt, que només segueix instruccions.

Els càrrecs tècnics han de ser mínimament coneixedors de la seva matèria, perquè si no passa això, que el regidor, que la persona responsable en termes polítics, no entén res i diu ja t'ho dirà el tècnic, i el tècnic no sap quines directrius polítiques vol. Vols donar suport al 100% de la indústria cultural amb les directrius que siguin? S'han de tenir coneixements en els àmbits on treballaran.

Segurament una de les raons és que els càrrecs provenen de llistes obertes, amb processos assemblearis i de participació, i que en principi tots els regidors han de ser càrrecs electes. A Barcelona sembla que heu trobat una fórmula diferent amb els comissionats. Quan no s'opta per algú que conegui l'àmbit l'equip que acompanya al regidor és determinant, per tirar endavant el projecte, el que s'hagi definit en el programa electoral.

Exacte. Tu tens un programa electoral per una banda, consensuat i debatut, després necessites les persones que dirigeixin les àrees: patrimoni, memòria, creació... Jo tinc un tinent de batle i si tinc dubtes polítics li dic: -Escolta, podem anar per aquí o per allà i si s'ha de comentar amb la alcadessa... ho fem. S'ha de cercar la directriu política, això és claríssim, però primer s'ha de fer la feina. Fa falta executar programa.

Aquí el tema del Born no ha arribat més que a través dels mitjans del Principat.

El tema del Born s'ha tractat amb el comissariat de memòria, que és qui gestiona i dirigeix el Born. Per excés de feina no he pogut seguir aquest tema.

És un tema que entra dins la dimensió simbòlica, es parla fins i tot de batalla pel model de cultura, cosa que pens que és força estimulant perquè explica diferents models i permet confrontar-los.

Clar, i tant. El Born ha estat un aparador dels símbols identitaris de Catalunya. El què té molt clar Ricard Vinyes és que ha de ser un espai per a la memòria crítica de la nostra ciutat, de recuperació de memòries oblidades i amagades, llavors és un concepte molt diferent perquè aquí hi entra tot: la memòria de les destruccions, els oblidats del franquisme, ..., temes molt més amplis que els d'identitat i llengua.

Es veu alguna manera de sortir d’aquest impasse?

No. M'ho demanes en un moment en què és especialment difícil, no es veu molt la llum per sortir d'aquest debat. Sobretot focalitzant en el Born, perquè simbòlicament és tan potent que de seguida es torna un debat molt ampli i no sembla tenir aturada.

Tractam el tema de les indústries culturals i la relació de públic i privat?

Aquest és un tema força relacionat amb les polítiques de subvencions. Com es fa una política de subvencions adequada? Com es romp amb el clientelisme?

Les subvencions són un mecanisme administratiu molt mal pensat, que no encaixa amb els processos creatius, amb el que hi ha al darrere d'una producció cultural. Aquesta idea de subvencions per a un any que surten el març i que et donen els diners el juny i s'han de justificar el desembre.

Quan dius que no encaixen, ho dius des de la perspectiva burocràtica, no?

Sí. Burocràtica, administrativa. La Catalina Serra em va fer una entrevista a El país sobre aquesta qüestió i ho vaig dir: fins que no es canviï estructuralment això, serà impossible canviar la resta. Un artista, un gestor cultural, té la idea un dia, no necessàriament el 31 de març, llavors el govern hauria de poder respondre als projectes que foren interessants com a servei públic. Actualment el presentes el 31 de març, al cap de tres mesos et diuen si tens diners, només ens queda el procés administratiu de la subvenció que depèn d'una llei estatal, que les autonomies no podem canviar, i complica la resposta de l'Administració a allò que la cultura està demandant: agilitat, transparència…

Després hi ha una manca absoluta de seguiment dels projectes. Dónes una subvenció, demanes que te la justifiquin en paper i un tècnic mira que quadrin les xifres. Aquest és el seguiment que fem dels projectes, ni impacte social, ni impacte públic, ni impacte econòmic, ni una auditoria.  Sense aquest seguiment mai no podràs tenir les eines per rectificar, ni els criteris per planificar l'import a les subvencions. Nosaltres volíem més subvencions per a projectes de proximitat als barris, de retorn social, i menys a la indústria cultural. Quan tu et poses a fer una auditoria a un projecte com el Sónar, que se suposa que és indústria cultural i que genera molta economia. El Sónar, suport de l'Ajuntament no en necessita.

Amb els diners que donem al Sónar no estem promocionant la seva economia, promocionem la part social, que puguin tenir una política de preus més accessible i els imposem tota una sèrie de criteris. Els demanem que tinguin un impacte més social, no econòmic, ni turístic, social!

Això s'ha introduït? Com ho podem fer visible?

Aquest any com que ja estava molt avançat el programa, els hi hem demanat que ampliessin la part de R+D. Posar en contacte a gent que comença amb possibles programadors. Ara estem treballant perquè hi hagi projectes al barri, projectes de proximitat. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. No hem pogut analitzar la política de preus, continua sent molt car entrar al Sónar, necessitem una política de preus per a les escoles i perquè arribi a més gent.

Amb el tema de les subvencions defensaves molt la necessitat d’un canvi de model, i assenyales que hi ha uns impediments molt forts en el marc estatal. Podem plantejar un model que sigui viable per fer una acció de suport als projectes de creació?

S'ha de vetllar perquè les subvencions es donin d'acord amb un projecte cultural o segons una política cultural. La selecció no l'ha de fer el Govern, l'ha de fer un comitè d'experts independents amb el temps suficient per analitzar els projectes, entendre'ls, prioritzar-los. Les comissions són importantíssimes, sinó hi haurà clientelisme sempre.

Vols dir que amb les comissions independents no hi haurà clientelisme?

En principi no.

Aquí tenim l'experiència del Consell Municipal de Cultura que és una figura que s'ha intentat introduir sense massa èxit. S'agafen experts i gent del sector, gent que moltes vegades defensa uns interessos professionals més que l’interès en el retorn social...

No, no, no. Les comissions d'experts per decidir subvencions han de ser experts: un programador d'un festival, una persona que vingui d'altres parts del territori... i pagats. No pot ser un Consell de Cultura que no paga, on la gent va allà a divagar, no. Són experts que cobren per fer una feina molt professional i això és importantíssim. Perquè estan fent una feina tècnica. Necessitem experts que tinguin una visió àmplia de la cultura. A l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural va funcionar i ho va fer molt bé. En molts de països es funciona sempre amb comissió d'experts. Aquesta comissió signa un codi de bones pràctiques i de confidencialitat.

Hi ha alguna conseqüència si es romp la confidencialitat o les bones pràctiques?

No, no hi ha conseqüències.

Aquest és un dels problemes dels codis ètics. Els codis ètics són preciosos, tothom els signa però no tenen conseqüències, perquè ningú no preveu que no es compleixin. I quan, més tard o més d’hora, es dóna la situació, no se sap com s’ha d’actuar.

Tornant al tema subvencions, i en concret a les indústries culturals, crec que és un gran error que tot el pes recaigui en el departament de cultura. La indústria cultural ha d'estar entre les àrees de promoció econòmica, de la indústria pura i també la de cultura. El món de l'edició, el món de la música, etc., generen molta economia, però deixar sol un departament que està vetllant per unes polítiques culturals, especialment quan aquestes pensen més en un retorn social que econòmic, és per a mi un dels grans errors.

Una de les solucions que es va plantejar, fa temps, donada la crònica manca de pressupost de cultura, va ser l’adscripció d’alguns equipaments culturals a la conselleria de Turisme, donat que Turisme té solvència econòmica.

Crec que és un error traspassar la responsabilitat. S'han d'arribar a acords entre les àrees. Es pot fixar l'objectiu que els museus de les Illes hagin d'arribar a més públic ciutadà, no només a turistes; i això els toca als de Cultura, els de Turisme s'encarregaran que l'experiència vagi més enllà del ritual de visitar els museus que cal, que t'enriqueixi, etc.

Junts fem un conveni. La qüestió és treballar conjuntament. Cultura, Turisme i promoció econòmica són àrees que s'haurien d'estar reunint cada setmana.

Parlam d’educació?

Jo crec que és el gran tema de la cultura. Les regidories de cultura i educació haurien d'anar juntes. Educació és coneixement i el coneixement és anhel de cultura. Hi ha una mancança molt important en els programes educatius, a les escoles, i és que no tenim educació en cultura. No ens ensenyen a ser persones crítiques, persones que coneguin els diferents llenguatges artístics...

Eulàlia Bosch diu que els estudis en humanitats no són productors de doblers, produeixen humans. És com aquella diferència entre el preu i el valor, no?

Exacte. Estic absolutament d'acord. Ens falta capacitat de reflexionar i debatre amb nosaltres mateixos. Efectivament, ens ensenyen a saber alguna cosa per trobar una feina, treballar i guanyar diners. L'educació està molt plantejada així. Jo no sé tu, però el primer espectacle de dansa que vaig veure en la meva vida va ser als 18 anys. Per a mi el consum, aquesta paraula odiada, de la dansa ha estat un aprenentatge posterior i ara mateix sento que anar a veure espectacles de dansa, arts escèniques, circ, moviment..., em transforma, em sacseja; realment els artistes d'avui en dia posen l'accent en els conflictes de la societat d'avui. Si en sortir de l'escola el que tenim és operación triunfo i gran hermano, llavors jo trobo que falta educació en cultura de forma estructural.

La capacitat de modelar la societat de la indústria cultural és molt forta, lluitar contra això des de l’escola pot situar l’escola dins una trinxera.

L'escola no és responsable de la indústria cultural. Ens pot costar molt canviar les coses, però si mai no introduïm assignatures on s'aprengui a ser crítics, cap a on anem?

Hi ha una altra qüestió: com els equipaments, els projectes, els festivals, es relacionen i desenvolupen els seus projectes pedagògics. Hi va haver un boom enorme que va començar a Anglaterra, sobre com apropar les escoles, les famílies i els nens als museus, però jo crec que hem de reflexionar sobre els models que estem desenvolupant als equipaments culturals de programes educatius, tornem a basar-nos molt en les xifres: "300.000 escolars han entrat al museu aquest any". A mi m'interessa més com han sortit, què han après, quina incidència tenim. Els nostres models són massa quantitatius. El model de faig la visita guiada no sabem si està funcionant. Hem d'aconseguir crear un diàleg que interpel·li més que el mer consum cultural.

Passam al tema dels públics?

Sí. Mediació, educació i públics mereixen un propi departament. No públics en sentit de màrqueting. Fent permeables les institucions a la ciutadania. Aquí podríem anar a un nou tema del qual encara no hem parlat que són les noves formes de governança de les institucions. Perquè els públics es facin seves les institucions hem de trobar formes perquè hi participin activament, i no que només consumeixin.

Turisme cultural?

Ja hem arribat al tema!

El discurs des de l'àmbit polític sol ser lligar el turisme de qualitat al turisme cultural. És un discurs força contradictori. Per una banda ens trobam amb uns serveis que no estan adequadament dotats, ni tenen una bona planificació, i per tant no són de qualitat i reclamam uns clients que sí que ho han de ser.  

Sí, és absolutament contradictori. Hi ha una contradicció molt més propera. Tenim unes dificultats enormes per canviar el sistema d'il·luminació dels museus, perquè les portes tanquin bé per mantenir la temperatura de les sales, per conservació, i en canvi estem promocionant perquè vinguin el màxim de turistes. Penso que primer hauríem d'arreglar i consolidar tot el nostre patrimoni, que és increïble, i després millorem la qualitat de la visita del turisme.

Aquí ens podem trobar un pensament a la inversa: a partir del nombre de visites es justificarà fer la millora. És la mateixa lògica que precaritza les condicions dels treballadors.

Hi ha molta feina a cultura, la precarietat, la consolidació, les subvencions... 

Als polítics els importa? Volen que vagin molts turistes a la fundació Miró, però els importa que el turista sigui rebut per un guarda de seguretat, amb una pistola, en lloc d’un estudiant d’història de l’art que els demani que els hi agradaria veure?

A Mallorca tenim una facultat d'història de l'art i no es veu clar el retorn social. És més fàcil que els estudiants treballin de cambrers que als museus, bàsicament per qüestions de salari. La incidència que té la nostra facultat es nota més a la restauració que en el món de la cultura.

El turisme cultural, per molt que es vulgui, per molt que s'estigui dient i venent allò d'anem a fer un turisme de qualitat, passa primer per canviar el model de política cultural. La política cultural el primer que ha de tenir en compte és la base. Què tenim? A Barcelona creiem en una cultura de base i de retorn social davant una cultura de l'espectacle, del patrimoni i del consum. La cultura de base és la que genera la ciutadania, la dels equipaments culturals. Consolidem això, perquè si no, el turisme cultural no tindrà un escenari real.