EMERGÈNCIES

 

Avui al debat parlamentari, Antonio Camps Casasnovas, el diputat del partit popular que feia llistes negres amb els docents que anàvem a la vaga indefinida, ha emprat un fragment d'un article meu per acusar a Ruth Mateu de condicionar el debat als mitjans públics amb la política de subvencions.

El fragment citat diu així:

"El 23 de juny passat vaig deixar de col·laborar amb un mitjà de comunicació on escrivia, junt amb alguns companys, sobre les polítiques culturals. Escrivíem amb la voluntat d'obrir un debat sobre quina és la relació que ha de tenir l'administració pública amb la cultura. El gruix dels articles començaven amb el títol: Quines polítiques culturals volem? i s'acompanyaven d'un cas que s'analitzava. Abans d'arribar al sisè article, el director del diari va rebre pressions directes de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports perquè deixàs de publicar els articles; em va escriure sobre aquesta qüestió, mostrant-me el seu interès en què abandonàs el mitjà"
(http://ib3tv.com/carta - Capítol: SPP-124 29-11-2016 minut 59)

Estic d'acord amb el diputat que l'acusació és greu i no entenc com havent fet públics Ferran Aguiló, el director del diari Ara Balears, els correus on això es fa evident, la màxima responsable de la Conselleria no hagi fet el possible per aclarir l'acusació. Podeu trobar còpia d'aquesta correspondència en aquest enllaç.

Quan varen passar els fets alguns companys em varen parlar de fer una campanya de boicot al diari. No hi vaig estar d'acord. Quedi constància que consider, donada la situació de feblesa de la meva cultura, que és més important tenir un mal mitjà escrit en català que no tenir-ne cap. Un mal mitjà es pot millorar.

Crec que dins el partit s'hauria de cercar als responsables.

Aquesta setmana passada he pogut conèixer de primera mà que el director de l'Institut d'Estudis Baleàrics, Josep R Cerdà, exercia pressions sobre l'organització del cicle #Emergències. M'ha estat possible perquè, com a membre d'Afta Perfecta, he participat en el debat sobre que s'havia de fer en relació a aquestes pressions. Cerdà ens demanava insistentment que desautoritzàssim les declaracions de Jordi Martínez Suau a les xarxes, declaracions que responien al menyspreu que Cerdà havia mostrat, sobre la reflexió de Jaron Rowan sobre les indústries culturals, amb aquesta piulada, just després de sortir de l'acte.

S'aprecia una intenció de ridiculitzar el debat. Cerdà no comparteix les conclusions o les considera en contra dels seus interessos. Quins debats es poden tenir amb un càrrec, o amb una institució, si les condicions són que aquest ha de tenir sempre la raó? (recordam el cas Fernando Gómez de la Cuesta?) Tendrem temps per entrar en els arguments més endavant. El fet és que l'exabrupte ha estat notícia a tots els diaris de l'illa, tot i que Última Hora i Diario de Mallorca no han fet referència directa al seu nom, i ha aconseguit tapar els principals arguments del debat.

És possible que existeixi un "modus operandi" dins la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports que consisteix a pressionar, condicionar i eliminar allò que no resulta favorable. Té a veure aquest factor amb la dimissió de l'anterior consellera?

És possible que això estigui dins la dinàmica de la política de partits, en la línia de les llistes negres que deia elaborar Antoni Camps, o que sigui tot obra i accident de Josep Ramon Cerdà.

Sigui com sigui s'hauria d'aclarir. Perquè de què serveix tenir un codi ètic si es deixen passar coses com aquestes? I aquest senyor que teniu a l'IEB, aquí diu que l'ha signat.

La cultura com a negoci

L'èxit més important de les polítiques culturals actuals consisteix a no tenir oposició parlamentària. L'oposició, com a la legislatura passada, és al carrer. MÉS per Mallorca i Més per Menorca, que durant la campanya electoral s’identificaven amb els moviments socials, una vegada dins les institucions s’han adaptat al model de polítiques culturals anterior. El debat al parlament consisteix a saber a quines àrees és prioritari destinar recursos i no com fer-ho o a qui han d'anar dirigits. Ens trobam que les dues formacions estan defensant el finançament de polítiques culturals neoliberals, mentre el PSIB i Podem s’ho miren des de la barrera.

Podem trobar diversos exemples, el setembre del 2015, a la comissió de Cultura, Educació i Esports, un dels tres diputats de la formació menorquinista, Josep Castells, afirmava sense complexos que "la cultura és evident que és un negoci, i és un gran negoci". En el seu discurs reivindicava una cultura de l'excel·lència, on es donarien subvencions als millors, als més competitius. És una llàstima que el diputat no faci cap referència a la base social de la cultura o a la problemàtica del fracàs escolar. Això sí, troba un moment per a parlar de com la cultura pot fer l'experiència turística dels nostres visitants més enriquidora.

Més recentment, el passat 7 de novembre, a la comissió d'Hisenda i Pressuposts, Ruth Mateu defensava que les polítiques culturals de la conselleria de Transparència, Cultura i Esport sempre han estat clares. Se sustenten en tres potes: l'accés a la cultura mitjançant els equipaments que donen el servei; l'impuls al sector cultural, és a dir, i ho cit textualment, "les empreses culturals i creatives"; i la internacionalització de la nostra cultura amb la col·laboració de turisme "com a atractiu d’un turisme de qualitat".  Analitzem-ho una mica.

La Constitució Espanyola en el seu article 44.1 diu que "els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret".  Aquest article desenvolupa els anteriors que fan referència a la llibertat d'expressió i al dret a l'educació, en tant que és un dels principals accessos a la cultura. Cal dir que, anteriorment a la llei, les persones som éssers culturals, ens movem dins una dimensió simbòlica que ens és inherent, que ens permet donar sentit a la nostra realitat, esdevenint consciència i identitat.

Què entén per cultura la Conselleria ho podem deduir de la informació que recull de l’enquesta sobre el consum cultural, o de l’estudi sobre com l’activitat cultural afecta el PIB i la generació de llocs de feina. Es tracta d'una cultura que vol ser motor econòmic i que atén principalment els indicadors quantitatius lligats al mercat; una cultura construïda sobre consumidors passius, que no té necessitat de conèixer quin és el capital cultural amb el qual compta la nostra societat. L’accés a la cultura es planteja en termes de consum i producció, de negoci. El debat de l’accés, fora de la nostra administració, es desenvolupa més entorn de la propietat i de com es veu afectat per les noves tecnologies.

La segona pota, l'impuls al sector cultural, es centra en la producció. La iniciativa principal en aquest camp és la transformació de l’Institut d’Estudis Baleàrics en l’ILLENC, una entitat des d’on gestionar la política de subvencions amb l’objectiu d’estalonar les empreses creatives i les indústries culturals. Els dos conceptes des de fa un temps han estat fortament qüestionats.

Un estudi presentat a finals del 2010 per la Work Fundation analitzava que la major part dels beneficis econòmics de la televisió, la ràdio i les editorials al Regne Unit es repartia entre unes poques empreses de gran mida. També assenyalava que la major part de la facturació en la música i les arts escèniques es trobava lligada a una multitud de petites empreses i indicava la dificultat de la indústria cultural de créixer en escala, una mostra de la fragilitat del sector.

El professor Richard Florida, el teòric de les classes creatives, ha admès que la inversió de les administracions en les indústries culturals genera més desigualtat que prosperitat i que els beneficis econòmics acaben en mans d'uns pocs. Tot i ser públic, algunes administracions segueixen insistint en aquesta via.

L'estudi sociolaboral del col·lectiu d'actors i ballarins que va publicar la Fundació AISGE (la Societat de Gestió d'Artistes i Intèrprets) el passat 29 de setembre ens permet tenir una visió més en detall d’un segment. L'atur del col·lectiu és d'un 57%; les condicions laborals dels que treballen són insuficients i obliguen a gairebé la meitat dels treballadors a cercar una segona ocupació. El 34% dels treballadors cobra per sota del conveni, el 47% cobra el mínim marcat i només un 19% té un sou per damunt. La major part de les dones del col·lectiu cobra menys que els homes. La conclusió de l'estudi és contundent: només un 8,17% pot viure de la seva feina, és a dir, el motor econòmic del sector cultural s’alimenta amb les condicions precàries dels seus treballadors.

Sota l'eufemisme de la internacionalització de la nostra cultura trobam la tercera pota: el turisme cultural. Abans de tractar el tema en un nou article, ens queda el dubte de saber a què es refereix la senyora Ruth Mateu quan diu la nostra cultura. A la cultura catalana? Amb l'Institut Ramon Llull convertit en una franquícia sense funcions, sembla que no.

Podríem pensar que fa referència a la marca Cultura Balear, però tenim un problema, en aquesta Comunitat, amb els sentiments de pertinença. La insularitat marca una forta diversitat d'idiosincràsies males de mesclar. Si tenim en compte que el gener del 2017, el procés de transferència de les competències de promoció turística des del Govern als consells insulars haurà conclòs i que cada illa podrà promocionar com consideri més oportú les nostres cultures, la marca Cultura Balear no té gaire sentit.

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de novembre de 2016