Les coses de Nel

En una recent entrevista a l'Ara Balears, Nel Martí diu no saber encara perquè es va produir el cessament de Ruth Mateu. És ben possible que tampoc no sàpiga res de la dimissió d'Esperança Camps, tot i la precisa exposició dels motius que va poder fer a la roda de premsa. Tampoc no deu saber que aquesta conselleria es va dissenyar per ser dirigida per la persona que ocupa la cadira que es troba al seu costat a la sala de les Cariàtides del Parlament, la diputada de MÉS per Mallorca Margalida Capellà.

El diputat Martí no deu haver llegit la premsa, les filtracions on se citava la consellera de Transparència, dient que no podia controlar els contractes menors junt amb l'afirmació que l'Orquestra Simfònica no n'havia fet mai cap com tocava, sembla que li són desconegudes un mes després dels fets.

Ruth Mateu és la màxima expressió de l'ambigüitat toponímica de MÉS. No és senzill dictaminar a quin partit pertany del dos. Els seus orígens ciutadellencs casen amb la lectura menorquina, però la seva vida dins la política de partits s'ha fet en el PSM de Mallorca, més concretament a Andratx. Sorprèn que el diputat la defensi com a part de MÉS per Menorca quan se l'ha pogut sentir dins del Parlament que no se sentia representat per Mateu. Són coses que passen quan la representació que un vol mostrar no casa amb la realitat que la resta veu.

Algú creu que Ruth Mateu no va parlar amb els màxims responsables polítics del seu partit abans d'assumir la decisió? En tot cas queda clar en l'entrevista que no va parlar amb Nel Martí.

Ni el director de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, ni el director general de Cultura, Jaume Gomila, es trobaven entre els membres de l'equip que aplaudien la consellera d'Esports en la roda de premsa on anunciava la seva dimissió. L'exposició oral fonamentava la decisió en la coherència i l'ètica que devia Mateu com a càrrec del Govern.

Observar una mica més els fets ens mostra que l'exconsellera només va dimitir a la ficció. A la realitat, expressada en el BOIB amb la signatura de la presidenta Francina Armengol, la consellera de Cultura és cessada. Aquest detall és important; a diferència del cas d'Esperança Camps, li permet demanar la prestació de l'atur. La lleialtat al partit té recompensa.

Per què no es va cessar Jaume Gomila si és la seva signatura la que compromet la gestió de la Conselleria? El maonès és el presumpte responsable del fraccionament de contractes a Jaume Garau i d'un delicte de prevaricació, si és cert, tal com diuen els mitjans, que va ser avisat per un funcionari de la il·legalitat que cometia signant els documents. La relació de Gomila amb Garau no ve d'aquesta legislatura, s'origina a Barcelona, a la residència universitària Ramon Llull on coincidiren els dos durant els seus estudis.

La presència de Jaume Gomila dins l'executiu ha estat apadrinada per Nel Martí. He tengut ocasió de demanar sobre aquesta qüestió directament al diputat però ha defugit contestar-me, passant la responsabilitat a un autodenominat grup motor; un grup de gent, del que ell en forma part, encarregat de prendre certes decisions en lloc de l'assemblea. No he pogut tornar-li a demanar, ja que ha bloquejat el meu perfil a les xarxes.

Hi havia més opcions. A part dels caps de Mateu o Gomila, hi havia el de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació, i s'hauria pogut continuar baixant l'escalafó de responsabilitats, cessant el responsable de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, el cunyat de Margalida Capellà, i la gerent de la Simfònica, Mar Rescalvo, que eren els qui originaven els contractes amb Garau. Els equilibris de poder dins els partits varen optar per la caiguda de Ruth Mateu, sense calcular correctament tot el que havia de caure darrere. Tot per salvar-ne un.

El discurs polític i el compromís ètic han quedat ferits. Fonts parlamentàries assenyalen que Nel Martí va donar instruccions a Jaume Gomila perquè no parlàs amb els diputats, durant els darrers mesos de legislatura, instruccions que sembla va seguir. No només la crítica que fa Martí del centralisme mallorquí queda qüestionada amb aquest fet, la direcció general de Cultura del Govern, damunt el paper, ho és de totes les Illes Balears, negar o fer selectiva la comunicació dels diputats del Parlament a una direcció general, segons el seu color polític, va en contra dels principis de participació democràtica més bàsics.

Pens que l'assemblea menorquinista hauria de rebre explicacions sobre tots aquests punts per part del mateix diputat, veig convenient que sigui abans que el calendari del procés judicial es posi en marxa. El secret del sumari pot limitar certes explicacions.

Fa falta regenerar el projecte polític: lligar el discurs amb els fets i entendre que els partits han de ser instruments, amb una base social, i no finalitats.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 8 de maig de 2017.

El joc de les cadires

El nomenament de l'eivissenca Fanny Tur al capdavant del que queda de la conselleria de Ruth Mateu, sembla tancar el cicle de dimissions lligades a l'àrea de Cultura en el capítol del govern autonòmic. La clau del tancament es troba en la independència que la nova consellera ha mostrat prescindint d'una part considerable de l'equip anterior, el mateix que va intentar enterrar viva Esperança Camps, i superant les pressions de la diputada Margalida Capellà, la consellera zero, i el seu entorn.

La consellera Tur està demostrant ser un animal polític dotat d'un fort instint de supervivència en un escenari complex i volàtil. Ha sabut construir ràpidament tres ponts que rompen l'aïllament de la Conselleria respecte de les formacions polítiques i de la vida parlamentària.

El primer i el més important de tots és Lluís Maicas, delegat de l'Institut Ramon Llull, deslligat ara de mans i peus es converteix en un fil de comunicació directa amb la presidenta Francina Armengol, una pòlissa davant el previsible cicle de citacions judicials i mediàtiques en què entren les formacions de Biel Barceló i Nel Martí.

El següent pont és la directora general de Política Lingüística, la mercadalenca Marta Fuxà, que serveix per fer netes les ferides amb MÉS per Menorca, tal com confirmen l'enhorabona de Maite Salord, la presidenta del Consell Insular de Menorca i l'agraïment del conseller insular de Cultura, Miquel Àngel Maria, fets públics a les xarxes socials. La seva relació sentimental amb Antoni Noguera pot ser un altre element a tenir en consideració, tot i que cada dia que passa la batlia de Palma sembla estar més enfora.

El darrer pont és el director general d'Esports, el fotogènic Carles Gonyalons d'Iniciativa Verds, del que depèn la quota del PSM Joan Ferrà, director de l'Institut Balear de la Joventut. És el pont principal amb MÉS per Mallorca, i al mateix temps que mostra el reconeixement de la nova consellera envers el partit que l'ha proposada és un punt feble que tendrà pel que resta de legislatura. Damunt la taula queda pendent encara donar una solució a l'aulari del poliesportiu Prínceps d'Espanya. Creuem els dits perquè les coses s'estiguin fent bé a l'àrea de Joventut.

Continuant aquesta lògica queda un pont per construir, un pont necessari per a l'estabilitat de les polítiques culturals que porta cap a la formació de Laura Camargo. Qui ocupi la nova direcció general de Participació i Memòria Democràtica farà bé tenint a Podem ben present. Més enllà dels rèdits que ha tret MÉS de les fotografies al fossar obert de Porreres, convertint una qüestió ètica en estètica, hi ha pendent donar sortida a la Llei de Consultes, sigui suspesa o no pel Tribunal Constitucional, una eina que ha de servir per donar impuls a la participació ciutadana.

Cal recordar que el responsable d'impulsar aquesta llei, Miquel Gallardo, entrevistat a la ràdio deia que "la ciutadania encara no està preparada per poder apoderar-se en aquests temes", fent referència a dos pilars bàsics de la vida política d'aquesta comunitat: la fiscalitat i la reforma de l'Estatut. Les declaracions de l'exdirector general de Transparència i Participació no varen ser corregides ni rebatudes per cap càrrec de la seva formació, una formació que es proclama sobiranista.

De què ens serveixen els partits si no tenen una consciència política al darrere?

Publicat al Diario de Mallorca el 21 d'abril de 2016

La Conselleria B

El cicle de dimissions a les àrees de Cultura continua obert. El motiu de la sortida de Ruth Mateu i MÉS per Menorca és polític i ofereix múltiples lectures. El relat principal està lligat als sis treballs que Jaume Garau, exdirector general del PSM, exparella de Mar Rescalvo -la gerent de la Simfònica-, soci del director general de Fons Europeus i cap de campanya de MÉS, va realitzar per a diverses àrees executives del partit i de MÉS per Menorca, en un procés a priori poc escrupolós. Tots ells sumen en principi una quantia superior als 150.000 euros, desglossats en contractes menors i negociats, guanyats en concursos tancats i sense publicitat i ben dotats econòmicament. Tot legal, però poc moral. L'argumentari del partit valora que Garau ha treballat per altres governs, obviant que no es coneixen estudis a conselleries que no siguin de MÉS durant aquesta legislatura.

Si ens aturam a mirar de més a prop els dos treballs que s'han fet per a la direcció general de Cultura, dirigida per Jaume Gomila, trobam un estudi de públic assistent de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB), valorat en 21.175 euros, i una anàlisi de l'impacte econòmic de les activitats culturals, en 21.538 euros. La finalitat d'aquest darrer estudi és clara, justificar la creació d'una nova entitat: l'Institut de la Llengua i la Cultura (l'ILLENC), per fomentar les indústries culturals, substituint l'Institut d'Estudis Baleàrics, independentment de les dades a analitzar. Ja ho farem venir bé.

Si gratam una mica, entendrem el per què. El discurs de Josep Ramon Cerdà, en aquell moment director de l'IEB i actual director de l'ILLENC, centra l'acció de les polítiques culturals públiques a afavorir el sector privat. Promociona fires i festivals, amb produccions pròpies com la Fira B!, la mobilitat entre illes i el repartiment de les subvencions, amb l'objectiu de fer créixer les empreses. Els camps principals d'industrialització són dos: les arts escèniques, on compta amb la col·laboració d'ILLESCENA, una associació d'empreses mallorquines del sector, protagonista del circuit Talent IB, que paga entre 200 i 300 euros per actor i actuació depenent de l'illa, i l'audiovisual, amb el suport de l'ACIB, una associació de cineastes subvencionada enguany amb 600.000 euros a part dels recursos que proporcionen les Film Commissions i IB3.

Cerdà té interessos lligats a aquests dos sectors, ha dirigit més d'una quinzena d'espectacles teatrals i alguns curtmetratges. Aquest model d'inversió dels recursos públics en l'empresa privada ha estat criticat en diverses ocasions per la seva absència de retorn social i pel seu clientelisme implícit. Sempre s'ha trobat la mateixa resposta per part del responsable: defugir el debat.

No hi va haver debat quan el mes d'octubre Diario de Mallorca publicava un article de Rafael Borràs que qualificava de fal·laç, innecessari i esbiaixat, cap a una visió mercantilista de la cultura, l'estudi de Jaume Garau. El mes de novembre, en el marc del cicle sobre polítiques culturals Emergències, l'investigador Jaron Rowan desmuntà les bondats de les indústries culturals davant de Cerdà. L'única resposta, en forma de tuit disgustat, consistia a acceptar canviar el nom d'indústria cultural per un altre, però de cap manera els continguts del projecte. El mes de desembre veient que en el debat parlamentari es podia trobar amb un qüestionament del seu discurs, força la transformació de l'IEB en l'ILLENC amb un subterfugi que evita discussions, una disposició final a la llei de pressuposts.

Aquest mes de març apareix un projecte de decret per aprovar els estatuts d'ILLENC, sota la forma d'una entitat pública empresarial, amb tanta autonomia i marge de gestió que de fet es pot considerar una Conselleria B. El pla ha estat estudiat i sembla comptar amb la col·laboració, entre d'altres, del rector de la UIB, Llorenç Huguet, que cediria a Cerdà les dependències de Can Oleo, un edifici amb una càrrega simbòlica més propera al palacete de Jaume Matas que al Palma Arena, on es troba actualment la Conselleria.

Al llarg dels estatuts veim com l'ILLENC va absorbint les funcions principals de les direccions generals de Cultura i de Política Lingüística, deixant pràcticament buides de continguts les àrees assignades a MÉS per Menorca, abans de la seva imprevista sortida del Govern. Trobam també en un punt específic la incorporació del foment de les indústries culturals i en un altre el de la producció audiovisual, junt amb la gestió de l'IB Film Commission. Per acabar destaca una funció pròpia per a l'elaboració d'estudis sobre la cultura com a sector econòmic. Un recurs que comença a ser familiar dins les formes de fer del partit.

En algun moment Ruth Mateu ha acceptat que aquesta Conselleria B, dedicada a les empreses, es posàs en marxa. La negació reiterada de l'existència de trames lligades a l'obtenció de recursos econòmics dins el partit ens pot fer recordar les rodes de premsa, prèvies i posteriors a les imputacions del Partit Popular. Ens trobam davant un finançament irregular dels partits?

Tornant als estudis de Garau, el cas explota amb la dimissió de la consellera de Transparència quan es descobreix que 1.600 enquestes lligades a l'estudi s'han pagat a part, fraccionant-les de l'anàlisi, formant dos contractes menors que no apareixen publicats en el portal de Transparència. Incomprensiblement aquest fet no suposa el cessament immediat de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació. Junt amb aquesta informació es filtren uns missatges de la Consellera on parla en privat de les irregularitats existents dins la contractació de l'OSIB, sense mostrar cap voluntat ni cap capacitat d'intervenció.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 4 d'abril de 2017.

Les guerres culturals

Diu el periodista Guillem Martínez que en un sistema democràtic, els límits de la llibertat d'expressió no són les lleis, són els límits culturals, és la cultura. Qui decideix on es posen els límits tria el camp de batalla on es lliuren les guerres culturals, una fricció política on s'intenta establir el que s'ha de pensar i com s'ha de pensar. 

Existeix un bàndol organitzat, vinculat a la dreta més reaccionària, que lluita per mantenir les seves posicions estratègiques en el centre del camp de batalla. Les característiques principals d'aquesta facció han estat descrites per l'autor italià Umberto Eco i es poden lligar amb alguns dels conflictes més recents:  

Culte a la tradició i rebuig als nous llenguatges. Un exemple d'aquesta característica el trobam a l'article que va dedicar Gaspar Sabater, president del "Círculo de Bellas Artes", als finalistes del premi Ciutat de Palma d'Arts Visuals. La seva crítica menysprea gran part de l'art contemporani, un art que considera buit i mancat de sentit. Defensa un judici estètic del qual ell mateix n'és el garant, sense necessitat d'explicar-ne cap definició. Quan el regidor de Cultura de Palma, Llorenç Carrió, comparteix per les xarxes l'article amb la frase "una opinió molt qualificada", regala la capacitat de definir el que és art i el que no. Un gran nombre dels artistes finalistes responen a la indefinició política en la qual es troba la regidoria de Cultura amb la retirada de les obres. 

La religió també participa d'aquesta característica. Hem pogut viure diversos conflictes en sentits oposats. Per una banda hem vist com es reivindicava la laïcitat a l'Administració, amb la retirada del santcrist de la sala de plens de l'Ajuntament de Palma, i per l'altra hem vist com el Govern convidava a una missa en commemoració de la conversió de Ramon Llull. No es tracta d'un contrast entre administracions; enguany, José Hila, el batle de Palma, ha suavitzat posicions amb l'església convidant la ciutadania a la missa de Sant Sebastià, patró de la ciutat. 

El culte a la tradició practicat per l'església, també casa amb una altra de les característiques: el menyspreu a la dona. Una sentència del passat octubre condemna a un any de presó 5 de les feministes encausades per haver entrat a l'església de sant Miquel de Palma al crit de "Fora rosaris dels nostres ovaris!", el febrer de 2014. L'acció formava part de la protesta per la reforma de la Llei de l'Avortament que projectava el ministre de l'Opus Dei, Alberto Ruíz-Gallardón. 

Menyspreu a la diversitat sexual i por a la diferència. A principis de l'any passat, l'organització conservadora "Instituto de Política Familiar de Baleares", junt amb "HazteOír", "Ciudadanos" i el Partit Popular demanaven l'obertura d'un expedient sancionador a una professora del batxillerat artístic de l'IES Josep Maria Llompart. La docent havia donat la qualificació d'excel·lent al videoclip "Soy maricón" de Samantha Hudson, alumne del centre. L'audiovisual parlava del conflicte que generava la seva homosexualitat amb la seva fe catòlica. El conseller d'Educació del PSIB, Martí March, va intentar resoldre el conflicte demanant perdó al bisbe de Mallorca. 

Rebuig del pensament crític. El maig de 2015 els 44 estudiants encausats, per entrar a la conselleria d'Educació i Cultura en protesta per les retallades del Govern en matèria educativa el 2012, fan públic que no pagaran les multes de 720 euros, segons la sentència de l'Audiència Provincial de Palma i denuncien que totes les testificacions en contra seva són de policies o de càrrecs electes del Partit Popular. El delegat del Govern espanyol, José María Rodríguez, que havia obert el procés contra els estudiants, dimiteix dos mesos més tard per la seva relació amb la trama Gürtel. Actualment està implicat en la trama de corrupció de la policia local de Palma. 

Al setembre de 2015, els 4 encausats de les manifestacions de Bunyola el maig del 2012, que havien protestat per les polítiques de José Ramón Bauzá, són condemnats a pagar 6.480 euros per un delicte de desobediència greu. Tot i defensar que la protesta va ser pacífica, els intenten inculpar sense èxit d'un delicte d'enaltiment del terrorisme.  

En aquest marc, l'1 de juliol de 2015 entra en vigor la Llei de Seguretat Ciutadana del Partit Popular, també coneguda com a Llei Mordassa, amb l'objectiu manifest de limitar la llibertat d'expressió, de reunió i d'associació, per tal de garantir l'ordre públic. 

Heroisme i culte a la mort. Un dels episodis que més energia política ha consumit aquesta legislatura és el monòlit de Sa Feixina. Miquel Perelló, l'anterior regidor de cultura de MÉS, va anunciar la demolició del monument al creuer Baleares tot just arribar al càrrec i sense tenir res fermat. La qüestió es transformà ràpidament en un estira-i-arronsa amb l'oposició política que argumenta que Nanda Ramon del PSM, a l'anterior pacte, havia adaptat l'escultura a la Llei de Memòria Històrica, i que el problema estava resolt. L'associació conservacionista ARCA, el Partit Popular i la plataforma Salvem sa Feixina s'oposen a l'esbucament i demanen la seva catalogació. El mes de novembre diverses manifestacions a favor i en contra de la demolició mostren banderes republicanes enfront de banderes falangistes. 

La regidoria mostra determinació i al mes d'abril de 2016, el Pacte de Govern de Palma anuncia per via d'urgència la demolició del monument. El mes de maig es decreta la suspensió cautelar de l'esbucament per part del Consell Insular de Mallorca. El juny, Perelló acusa el cap dels serveis jurídics del Consell de Mallorca, Miquel Barceló, exsecretari tècnic de Cultura amb el Partit Popular, de bloquejar els processos administratius. Es comenta que Kika Coll, directora insular de Patrimoni de MÉS vinculada a ARCA, havia estat fent fotocòpies en el Consell per a la plataforma a favor de la conservació del monument. 

El juliol, el regidor renuncia a la seva acta per motius personals i cedeix el lloc a Llorenç Carrió. Antoni Noguera sembla mantenir el compromís electoral amb la voluntat de portar el tema amb més discreció i cohesió interna.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 15 de març de 2017.

Matar el pare

Des del 15M impera la necessitat de renovar la política. La cultura no n'està exempta. El llenguatge que hem anat anomenant com la nova política, participació, transparència, rendició de comptes, codi ètic... s'estampa una vegada darrere l'altra contra les estructures internes de poder dels partits, quedant moltes vegades anul·lat tot i la seva reiterada utilització. Les idees que havien de ser palanca de canvi van trobant resistències entre alguns dels partits que suposadament les defensaven. En posaré alguns exemples.

Fa uns mesos vaig consultar el diputat de MÉS per Menorca, Nel Martí, sobre els motius o els mèrits pels quals s'havia triat Jaume Gomila com a director general de Cultura. Em va explicar que la decisió l'havia presa el "grup motor", un grup de persones que gestionava la presa de decisions del partit i després ho portava a l'assemblea. No em va voler donar cap nom. Quan vaig cercar informació sobre aquest grup motor vaig veure una fotografia per les xarxes on sortia ell assegut amb altra gent, la major part càrrecs del partit. Qui decideix no vol ser identificat; transparència.

Guillem Frontera, un dels escriptors de capçalera de MÉS, es demanava sobre la insuficiència dels responsables de les polítiques culturals al govern, en un article aparegut el passat mes de setembre. Encara espera resposta. Denunciava en el mateix article, com una persona tan bregada com Lluís Maicas, delegat illenc de l'Institut Ramon Llull, és menyspreada per la seva filiació política al PSIB en un govern de coalició. Qui decideix no vol compartir; participació.

Coincidint amb la intenció de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports d’impulsar les indústries culturals i el turisme de qualitat com a eixos centrals de les seves polítiques culturals, tot i que els més recents estudis constaten que són una de les causes principals de la precarització dels treballadors de la cultura, es va organitzar, des de dues associacions culturals sense ànim de lucre, un debat obert per a tractar el tema. El títol ja era prou il·lustratiu: Emergències. Es va posar esment a convidar els càrrecs responsables de les àrees junt amb els diputats de la comissió parlamentària de Cultura, donat el -aleshores imminent- debat pressupostari. Josep Ramon Cerdà, el conseller de Cultura a l’ombra, va veure qüestionat el seu pla de convertir l'IEB en un Institut de les Indústries Culturals i va maniobrar, mitjançant una trampa legal, una disposició final a la Llei de Pressuposts Generals, per tal d’evitar el debat. Qui decideix no vol qüestionaments; rendició de comptes.

Damià Pons, exconseller d'Educació i Cultura pel PSM al primer pacte, opinava en una entrevista el passat més de desembre que "la cultura és un fet cada vegada més secundari en els programes de govern", amb independència del color polític. Una de les veus més autoritzades del partit en cultura no pot oblidar com el seu antic director general de Cultura, Pere Muñoz, actual gerent de l'Agència Balear de Turisme, feia unes polítiques culturals molt semblants a les actuals: fires internacionals i política institucional, en detriment de l’enfortiment dels equipaments culturals de referència. Qui decideix té prioritats electoralistes; codi ètic.

Cal fer una reflexió sobre els recursos públics i la seva gestió. Tenint en compte els paral·lelismes que assenyalàvem en el darrer article entre la indústria cultural i la turística, es fa urgent parlar de sostenibilitat en el camp de la cultura.

Els partits polítics quan governen semblen segrestats en una dinàmica que fa créixer una despesa pública mancada de planificació i sobrada d’electoralisme. No s'ha aprovat cap Pla de Cultura i Josep Ramon Cerdà ja està cercant una seu per a l'ILLENC, duplicant funcions i despeses amb l'Institut Ramon Llull i la direcció general de Cultura.

No és un cas aïllat, s’estén per gran part de l’Administració. Podem afegir a la llista del creixement de la despesa de Cultura la futura definició d'usos de l'edifici de GESA, la construcció de la Caixa de Música per a l'Orquestra Simfònica, el Museu de la Ciutat de Palma, que reobrirà el Casal Balaguer, o el nou Museu d'Art del Consell Insular de Mallorca: 120.000 euros que redefiniran els usos del Palau Reial, la Misericòrdia, el Krekòvic i la finca de Raixa. Inauguracions i reconversions que obvien els recursos existents encara per consolidar: la Fundació Palma Espais d'Arts, la xarxa de biblioteques, els arxius municipals, els d'imatge i so, el Museu es Baluard, el Museu de Mallorca i de Menorca, l'Arqueològic i el d'Art Contemporani d'Eivissa i l'Arxiu del Regne de Mallorca.

Aquest darrer equipament, davant la limitació dels usos horaris, ha vist com una part dels seus usuaris, en una recent roda de premsa, demanaven dignitat i unes condicions mínimes per a poder continuar investigant. Dignitat és també la paraula que trobàvem escrita a la pancarta de la vaga convocada per millorar les condicions laborals dels treballadors del Museu Es Baluard, el passat 1 de juliol. La precarització no només afecta els treballadors, també afecta els usuaris que depenen dels serveis.

La crisi que vivim a les polítiques culturals no es tancarà amb noves infraestructures ni amb noves entitats, no es tracta de construir més. Ens trobam en un canvi de model. Tenim les paraules però ens cal donar consistència amb l’acció, si volem aprofundir en el model de renovació democràtica que es planteja des del 15M i que pren veu en els nous moviments polítics i socials que creixen en els marges de la política de partits i dels despatxos.

La sostenibilitat cultural és un concepte clau en el qual haurem de continuar aprofundint.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 20 de gener de 2017.

Modus operandi

És necessari abaixar el volum del discurs polític institucional per tal de poder centrar-se en l'acció de govern. Massa sovint veim com el discurs polític dels partits es doblega davant la lògica del clientelisme; dir el que l’auditori vol sentir, intentant adaptar-ho a cada canvi d’escenari i d’interlocutors, en un càlcul electoralista. Aquest modus operandi ha anat buidant gran part del contingut ideològic de la paraula cultura.

No és d’estranyar que les polítiques culturals siguin molt semblants al marge de qui governi les institucions: un àlbum de fotografies ben nodrit i la inauguració d’algun equipament que pugui fixar el dirigent de torn dins la memòria col·lectiva. En resum, un exercici de marquèting social.

Quan qualcú qüestiona les accions o omissions dels càrrecs, la seva manca de definició ideològica o de projecte, ens trobam un ventall de respostes que se solen repetir freqüentment. La primera reacció sol ser laxa amb la crítica. Quan el debat és públic es desplaça la responsabilitat fora del càrrec o del partit. Serveixin d’exemple les clàssiques referències a l’herència rebuda de l’equip de govern anterior o a una crisi, que condicionen qualsevol acció.  Quan el debat es fa en privat s’ofereix empatia amb les dificultats que comporta la gestió. Si la crítica hi insisteix, més enllà d’aquestes justificacions, es considera una causa enemiga del partit, una amenaça que s’ha d’anul·lar.

Tot aquest procés, de caire emocional, mostra una maquinaria alimentada per l’adhesió sense qüestionament en el si dels partits polítics, una militància que es confon amb el hooliganisme, que més que governar cerca estar en el govern.

Dir té un valor diferent de fer. Qui és capaç de dir el mateix davant de gent diversa, en temps i espais diferents, allunyat de la zona de confort, augmenta la coherència del discurs. Qui a més sap connectar els dos infinitius guanya credibilitat, estigui a un Ajuntament, a un Consell Insular o a un Govern. El discurs dels fets assenyala prou bé una altra cosa: quines són les prioritats dels partits que governen.

Ho sabem en la tria dels càrrecs. Qui tria què? I qui tria primer? Francina Armengol, del PSIB, va accedir a la Presidència del Govern. La coalició MÉS va optar per situar els seus dos millors actius, Biel Barceló del PSM, a la Vicepresidència i a Turisme i, Fina Santiago d’Iniciativa-els Verds, a Serveis Socials.

Cultura, una escissió de la Conselleria d’Educació, a la que cal sumar les àrees de Participació i Transparència es convertia en la suposada conselleria de la nova política. Sembla que a l’espera que uns resultats a les eleccions estatals facilitassin l’entrada de Podem en el Govern. Encara esperen.

Altres observatoris dels fets són els pressuposts, no la gestualitat del debat que es repeteix cap a cada final d’any; el que interessa són els pressuposts executats, on han anat a parar els recursos. També podem incloure en aquest apartat amb qui s’han signat els convenis.

Centraré aquesta dicotomia entre el que es diu i el que es fa, en el turisme i les indústries culturals, i intentaré aprofundir en aquests conceptes que apareixien en l’article anterior com dos dels tres eixos de les polítiques culturals de Ruth Mateu.

L'objectiu del turisme cultural és exactament el mateix que el de la indústria turística: augmentar la qualitat del turisme, entesa com a capacitat de despesa, i la desestacionalització del sector, que consisteix en l’allargament de la duració d’aquesta despesa.

L’objectiu és l’enriquiment dels hotelers i dels restauradors, cosa ben legítima dins la lògica del mercat. El problema és com està afectant la resta d’habitants i els seus entorns. Quan la presidenta de la Federació Empresarial Hotelera, Inma de Benito, parla de reivindicar la flexibilitat i la seguretat en el mercat de treball, utilitza un eufemisme que ho faci més digerible, es refereix a la precarietat on viuen els treballadors i al manteniment de la reforma laboral, que és el marc jurídic de contractació.  Quan diu millorar la imatge del sector en la societat, parla de pacificar el malestar que la indústria turística genera en el conjunt de la població, en l’encariment progressiu dels recursos que van desplaçant, dels centres a les perifèries, els habitants amb les rendes més baixes mitjançant els processos de gentrificació.

És el preu a pagar per tenir un turisme d'elit que pugui venir tot l'any. Que pugui, tornant al tema que ens ocupa, consumir els continguts que es produeixin des d’unes indústries culturals, encara per construir. No és d’estranyar que la major part dels treballadors d’ambdós sectors comparteixin el mateix destí.

El discurs de les indústries culturals, fet des del Govern, en la pràctica esdevé un retorn encobert dels recursos públics, de tots i totes, a la indústria hotelera i companyia. És una renúncia declarada a fer un canvi de model econòmic que pugui rompre amb el monocultiu turístic, un sector que com més creix més desigualtats genera; que es desentén de la situació laboral dels treballadors i de les seves condicions de vida; que obvia el fracàs escolar instal·lat a les Illes; que és indiferent a la justícia social; que no es posa al servei de la comunitat i que reafirma l'status quo actual.

La cultura com a negoci

L'èxit més important de les polítiques culturals actuals consisteix a no tenir oposició parlamentària. L'oposició, com a la legislatura passada, és al carrer. MÉS per Mallorca i Més per Menorca, que durant la campanya electoral s’identificaven amb els moviments socials, una vegada dins les institucions s’han adaptat al model de polítiques culturals anterior. El debat al parlament consisteix a saber a quines àrees és prioritari destinar recursos i no com fer-ho o a qui han d'anar dirigits. Ens trobam que les dues formacions estan defensant el finançament de polítiques culturals neoliberals, mentre el PSIB i Podem s’ho miren des de la barrera.

Podem trobar diversos exemples, el setembre del 2015, a la comissió de Cultura, Educació i Esports, un dels tres diputats de la formació menorquinista, Josep Castells, afirmava sense complexos que "la cultura és evident que és un negoci, i és un gran negoci". En el seu discurs reivindicava una cultura de l'excel·lència, on es donarien subvencions als millors, als més competitius. És una llàstima que el diputat no faci cap referència a la base social de la cultura o a la problemàtica del fracàs escolar. Això sí, troba un moment per a parlar de com la cultura pot fer l'experiència turística dels nostres visitants més enriquidora.

Més recentment, el passat 7 de novembre, a la comissió d'Hisenda i Pressuposts, Ruth Mateu defensava que les polítiques culturals de la conselleria de Transparència, Cultura i Esport sempre han estat clares. Se sustenten en tres potes: l'accés a la cultura mitjançant els equipaments que donen el servei; l'impuls al sector cultural, és a dir, i ho cit textualment, "les empreses culturals i creatives"; i la internacionalització de la nostra cultura amb la col·laboració de turisme "com a atractiu d’un turisme de qualitat".  Analitzem-ho una mica.

La Constitució Espanyola en el seu article 44.1 diu que "els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret".  Aquest article desenvolupa els anteriors que fan referència a la llibertat d'expressió i al dret a l'educació, en tant que és un dels principals accessos a la cultura. Cal dir que, anteriorment a la llei, les persones som éssers culturals, ens movem dins una dimensió simbòlica que ens és inherent, que ens permet donar sentit a la nostra realitat, esdevenint consciència i identitat.

Què entén per cultura la Conselleria ho podem deduir de la informació que recull de l’enquesta sobre el consum cultural, o de l’estudi sobre com l’activitat cultural afecta el PIB i la generació de llocs de feina. Es tracta d'una cultura que vol ser motor econòmic i que atén principalment els indicadors quantitatius lligats al mercat; una cultura construïda sobre consumidors passius, que no té necessitat de conèixer quin és el capital cultural amb el qual compta la nostra societat. L’accés a la cultura es planteja en termes de consum i producció, de negoci. El debat de l’accés, fora de la nostra administració, es desenvolupa més entorn de la propietat i de com es veu afectat per les noves tecnologies.

La segona pota, l'impuls al sector cultural, es centra en la producció. La iniciativa principal en aquest camp és la transformació de l’Institut d’Estudis Baleàrics en l’ILLENC, una entitat des d’on gestionar la política de subvencions amb l’objectiu d’estalonar les empreses creatives i les indústries culturals. Els dos conceptes des de fa un temps han estat fortament qüestionats.

Un estudi presentat a finals del 2010 per la Work Fundation analitzava que la major part dels beneficis econòmics de la televisió, la ràdio i les editorials al Regne Unit es repartia entre unes poques empreses de gran mida. També assenyalava que la major part de la facturació en la música i les arts escèniques es trobava lligada a una multitud de petites empreses i indicava la dificultat de la indústria cultural de créixer en escala, una mostra de la fragilitat del sector.

El professor Richard Florida, el teòric de les classes creatives, ha admès que la inversió de les administracions en les indústries culturals genera més desigualtat que prosperitat i que els beneficis econòmics acaben en mans d'uns pocs. Tot i ser públic, algunes administracions segueixen insistint en aquesta via.

L'estudi sociolaboral del col·lectiu d'actors i ballarins que va publicar la Fundació AISGE (la Societat de Gestió d'Artistes i Intèrprets) el passat 29 de setembre ens permet tenir una visió més en detall d’un segment. L'atur del col·lectiu és d'un 57%; les condicions laborals dels que treballen són insuficients i obliguen a gairebé la meitat dels treballadors a cercar una segona ocupació. El 34% dels treballadors cobra per sota del conveni, el 47% cobra el mínim marcat i només un 19% té un sou per damunt. La major part de les dones del col·lectiu cobra menys que els homes. La conclusió de l'estudi és contundent: només un 8,17% pot viure de la seva feina, és a dir, el motor econòmic del sector cultural s’alimenta amb les condicions precàries dels seus treballadors.

Sota l'eufemisme de la internacionalització de la nostra cultura trobam la tercera pota: el turisme cultural. Abans de tractar el tema en un nou article, ens queda el dubte de saber a què es refereix la senyora Ruth Mateu quan diu la nostra cultura. A la cultura catalana? Amb l'Institut Ramon Llull convertit en una franquícia sense funcions, sembla que no.

Podríem pensar que fa referència a la marca Cultura Balear, però tenim un problema, en aquesta Comunitat, amb els sentiments de pertinença. La insularitat marca una forta diversitat d'idiosincràsies males de mesclar. Si tenim en compte que el gener del 2017, el procés de transferència de les competències de promoció turística des del Govern als consells insulars haurà conclòs i que cada illa podrà promocionar com consideri més oportú les nostres cultures, la marca Cultura Balear no té gaire sentit.

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de novembre de 2016