Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carrió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carrió. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de març del 2017

Les guerres culturals




Diu el periodista Guillem Martínez que en un sistema democràtic, els límits de la llibertat d'expressió no són les lleis, són els límits culturals, és la cultura. Qui decideix on es posen els límits tria el camp de batalla on es lliuren les guerres culturals, una fricció política on s'intenta establir el que s'ha de pensar i com s'ha de pensar. 

Existeix un bàndol organitzat, vinculat a la dreta més reaccionària, que lluita per mantenir les seves posicions estratègiques en el centre del camp de batalla. Les característiques principals d'aquesta facció han estat descrites per l'autor italià Umberto Eco i es poden lligar amb alguns dels conflictes més recents:  

Culte a la tradició i rebuig als nous llenguatges. Un exemple d'aquesta característica el trobam a l'article que va dedicar Gaspar Sabater, president del "Círculo de Bellas Artes", als finalistes del premi Ciutat de Palma d'Arts Visuals. La seva crítica menysprea gran part de l'art contemporani, un art que considera buit i mancat de sentit. Defensa un judici estètic del qual ell mateix n'és el garant, sense necessitat d'explicar-ne cap definició. Quan el regidor de Cultura de Palma, Llorenç Carrió, comparteix per les xarxes l'article amb la frase "una opinió molt qualificada", regala la capacitat de definir el que és art i el que no. Un gran nombre dels artistes finalistes responen a la indefinició política en la qual es troba la regidoria de Cultura amb la retirada de les obres. 

La religió també participa d'aquesta característica. Hem pogut viure diversos conflictes en sentits oposats. Per una banda hem vist com es reivindicava la laïcitat a l'Administració, amb la retirada del santcrist de la sala de plens de l'Ajuntament de Palma, i per l'altra hem vist com el Govern convidava a una missa en commemoració de la conversió de Ramon Llull. No es tracta d'un contrast entre administracions; enguany, José Hila, el batle de Palma, ha suavitzat posicions amb l'església convidant la ciutadania a la missa de Sant Sebastià, patró de la ciutat. 

El culte a la tradició practicat per l'església, també casa amb una altra de les característiques: el menyspreu a la dona. Una sentència del passat octubre condemna a un any de presó 5 de les feministes encausades per haver entrat a l'església de sant Miquel de Palma al crit de "Fora rosaris dels nostres ovaris!", el febrer de 2014. L'acció formava part de la protesta per la reforma de la Llei de l'Avortament que projectava el ministre de l'Opus Dei, Alberto Ruíz-Gallardón. 

Menyspreu a la diversitat sexual i por a la diferència. A principis de l'any passat, l'organització conservadora "Instituto de Política Familiar de Baleares", junt amb "HazteOír", "Ciudadanos" i el Partit Popular demanaven l'obertura d'un expedient sancionador a una professora del batxillerat artístic de l'IES Josep Maria Llompart. La docent havia donat la qualificació d'excel·lent al videoclip "Soy maricón" de Samantha Hudson, alumne del centre. L'audiovisual parlava del conflicte que generava la seva homosexualitat amb la seva fe catòlica. El conseller d'Educació del PSIB, Martí March, va intentar resoldre el conflicte demanant perdó al bisbe de Mallorca. 

Rebuig del pensament crític. El maig de 2015 els 44 estudiants encausats, per entrar a la conselleria d'Educació i Cultura en protesta per les retallades del Govern en matèria educativa el 2012, fan públic que no pagaran les multes de 720 euros, segons la sentència de l'Audiència Provincial de Palma i denuncien que totes les testificacions en contra seva són de policies o de càrrecs electes del Partit Popular. El delegat del Govern espanyol, José María Rodríguez, que havia obert el procés contra els estudiants, dimiteix dos mesos més tard per la seva relació amb la trama Gürtel. Actualment està implicat en la trama de corrupció de la policia local de Palma. 

Al setembre de 2015, els 4 encausats de les manifestacions de Bunyola el maig del 2012, que havien protestat per les polítiques de José Ramón Bauzá, són condemnats a pagar 6.480 euros per un delicte de desobediència greu. Tot i defensar que la protesta va ser pacífica, els intenten inculpar sense èxit d'un delicte d'enaltiment del terrorisme.  

En aquest marc, l'1 de juliol de 2015 entra en vigor la Llei de Seguretat Ciutadana del Partit Popular, també coneguda com a Llei Mordassa, amb l'objectiu manifest de limitar la llibertat d'expressió, de reunió i d'associació, per tal de garantir l'ordre públic. 

Heroisme i culte a la mort. Un dels episodis que més energia política ha consumit aquesta legislatura és el monòlit de Sa Feixina. Miquel Perelló, l'anterior regidor de cultura de MÉS, va anunciar la demolició del monument al creuer Baleares tot just arribar al càrrec i sense tenir res fermat. La qüestió es transformà ràpidament en un estira-i-arronsa amb l'oposició política que argumenta que Nanda Ramon del PSM, a l'anterior pacte, havia adaptat l'escultura a la Llei de Memòria Històrica, i que el problema estava resolt. L'associació conservacionista ARCA, el Partit Popular i la plataforma Salvem sa Feixina s'oposen a l'esbucament i demanen la seva catalogació. El mes de novembre diverses manifestacions a favor i en contra de la demolició mostren banderes republicanes enfront de banderes falangistes. 

La regidoria mostra determinació i al mes d'abril de 2016, el Pacte de Govern de Palma anuncia per via d'urgència la demolició del monument. El mes de maig es decreta la suspensió cautelar de l'esbucament per part del Consell Insular de Mallorca. El juny, Perelló acusa el cap dels serveis jurídics del Consell de Mallorca, Miquel Barceló, exsecretari tècnic de Cultura amb el Partit Popular, de bloquejar els processos administratius. Es comenta que Kika Coll, directora insular de Patrimoni de MÉS vinculada a ARCA, havia estat fent fotocòpies en el Consell per a la plataforma a favor de la conservació del monument. 

El juliol, el regidor renuncia a la seva acta per motius personals i cedeix el lloc a Llorenç Carrió. Antoni Noguera sembla mantenir el compromís electoral amb la voluntat de portar el tema amb més discreció i cohesió interna.



Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 15 de març de 2017.

dilluns, 27 de febrer del 2017

A porta tancada



El conflicte en el qual es troba immersa la cultura continua creixent. El passat mes de desembre vaig poder assistir a una trobada a porta tancada entre diversos agents de la cultura -músics, actors, productors i ballarins- i els responsables de les polítiques culturals de l'Ajuntament de Palma. Crec que és necessari fer-ne una crònica per a entendre millor la situació en què ens trobam avui.

Ens reunírem a la casa d'un cineasta que havia organitzat la cita per posar en contacte el nou regidor, Llorenç Carrió, amb gent de la cultura. L'acompanyaven Antoni Noguera, encara possible batle; Francisca Niell, directora general de Cultura i Macià Calafat, secretari del grup municipal de MÉS, que es va dedicar a prendre notes de tot el que allà es deia.

 
Carrió havia accedit feia dos mesos a l'àrea de cultura, després de la dimissió de l'anterior titular, assumint el seu equip i alguns dels seus compromisos. Havia entrat amb mal peu, a la regidoria els problemes continuaven multiplicant-se i, al meu entendre, la reunió tenia com a finalitat netejar la seva imatge i cercar nous suports.

Fetes les presentacions el regidor va explicar, sota l'atenta mirada dels seus companys, el nou programa a desenvolupar durant el que queda de legislatura. Ho va fer a partir de tres punts:

El primer punt se centrava en la recuperació de la identitat de Palma, una ciutat de 2.000 anys d'història, a l'altura de Barcelona o de Londres. Per aconseguir-ho l'Ajuntament ha decidit posar en marxa un museu d'història de la ciutat que estaria enllestit abans de juny del 2017. Tendrà la seva seu principal en el Casal Balaguer, amb un projecte museístic centrat en la vida quotidiana dels palmesans, i comptarà amb més espais en xarxa: les torres del Temple, s'illot de sa Galera i diferents jaciments arqueològics, que havien de ser finançats per l'impost turístic. Carrió, historiador de formació, ens explicava que la gent no estima la ciutat o la cultura perquè no la coneix.

El segon punt feia referència a la participació i la descentralització. Carrió defensava que per millorar la participació, les associacions han de ser més presents dins el patronat de la Fundació Palma Espais d'Art (FPEA) i que s'ha de reactivar el Consell Municipal de la Cultura (CMC), un òrgan que ajudaria a marcar les línies culturals de l'Ajuntament. Per descentralitzar proposava organitzar concerts i activitats fora del centre històric.

El tercer punt es dedicava a la promoció de la creació. Dues iniciatives per a fer-ho: obrir els premis Ciutat de Palma -per aquesta edició s'incorporaven els premis de teatre i de música i es planteja un premi a l'audiovisual, cap al 2018, d'acord amb el sector, amb la intenció d'estimular la indústria pròpia- i augmentar la quantia de les línies de subvencions, de 150.000 a 250.000 euros, obrint la convocatòria entre gener i febrer i no durant el mes de setembre. També parlava de donar cabuda a les arts visuals al CAC ses Voltes i posar en marxa l'edifici de GESA, amb protagonisme de la cultura.

Acabada l'exposició del regidor, Antoni Noguera agafava la paraula per a parlar de les tensions que genera el nou model cultural, definint-lo com un procés democratitzador connectat als nous espais culturals -GESA i la futura fàbrica de Can Ribes-, i per a fer una autocrítica centrada en l'any que ha estat sense direcció la FPEA i en la davallada del 70% del pressupost de Cultura, feta pel Partit Popular durant la passada legislatura.

Noguera assenyalava que la trobada servia per a parlar i recollir propostes des de la corresponsabilitat, com si la legislatura acabàs de començar amb el canvi de regidor.

Entre els assistents sortiren moltes preguntes, la major part referides als interessos propis i sectorials. En vull destacar algunes.

Un al·lot, que havia de marxar de seguida, explicava que com que no hi ha associacions de músics, la interlocució amb l'Administració no existeix. Per què s'ha d'estar associat per a poder participar en la política cultural?

Una ballarina va aprofitar per demanar què entenia la regidoria per participació; si aquesta feia referència al sector, als professionals o a la ciutadania. Com es concebia, per exemple, en la confecció dels jurats. Criticava que es parlava molt d'espais i molt poc de continguts. Quin sentit té obrir més espais? Assenyalava, per acabar, la dificultat d'accedir a la informació sobre les subvencions i les respostes poc clares que rebia de l'Ajuntament.

Una coreògrafa amb 30 anys d'experiència, al mateix temps que explicava que era conscient de venir del caciquisme, exigia posar els recursos primer, per a poder parlar de política després.

Jo vaig assenyalar que s'havia de rescatar la política del possibilisme administratiu de les institucions. S'han posat tècnics, que esperen rebre ordres i recursos, en el lloc que haurien d'ocupar els càrrecs polítics. A Cultura trobam molts de programadors, però poca gent que pensi les polítiques culturals.

Un músic que parla obertament de la seva situació precària, qüestionava la legitimitat que podia tenir un CMC format per empresaris i de com les polítiques públiques estan enfocades al benefici econòmic.

Francisca Niell va intervenir per a explicar que el projecte del CMC s'organitzaria amb una presidència política i una vicepresidència escollida entre les associacions. Va reconèixer que les que hi ha no són representatives, però que si s'ha d'estipular un mecanisme de participació on tothom participi, ens podem trobar que les persones que en vulguin formar part no sempre seran les més adequades.

Un músic simpatitzant de MÉS, demanava quina era la definició de cultura amb què treballava l'Ajuntament. Criticava que la participació i el consens s'estava convertint en una excusa per a no fer res i defensava la necessitat d'acció encara que fos errònia.

L'amfitrió discrepava de les posicions més crítiques amb les polítiques culturals. Centrava el problema de l'audiovisual en la manca de públic i agraïa l'augment de les subvencions que havia fet l'Administració pública en el seu sector, passant de res a 600.000 euros.



dilluns, 5 de setembre del 2016

Pujar a un tren en marxa




El nou substitut

Setembre, comença el curs. El nou substitut de la regidoria de Cultura de Palma ha estrenat el càrrec amb una gran metàfora: "Tenc la sensació d'estar pujant a un tren en marxa". És una imatge intrèpida però no gaire recomanable amb el col·lapse actual dels serveis sanitaris. L'èxit d'una empresa així només pot tenir unes garanties mínimes quan el tren va molt a poc a poc. Assumit aquest punt, la pregunta és si qualcú sap cap a on va aquest tren?

A Mallorca no tenim moltes alternatives. Si és el de Sóller, la cosa serà lenta; el tren tarda el doble de temps que agafant el bus que va pel túnel, però amb un magnífic paisatge. Si és el d'Inca, el problema serà que els vagons només s'obren a les estacions. El mateix si s'enfila al comboi que va a la universitat, però afegint més foscor i més humitat. Potser és un dels trenets sense vies que fan les rutes circulars per l'arenal. Un tren de jugueta que cerca entretenir els visitants però no va enlloc.

Tanmateix, i acabant amb la metàfora, el millor per pujar a un tren és tenir el tiquet, saber a on vols anar i estar a l'andana correcta.

Pla de Cultura

El pla de cultura IB 2020 sembla que es comença a moure. És necessari. Ha trobat un defensor en l'actual "conseller de Cultura", Josep Ramon Cerdà. En una entrevista que li ha fet el seu "assessor", Rafa Gallego, ens conta que el pla ha de tenir una mirada llarga, llàstima que el 2020 sigui només d'aquí a 3 anys, per tal d'evitar tornar a començar de zero. Recordam els trens circulars? El temps passa i el pla, que havia de ser presentat el mes de juny, ara sembla que estarà enllestit a finals d'any.

Recentment hi ha hagut una reunió de la Conselleria amb els responsables de Cultura dels quatre Consells Insulars per a parlar del tema. La primera informació que arriba és que es vol substituir la paraula pla per la paraula pacte. Cal preparar-se per a un nou retard en la data d'entrega. La responsabilitat, que ningú sembla disposat a assumir, passarà del Govern als Consells Insulars. La part positiva és que MÉS tendrà dissenyada la propera campanya electoral en matèria de cultura per a les autonòmiques: "El pacte de cultura més a prop". No crec que les guanyin. Queden dos anys i mig, Cerdà encara pot cridar a l'ordre els seus subordinats i evitar el grau zero d'un quart pacte.

Turisme i medi ambient

MÉS per Mallorca, i la consellera menorquina, Ruth Mateu, reunits a Cura, han decidit situar la prioritat política en el medi ambient, un eufemisme per tal de no dir turisme. El foc després de cremar les diferents àrees de cultura, l'anterior prioritat de MÉS, ha envoltat aquest estiu a Biel Barceló.  Sembla que el tallafoc que havien dibuixat amb la figura de Pere Muñoz, estava regat amb benzina.

Setembre, comença el curs.  

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 5 de setembre de 2016.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Cultura, més que un Club


"Sembla que alguna cosa comença a canviar i les polítiques culturals són motiu de preocupació dels ciutadans". La traducció als fets, d'aquesta frase de Francisca Niell, és que fins ara s'han produït dues dimissions entre els màxims responsables polítics, tant a l'Ajuntament com al Govern Autonòmic. Existeix una dita futbolística que diu que quan un equip no funciona és millor canviar l'entrenador que els jugadors. Estic força d'acord amb aquesta dita però en les polítiques culturals s'ha canviat la figura que correspon al president del club i no la de l'entrenador.

Un president de club ostenta una posició de poder, des de la que no és necessari saber-ne massa de futbol. Solen gestionar el pressupost, la imatge institucional i la política de fitxatges, junt amb diversos interessos empresarials des de la tribuna. Els entrenadors han de baixar al camp, treballen amb els recursos que hi ha i intenten optimitzar-ne els resultats. Quan això no es dóna, marxen.  De moment cap ni un dels directors generals responsables de les polítiques culturals ha marxat i aquest fet esdevé un indicador força clar de que el cicle de dimissions a Cultura encara no ha acabat i el conflicte queda lluny d'estar resolt.

Jaume Gomila, Director General de Cultura al Govern, és el responsable de presentar un projecte de planificació de les polítiques del govern en matèria de Cultura fins al 2020, segons va anunciar, en sessió parlamentària el passat mes de maig, Francina Armengol. Res més no s'ha sabut del tema. Sembla que va ser una manera de sortir de la polèmica que es va generar entorn de la dimissió d'Esperança Camps a principis d'abril, o que la Conselleria encara no ha sabut enfrontar l'encàrrec.

Marta Fuxà, Directora General de Política Lingüística al Govern, ha tengut com a mesura estrella la commemoració del 30 aniversari de la Llei de Normalització Lingüística. Una llei que va ser entesa com un punt intermedi entre les aspiracions socials de les diverses forces polítiques i que ara es celebra com un sostre d'aspiracions difícils de superar.

Francisca Niell, Directora General de Cultura a l'Ajuntament de Palma, segurament serà recordada positivament per haver aconseguit despolititzar el jurat dels concursos. El primer jurat que hem pogut veure en funcionament -el que ha seleccionat a Fernando Gómez de la Cuesta- ha dirigit un comunicat al patronat on posa en evidència la insuficiència dels recursos per a complir els objectius de la plaça a concurs, critica la reducció del salari, en contra del que diuen els estatuts, i demana conformar urgentment una comissió assessora.  El document s'ha filtrat a l'opinió pública i encara s'espera una resposta pública de l'Ajuntament.

La següent passa, anunciada per la Regidoria de Cultura, serà la despolitització del patronat. La proposta damunt la taula és una presència del 51% pels partits i del 49% pels professionals del sector. S'han oblidat d'incloure dins el patronat -entre d'altres- el sector educatiu, el de la música, el de l'audiovisual, el de les arts escèniques i, el més important, les associacions sense finalitats lucratives; el que es coneix, en termes de nova política, com la participació ciutadana. Tot plegat sembla que, davant la situació d'impasse en la que es troba l'àrea de cultura, han agafat al sector professional de les arts visuals com a ostatge. Un sector tan necessitat d'atenció en els darrers anys que sembla estar disposat a fer el joc de les fotos, fent veure que el ball continua tot i que la música ha deixat de sonar. 

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 19 d'agost de 2016.

dimecres, 10 d’agost del 2016

El pecat de les polítiques culturals



Després de les diverses crisis viscudes -econòmiques, financeres i polítiques- ha esdevingut un lloc comú parlar de la necessitat d'un canvi en les polítiques públiques. Enfront de la por que genera en les classes mitjanes abandonar definitivament l'anomenat estat del benestar, el concepte de canvi ha centralitzat el discurs polític. En totes les formacions, fins i tot en el cas dels partits governants que han defensat mantenir el canvi enfront dels experiments, o sigui enfront del canvi dels altres. 

Un estat de gràcia discursiva que va començar en la precampanya de les eleccions del 24 de maig de 2015 i que, a l'espera de la formació d'un nou govern estatal, que pugui gestionar les noves retallades, encara dura. 

Però que és el canvi i com ha arribat a convertir-se en un refugi per a tots els partits polítics? L'èxit del concepte el trobam en la seva indefinició. És com el concepte de pecat. Pecats, com canvis, n'hi ha molts i variats, però quan un capellà diu pecat -així en singular- els parroquians pensen exclusivament en el que cadascú ha comès, no fa falta descriure'l, però sol ser gran, important i dels difícils de perdonar. 

Anant al cas concret de les polítiques culturals a Palma el discurs del canvi ha quedat en poca cosa. Des de l'entrada de Miquel Perelló la credibilitat del programa polític en aquesta àrea s'ha anat enfonsant. Perelló, al que podem definir com un home de partit, hagués volgut ser el regidor d'Educació, tasca per la qual se sentia preparat donada la seva trajectòria. Però la negociació al pacte de govern no li va permetre. En el seu lloc el PSIB hi va posar a Susanna Moll, una persona coneguda en els circuits editorials i literaris, que hagués pogut connectar amb l'àrea de Cultura sense tantes dificultats. 

Tan important com qui encapçala una àrea de govern ho és l'equip de persones que el formen. El partit va intentar vestir la regidoria mitjançant Francisca Niell, a proposta de Damià Pons, i Noemí Garcies, avalada per Antoni Noguera. 

Niell, exdirectora de la Fundació Sa Nostra, venia d'un entorn on s'executava un pressupost que no s'havia de lluitar. Es presenta a ella mateixa com a un càrrec tècnic, tot i ser la Directora General de Cultura. Això pot explicar que el 2012 pogués ser també una candidata adequada per a la direcció d'Es Baluard amb un patronat dominat pel Partit Popular. Noemí Garcies, la coordinadora de Cultura, provinent del món de la comunicació i de la música, ha mantengut un perfil més discret. Si el regidor no en sap i els càrrecs polítics per davall d'ell es consideren tècnics qui pren les decisions polítiques? 

Es pot establir un paral·lelisme entre les dues direccions dimissionàries responsables de les polítiques culturals al Govern i a l'Ajuntament: ni Esperança Camps ni Miquel Perelló havien triat els seus propis equips. Tant a una administració com a l'altra el partit, o partits, una vegada ha quedat clar que Més per Menorca és una formació diferent, varen fer dels càrrecs un repartiment de les quotes de poder i no un projecte per a dur a terme el programa polític. És significatiu que el programa municipal de Més per Palma,

que abans es podia consultar per internet, avui sigui molt difícil de trobar pels que no n'hagin fet còpia. 

La dimissió de Miquel Perelló obre una finestra d'oportunitat a les polítiques culturals de la ciutat. Al meu entendre tres són els elements que poden treure la Regidoria de la inèrcia actual. 

El primer és fer públic el pla de treball partint dels objectius del programa. S'ha de poder definir justificadament què es farà i què no es farà. No cal inventar res, molta de la feina ja es va fer en l'elaboració dels programes, oberts a la participació dels sectors i a la societat civil. Però s'han de portar a terme. 

El segon és la formació d'un equip de treball. Hauria de ser triat pel mateix regidor, per tal d'evitar les lleialtats diferides, les agendes ocultes i l'aparició de tècnics en càrrecs polítics, i amb el propòsit d'assolir els objectius marcats. Si el regidor desconeix qui té el perfil adequat, pot assessorar-se amb la gent que va participar en l'elaboració del programa. 

El tercer és el calendari. No només fa falta tenir clara la direcció cap a on anar, s'ha de planificar el quan i s'ha de fer públic junt amb el pla de treball. Si volem un model fonamentat en la transparència, en la participació i en la rendició de comptes, el calendari és un element indispensable. 

Cal afegir que no hi ha molt de temps. Només entrar el nou Regidor i el seu equip hauran de centrar gran part de la seva energia en la negociació dels pressuposts. Si aquests tres elements no s'han concretat, augmentarà el risc de repetir la situació anterior malgrat les cares noves. 

La política actual està més necessitada dels fets que de les paraules ambigües. 


Imatge de Jaume O. Chavala
. Aparegut a Diario de Mallorca el 9 d'agost de 2016.