La vida sectorial, la privatització de la política

  Freaks de Lluís Juncosa.

El filosof Bertrand Russell explicava en la seva anàlisi del poder que els partits polítics exigeixen dues classes de lleialtats: al líder de la formació i al programa polític. El programa es vesteix d’una manera nominalment democràtica, mostra la identitat del partit i sol estar influenciat per un petit nombre de persones. El líder se sol visibilitzar com el cap de la llista electoral i és estalonat per diverses agendes que prefereixen mantenir-se en un segon o tercer pla. L’acumulació de poder en aquestes agendes acostuma a anar en detriment de la persecució del benestar general.

Russell també mostra que per tenir èxit, un polític ha de ser capaç de guanyar-se la confiança del partit i despertar un cert grau d’entusiasme entre l’electorat. És fàcil que es doni el cas on una d’aquestes dues habilitats entri en conflicte amb l’altra: les bases del partit no poden evitar que els líders decideixin, en les seves activitats parlamentàries o governamentals, si han de fer efectiu el programa o no. En cas d’abandonar el programa, si es controla la maquinària del partit, els càrrecs públics neguen els fets en les seves intervencions, seguint l’argumentari que se’ls ha fet arribar. En aquesta circumstància com més intensa és la propaganda que emet el partit més aïllat es va trobant de la realitat, és el que es coneix popularment com a bunquerització.

El baix compromís democràtic amb les bases i amb la ciutadania que s'observa en les cúpules dels partits, junt amb la percepció social d’una corrupció generalitzada i la submissió al discurs neoliberal, s’ha intentat combatre amb la creació de codis ètics voluntaris, als quals els càrrecs públics han estat obligats a adherir-se, però no s'ha inclòs cap mecanisme de fiscalització al marge de les pròpies formacions.

MÉS per Mallorca, una coalició d’esquerres que és actualitat pels processos judicials en què es troben alguns dels seus càrrecs i col·laboradors, serveix per il·lustrar el funcionament dels partits en el nostre entorn. Centraré l’anàlisi en el Parlament i en el Govern de les Illes Balears, posant en perspectiva la situació anterior a la formació de l’executiu, les primeres preses de decisions i les conseqüències que té l’agenda del partit sobre l’interès general. MÉS és un exemple, aquesta crisi de valors es fa extensible a la resta de formacions dins l’arc parlamentari. 

Retrats fets pel fotògraf Charles Eisenmann 

Una mica d’història, la formació del govern. 

Després de la desfeta electoral del Partit Popular en les eleccions del 2015, responsable d’una legislatura marcada per les retallades en les polítiques socials, enmig d’un context de crisi econòmica, per l’atac sistemàtic a la cultura pròpia, la cultura catalana, focalitzat en la funció pública, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació i per la gran mobilització social que generà al carrer, un pacte d’esquerres entra en els diferents governs de les Illes Balears.

Just al principi de la legislatura la presidència del Govern ballava entre Francina Armengol, del PSIB –la formació amb més diputats (15 amb l’escó de Gent per Formentera)–, i Biel Barceló, que sumava, als 6 escons propis de MÉS, els 3 dels menorquins i els 10 de Podem –una nova formació que es negava a entrar dins l’executiu–, formant la candidatura amb més suports (19). Dues legitimitats es trobaven enfrontades. L’anàlisi de Podem entenia que l’entrada en els governs autonòmics els suposaria un desgast massa gran de cara a les eleccions generals del mes de desembre, feia falta rodatge, els sondejos electorals comandaven i no es volien subalternar al PSIB.

MÉS, tot i poder comptar amb els suports necessaris, renuncià a la presidència. Dins la negociació per l’acord del govern autonòmic només s’aconsegueix entrar dins 3 de les 10 conselleries de l’executiu. Biel Barceló, opta per la conselleria de Turisme, Innovació i Recerca, junt amb la visibilitat institucional de la vicepresidència; Fina Santiago, la sòcia de la coalició, Serveis Socials; després de diversos intents infructuosos, Medi Ambient, Agricultura i Pesca és assignada a Vicenç Vidal, amb l’aval del clan Esporles, un corrent destacat del partit on trobam el cap de llista del Consell Insular, Miquel Ensenyat, i de l’Ajuntament de Palma, Antoni Noguera; els tres eren socis d’una empresa, el dia d’avui traspassada, dedicada al turisme, la cultura i la restauració. Les 7 conselleries restants queden en mans del PSIB, a canvi MÉS obté la presidència del Consell de Mallorca, i els dos darrers anys de la Batlia de Palma. No semblava suficient.

L’acord finalment es tanca amb la creació d’una nova conselleria, Participació, Transparència i Cultura, que liderarà Margalida Capellà, en representació dels candidats independents de MÉS. Capellà, tot i tenir el seu cunyat dins l’equip, decideix fer-se enrere. La Conselleria passa, previ acord que fixa la quota de càrrecs, a MÉS per Menorca, la formació liderada per Nel Martí, que ocupa l’escó al costat de la diputada en el Parlament.

Retrat dels germans Bunker. Font: patrickmurfin i abc.

Les conselleries de MÉS, el cas Indústries Culturals.

A Medi Ambient, Agricultura i Pesca, el clan Esporles es fa fort, José Ferrà, el cap de gabinet és una de les peces clau. MÉS empra les direccions generals de forma orgànica: com a viver per als seus quadres mitjans, com a finançament del partit –seguint el codi ètic els càrrecs col·locats aporten una part dels seus sous i dietes, segons una taula d’ingressos progressiva, que va del 5% al 15%– i com un instrument de control de l’assemblea, els càrrecs de confiança tenen el compromís signat de participar en l’activitat interna del partit.

Mentrestant a Turisme es col·loquen diversos càrrecs presentats com a professionals solvents, que serveixin, tot i estar allunyats ideològicament dels votants, de pont amb la indústria turística i una part del teixit empresarial. El disseny porta l’empremta de Jaume Garau, el cervell del partit, la idea és que la Conselleria pugui funcionar tota sola mentre Barceló es dedica a la vicepresidència. Citaré els càrrecs més rellevants: Pilar Carbonell, directora general que venia de presidir la patronal de restauració; Irene Moyà, proposada per Secretària General (després de les queixes dins el partit per la seva col·laboració amb la dreta durant les eleccions, és recol·locada d’adjunta a l’Agència de Turisme Balear); Félix Pablo Pindado, director general de Fons Europeus i soci fundador amb Garau de Regio Plus, i Pere Muñoz, exdirector general de Cultura amb el primer pacte, propietari d’IRU, una empresa amb interessos en el turisme, la cultura i l’audiovisual, i gestor de Spiritual Mallorca, una xarxa que explota diferents actius de l’església, com a gerent de l’ATB. 

L’agenda institucional se centra en l’aprovació d’un impost turístic amb caràcter finalista, a repartir entre les conselleries de Turisme, Cultura i Medi Ambient, vinculades totes elles al partit; en la recuperació del senyal de TV3, una bona notícia, i en la desestacionalització turística per via de la cultura; cap lligam amb la conselleria de Serveis Socials. No és d’estranyar en aquest pla que l’impacte del turisme massiu sobre la població local, causat pels diferents conflictes dels destins competidors, i la proliferació de les noves fórmules d’allotjaments, els AirBnB, els agafàs desprevinguts. Davant la protesta enèrgica de diversos col·lectius, el GOB, Terraferida i Ciutat per a qui l’habita –teòrics votants naturals de l’ecosobiranisme–, es va haver d’improvisar urgentment una campanya d’imatge lligada a la sostenibilitat. La distància entre la propaganda del govern i l’acció política s’ha trobat tan allunyada que les protestes s’han anat repetint cada estiu.

Garau també ha tengut les portes de Cultura obertes, especialment durant l’etapa de Ruth Mateu. Atenent la finalitat dels informes, el cas Contractes s’hauria d’anomenar cas Indústries Culturals; l’objectiu principal dels estudis consistia a justificar la creació d’un Institut d’Indústries Culturals, que portaria el nom d’ILLENC, una empresa pública des d’on es podria col·locar a afins i obrir l’aixeta de les subvencions, enfortida amb fons europeus, a diverses empreses i iniciatives privades. No es veien mecanismes de control. Es va evitar amb el cessament dels responsables després de les filtracions que va publicar la premsa local.

Retrat de George Auger, conegut com el “gegant de Cardiff”.

Les Indústries Culturals i el Pla de Cultura

No era un pla improvisat. El febrer de 2014, un any abans de les eleccions, el grup d’anàlisi i opinió Cultura i País va promoure una taula redona sobre l’economia de la cultura, en aquesta taula hi participaven Pere Muñoz, com a empresari, Jaume Garau, com a economista, Biel Amer, un gestor cultural lligat al PSIB, i Nanda Ramon, l’exregidora de cultura palmesana que va rompre el carnet de MÉS quan Garau va ser expulsat. L’argument principal per a l’impuls de les indústries culturals de Cultura i País és força pobre, som, cit textualment, «quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no s’ha dut a terme». Sabem gràcies a diversos indicadors que les indústries culturals augmenten la precarietat entre els treballadors del sector i eixamplen les desigualtats, concentrant els guanys en una minoria. S’anuncia com una oportunitat de negoci que diverses agendes privades han aconseguit instal·lar dins els partits. 

Fa un any, just aterrada a la conselleria, Fanny Tur, proposada per David Abril, va anunciar que el centre de gravetat de les polítiques culturals passaria de les empreses a la ciutadania. L’esquema era simple: aturar la creació de l’ILLENC, tallar la relació de la institució amb les empreses de Garau, desplaçar les Indústries Culturals a Treball, Comerç i Indústria, amb Iago Negueruela, i reactivar un Pla de Cultura que estava completament per fer. Tot semblava indicar que les polítiques culturals recuperaven l’eix de l’interès públic enfront de les diferents agendes privades. 

Una gestió de tallafocs que s’ha aturat parcialment sense cap explicació. Aquest mateix mes de maig, Tur presentarà a Consell de Govern un decret per aprovar els estatuts d’un nou Institut d’Indústries Culturals, lligat a la seva Conselleria. De cara a la recta final de la legislatura ha anunciat la creació de nous equipaments, dels quals, atenent el finançament dels existents, no sembla es pugui garantir el correcte funcionament amb recursos públics. La manca de sostenibilitat de les polítiques culturals fa previsible el retorn a les externalitzacions de serveis públics, una situació que beneficia els interessos de les empreses de gestió cultural. Aquest mateix afany inaugurador també es pot observar en el Consell Insular de Mallorca i en l’Ajuntament de Palma.

La legitimitat en la presa de decisions queda qüestionada, quan en ella hi participen càrrecs amb interessos privats que entren en col·lisió; com és el cas de l’actual directora general de Cultura, Joana Català, que des del 2004 fins al seu nomenament, el 2017, ha dirigit i gestionat els serveis adjudicats de la Fortalesa de la Mola, o quan veiem que el primer que fa l’anterior director general, Jaume Gomila, en deixar el càrrec és posicionar-se en el sector. El perfil de gestor cultural dins les institucions públiques, és diferent al de l’empresa privada, preocupa que els partits i els governs no vegin la diferència.

En aquest escenari cal demanar-se quines mesures adopta l’executiu per evitar el clientelisme i la precarització dels treballadors que són contractats per les empreses adjudicatàries. El Pla de Cultura, que havia de servir per tractar aquestes qüestions i guiar la presa de decisions de les polítiques culturals amb la participació de la ciutadania, passarà a ser un Pacte per la Cultura entre els diferents partits. El teixit cultural i les associacions sense ànim de lucre, una vegada oïdes les seves opinions que valoraven totes aquestes qüestions, sembla que en queden al marge.

Publicat el 16 de maig de 2018 a l'Aguait.cat

El joc de les cadires

El nomenament de l'eivissenca Fanny Tur al capdavant del que queda de la conselleria de Ruth Mateu, sembla tancar el cicle de dimissions lligades a l'àrea de Cultura en el capítol del govern autonòmic. La clau del tancament es troba en la independència que la nova consellera ha mostrat prescindint d'una part considerable de l'equip anterior, el mateix que va intentar enterrar viva Esperança Camps, i superant les pressions de la diputada Margalida Capellà, la consellera zero, i el seu entorn.

La consellera Tur està demostrant ser un animal polític dotat d'un fort instint de supervivència en un escenari complex i volàtil. Ha sabut construir ràpidament tres ponts que rompen l'aïllament de la Conselleria respecte de les formacions polítiques i de la vida parlamentària.

El primer i el més important de tots és Lluís Maicas, delegat de l'Institut Ramon Llull, deslligat ara de mans i peus es converteix en un fil de comunicació directa amb la presidenta Francina Armengol, una pòlissa davant el previsible cicle de citacions judicials i mediàtiques en què entren les formacions de Biel Barceló i Nel Martí.

El següent pont és la directora general de Política Lingüística, la mercadalenca Marta Fuxà, que serveix per fer netes les ferides amb MÉS per Menorca, tal com confirmen l'enhorabona de Maite Salord, la presidenta del Consell Insular de Menorca i l'agraïment del conseller insular de Cultura, Miquel Àngel Maria, fets públics a les xarxes socials. La seva relació sentimental amb Antoni Noguera pot ser un altre element a tenir en consideració, tot i que cada dia que passa la batlia de Palma sembla estar més enfora.

El darrer pont és el director general d'Esports, el fotogènic Carles Gonyalons d'Iniciativa Verds, del que depèn la quota del PSM Joan Ferrà, director de l'Institut Balear de la Joventut. És el pont principal amb MÉS per Mallorca, i al mateix temps que mostra el reconeixement de la nova consellera envers el partit que l'ha proposada és un punt feble que tendrà pel que resta de legislatura. Damunt la taula queda pendent encara donar una solució a l'aulari del poliesportiu Prínceps d'Espanya. Creuem els dits perquè les coses s'estiguin fent bé a l'àrea de Joventut.

Continuant aquesta lògica queda un pont per construir, un pont necessari per a l'estabilitat de les polítiques culturals que porta cap a la formació de Laura Camargo. Qui ocupi la nova direcció general de Participació i Memòria Democràtica farà bé tenint a Podem ben present. Més enllà dels rèdits que ha tret MÉS de les fotografies al fossar obert de Porreres, convertint una qüestió ètica en estètica, hi ha pendent donar sortida a la Llei de Consultes, sigui suspesa o no pel Tribunal Constitucional, una eina que ha de servir per donar impuls a la participació ciutadana.

Cal recordar que el responsable d'impulsar aquesta llei, Miquel Gallardo, entrevistat a la ràdio deia que "la ciutadania encara no està preparada per poder apoderar-se en aquests temes", fent referència a dos pilars bàsics de la vida política d'aquesta comunitat: la fiscalitat i la reforma de l'Estatut. Les declaracions de l'exdirector general de Transparència i Participació no varen ser corregides ni rebatudes per cap càrrec de la seva formació, una formació que es proclama sobiranista.

De què ens serveixen els partits si no tenen una consciència política al darrere?

Publicat al Diario de Mallorca el 21 d'abril de 2016

Les guerres culturals

Diu el periodista Guillem Martínez que en un sistema democràtic, els límits de la llibertat d'expressió no són les lleis, són els límits culturals, és la cultura. Qui decideix on es posen els límits tria el camp de batalla on es lliuren les guerres culturals, una fricció política on s'intenta establir el que s'ha de pensar i com s'ha de pensar. 

Existeix un bàndol organitzat, vinculat a la dreta més reaccionària, que lluita per mantenir les seves posicions estratègiques en el centre del camp de batalla. Les característiques principals d'aquesta facció han estat descrites per l'autor italià Umberto Eco i es poden lligar amb alguns dels conflictes més recents:  

Culte a la tradició i rebuig als nous llenguatges. Un exemple d'aquesta característica el trobam a l'article que va dedicar Gaspar Sabater, president del "Círculo de Bellas Artes", als finalistes del premi Ciutat de Palma d'Arts Visuals. La seva crítica menysprea gran part de l'art contemporani, un art que considera buit i mancat de sentit. Defensa un judici estètic del qual ell mateix n'és el garant, sense necessitat d'explicar-ne cap definició. Quan el regidor de Cultura de Palma, Llorenç Carrió, comparteix per les xarxes l'article amb la frase "una opinió molt qualificada", regala la capacitat de definir el que és art i el que no. Un gran nombre dels artistes finalistes responen a la indefinició política en la qual es troba la regidoria de Cultura amb la retirada de les obres. 

La religió també participa d'aquesta característica. Hem pogut viure diversos conflictes en sentits oposats. Per una banda hem vist com es reivindicava la laïcitat a l'Administració, amb la retirada del santcrist de la sala de plens de l'Ajuntament de Palma, i per l'altra hem vist com el Govern convidava a una missa en commemoració de la conversió de Ramon Llull. No es tracta d'un contrast entre administracions; enguany, José Hila, el batle de Palma, ha suavitzat posicions amb l'església convidant la ciutadania a la missa de Sant Sebastià, patró de la ciutat. 

El culte a la tradició practicat per l'església, també casa amb una altra de les característiques: el menyspreu a la dona. Una sentència del passat octubre condemna a un any de presó 5 de les feministes encausades per haver entrat a l'església de sant Miquel de Palma al crit de "Fora rosaris dels nostres ovaris!", el febrer de 2014. L'acció formava part de la protesta per la reforma de la Llei de l'Avortament que projectava el ministre de l'Opus Dei, Alberto Ruíz-Gallardón. 

Menyspreu a la diversitat sexual i por a la diferència. A principis de l'any passat, l'organització conservadora "Instituto de Política Familiar de Baleares", junt amb "HazteOír", "Ciudadanos" i el Partit Popular demanaven l'obertura d'un expedient sancionador a una professora del batxillerat artístic de l'IES Josep Maria Llompart. La docent havia donat la qualificació d'excel·lent al videoclip "Soy maricón" de Samantha Hudson, alumne del centre. L'audiovisual parlava del conflicte que generava la seva homosexualitat amb la seva fe catòlica. El conseller d'Educació del PSIB, Martí March, va intentar resoldre el conflicte demanant perdó al bisbe de Mallorca. 

Rebuig del pensament crític. El maig de 2015 els 44 estudiants encausats, per entrar a la conselleria d'Educació i Cultura en protesta per les retallades del Govern en matèria educativa el 2012, fan públic que no pagaran les multes de 720 euros, segons la sentència de l'Audiència Provincial de Palma i denuncien que totes les testificacions en contra seva són de policies o de càrrecs electes del Partit Popular. El delegat del Govern espanyol, José María Rodríguez, que havia obert el procés contra els estudiants, dimiteix dos mesos més tard per la seva relació amb la trama Gürtel. Actualment està implicat en la trama de corrupció de la policia local de Palma. 

Al setembre de 2015, els 4 encausats de les manifestacions de Bunyola el maig del 2012, que havien protestat per les polítiques de José Ramón Bauzá, són condemnats a pagar 6.480 euros per un delicte de desobediència greu. Tot i defensar que la protesta va ser pacífica, els intenten inculpar sense èxit d'un delicte d'enaltiment del terrorisme.  

En aquest marc, l'1 de juliol de 2015 entra en vigor la Llei de Seguretat Ciutadana del Partit Popular, també coneguda com a Llei Mordassa, amb l'objectiu manifest de limitar la llibertat d'expressió, de reunió i d'associació, per tal de garantir l'ordre públic. 

Heroisme i culte a la mort. Un dels episodis que més energia política ha consumit aquesta legislatura és el monòlit de Sa Feixina. Miquel Perelló, l'anterior regidor de cultura de MÉS, va anunciar la demolició del monument al creuer Baleares tot just arribar al càrrec i sense tenir res fermat. La qüestió es transformà ràpidament en un estira-i-arronsa amb l'oposició política que argumenta que Nanda Ramon del PSM, a l'anterior pacte, havia adaptat l'escultura a la Llei de Memòria Històrica, i que el problema estava resolt. L'associació conservacionista ARCA, el Partit Popular i la plataforma Salvem sa Feixina s'oposen a l'esbucament i demanen la seva catalogació. El mes de novembre diverses manifestacions a favor i en contra de la demolició mostren banderes republicanes enfront de banderes falangistes. 

La regidoria mostra determinació i al mes d'abril de 2016, el Pacte de Govern de Palma anuncia per via d'urgència la demolició del monument. El mes de maig es decreta la suspensió cautelar de l'esbucament per part del Consell Insular de Mallorca. El juny, Perelló acusa el cap dels serveis jurídics del Consell de Mallorca, Miquel Barceló, exsecretari tècnic de Cultura amb el Partit Popular, de bloquejar els processos administratius. Es comenta que Kika Coll, directora insular de Patrimoni de MÉS vinculada a ARCA, havia estat fent fotocòpies en el Consell per a la plataforma a favor de la conservació del monument. 

El juliol, el regidor renuncia a la seva acta per motius personals i cedeix el lloc a Llorenç Carrió. Antoni Noguera sembla mantenir el compromís electoral amb la voluntat de portar el tema amb més discreció i cohesió interna.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 15 de març de 2017.