La vida sectorial, la privatització de la política

  Freaks de Lluís Juncosa.

El filosof Bertrand Russell explicava en la seva anàlisi del poder que els partits polítics exigeixen dues classes de lleialtats: al líder de la formació i al programa polític. El programa es vesteix d’una manera nominalment democràtica, mostra la identitat del partit i sol estar influenciat per un petit nombre de persones. El líder se sol visibilitzar com el cap de la llista electoral i és estalonat per diverses agendes que prefereixen mantenir-se en un segon o tercer pla. L’acumulació de poder en aquestes agendes acostuma a anar en detriment de la persecució del benestar general.

Russell també mostra que per tenir èxit, un polític ha de ser capaç de guanyar-se la confiança del partit i despertar un cert grau d’entusiasme entre l’electorat. És fàcil que es doni el cas on una d’aquestes dues habilitats entri en conflicte amb l’altra: les bases del partit no poden evitar que els líders decideixin, en les seves activitats parlamentàries o governamentals, si han de fer efectiu el programa o no. En cas d’abandonar el programa, si es controla la maquinària del partit, els càrrecs públics neguen els fets en les seves intervencions, seguint l’argumentari que se’ls ha fet arribar. En aquesta circumstància com més intensa és la propaganda que emet el partit més aïllat es va trobant de la realitat, és el que es coneix popularment com a bunquerització.

El baix compromís democràtic amb les bases i amb la ciutadania que s'observa en les cúpules dels partits, junt amb la percepció social d’una corrupció generalitzada i la submissió al discurs neoliberal, s’ha intentat combatre amb la creació de codis ètics voluntaris, als quals els càrrecs públics han estat obligats a adherir-se, però no s'ha inclòs cap mecanisme de fiscalització al marge de les pròpies formacions.

MÉS per Mallorca, una coalició d’esquerres que és actualitat pels processos judicials en què es troben alguns dels seus càrrecs i col·laboradors, serveix per il·lustrar el funcionament dels partits en el nostre entorn. Centraré l’anàlisi en el Parlament i en el Govern de les Illes Balears, posant en perspectiva la situació anterior a la formació de l’executiu, les primeres preses de decisions i les conseqüències que té l’agenda del partit sobre l’interès general. MÉS és un exemple, aquesta crisi de valors es fa extensible a la resta de formacions dins l’arc parlamentari. 

Retrats fets pel fotògraf Charles Eisenmann 

Una mica d’història, la formació del govern. 

Després de la desfeta electoral del Partit Popular en les eleccions del 2015, responsable d’una legislatura marcada per les retallades en les polítiques socials, enmig d’un context de crisi econòmica, per l’atac sistemàtic a la cultura pròpia, la cultura catalana, focalitzat en la funció pública, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació i per la gran mobilització social que generà al carrer, un pacte d’esquerres entra en els diferents governs de les Illes Balears.

Just al principi de la legislatura la presidència del Govern ballava entre Francina Armengol, del PSIB –la formació amb més diputats (15 amb l’escó de Gent per Formentera)–, i Biel Barceló, que sumava, als 6 escons propis de MÉS, els 3 dels menorquins i els 10 de Podem –una nova formació que es negava a entrar dins l’executiu–, formant la candidatura amb més suports (19). Dues legitimitats es trobaven enfrontades. L’anàlisi de Podem entenia que l’entrada en els governs autonòmics els suposaria un desgast massa gran de cara a les eleccions generals del mes de desembre, feia falta rodatge, els sondejos electorals comandaven i no es volien subalternar al PSIB.

MÉS, tot i poder comptar amb els suports necessaris, renuncià a la presidència. Dins la negociació per l’acord del govern autonòmic només s’aconsegueix entrar dins 3 de les 10 conselleries de l’executiu. Biel Barceló, opta per la conselleria de Turisme, Innovació i Recerca, junt amb la visibilitat institucional de la vicepresidència; Fina Santiago, la sòcia de la coalició, Serveis Socials; després de diversos intents infructuosos, Medi Ambient, Agricultura i Pesca és assignada a Vicenç Vidal, amb l’aval del clan Esporles, un corrent destacat del partit on trobam el cap de llista del Consell Insular, Miquel Ensenyat, i de l’Ajuntament de Palma, Antoni Noguera; els tres eren socis d’una empresa, el dia d’avui traspassada, dedicada al turisme, la cultura i la restauració. Les 7 conselleries restants queden en mans del PSIB, a canvi MÉS obté la presidència del Consell de Mallorca, i els dos darrers anys de la Batlia de Palma. No semblava suficient.

L’acord finalment es tanca amb la creació d’una nova conselleria, Participació, Transparència i Cultura, que liderarà Margalida Capellà, en representació dels candidats independents de MÉS. Capellà, tot i tenir el seu cunyat dins l’equip, decideix fer-se enrere. La Conselleria passa, previ acord que fixa la quota de càrrecs, a MÉS per Menorca, la formació liderada per Nel Martí, que ocupa l’escó al costat de la diputada en el Parlament.

Retrat dels germans Bunker. Font: patrickmurfin i abc.

Les conselleries de MÉS, el cas Indústries Culturals.

A Medi Ambient, Agricultura i Pesca, el clan Esporles es fa fort, José Ferrà, el cap de gabinet és una de les peces clau. MÉS empra les direccions generals de forma orgànica: com a viver per als seus quadres mitjans, com a finançament del partit –seguint el codi ètic els càrrecs col·locats aporten una part dels seus sous i dietes, segons una taula d’ingressos progressiva, que va del 5% al 15%– i com un instrument de control de l’assemblea, els càrrecs de confiança tenen el compromís signat de participar en l’activitat interna del partit.

Mentrestant a Turisme es col·loquen diversos càrrecs presentats com a professionals solvents, que serveixin, tot i estar allunyats ideològicament dels votants, de pont amb la indústria turística i una part del teixit empresarial. El disseny porta l’empremta de Jaume Garau, el cervell del partit, la idea és que la Conselleria pugui funcionar tota sola mentre Barceló es dedica a la vicepresidència. Citaré els càrrecs més rellevants: Pilar Carbonell, directora general que venia de presidir la patronal de restauració; Irene Moyà, proposada per Secretària General (després de les queixes dins el partit per la seva col·laboració amb la dreta durant les eleccions, és recol·locada d’adjunta a l’Agència de Turisme Balear); Félix Pablo Pindado, director general de Fons Europeus i soci fundador amb Garau de Regio Plus, i Pere Muñoz, exdirector general de Cultura amb el primer pacte, propietari d’IRU, una empresa amb interessos en el turisme, la cultura i l’audiovisual, i gestor de Spiritual Mallorca, una xarxa que explota diferents actius de l’església, com a gerent de l’ATB. 

L’agenda institucional se centra en l’aprovació d’un impost turístic amb caràcter finalista, a repartir entre les conselleries de Turisme, Cultura i Medi Ambient, vinculades totes elles al partit; en la recuperació del senyal de TV3, una bona notícia, i en la desestacionalització turística per via de la cultura; cap lligam amb la conselleria de Serveis Socials. No és d’estranyar en aquest pla que l’impacte del turisme massiu sobre la població local, causat pels diferents conflictes dels destins competidors, i la proliferació de les noves fórmules d’allotjaments, els AirBnB, els agafàs desprevinguts. Davant la protesta enèrgica de diversos col·lectius, el GOB, Terraferida i Ciutat per a qui l’habita –teòrics votants naturals de l’ecosobiranisme–, es va haver d’improvisar urgentment una campanya d’imatge lligada a la sostenibilitat. La distància entre la propaganda del govern i l’acció política s’ha trobat tan allunyada que les protestes s’han anat repetint cada estiu.

Garau també ha tengut les portes de Cultura obertes, especialment durant l’etapa de Ruth Mateu. Atenent la finalitat dels informes, el cas Contractes s’hauria d’anomenar cas Indústries Culturals; l’objectiu principal dels estudis consistia a justificar la creació d’un Institut d’Indústries Culturals, que portaria el nom d’ILLENC, una empresa pública des d’on es podria col·locar a afins i obrir l’aixeta de les subvencions, enfortida amb fons europeus, a diverses empreses i iniciatives privades. No es veien mecanismes de control. Es va evitar amb el cessament dels responsables després de les filtracions que va publicar la premsa local.

Retrat de George Auger, conegut com el “gegant de Cardiff”.

Les Indústries Culturals i el Pla de Cultura

No era un pla improvisat. El febrer de 2014, un any abans de les eleccions, el grup d’anàlisi i opinió Cultura i País va promoure una taula redona sobre l’economia de la cultura, en aquesta taula hi participaven Pere Muñoz, com a empresari, Jaume Garau, com a economista, Biel Amer, un gestor cultural lligat al PSIB, i Nanda Ramon, l’exregidora de cultura palmesana que va rompre el carnet de MÉS quan Garau va ser expulsat. L’argument principal per a l’impuls de les indústries culturals de Cultura i País és força pobre, som, cit textualment, «quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no s’ha dut a terme». Sabem gràcies a diversos indicadors que les indústries culturals augmenten la precarietat entre els treballadors del sector i eixamplen les desigualtats, concentrant els guanys en una minoria. S’anuncia com una oportunitat de negoci que diverses agendes privades han aconseguit instal·lar dins els partits. 

Fa un any, just aterrada a la conselleria, Fanny Tur, proposada per David Abril, va anunciar que el centre de gravetat de les polítiques culturals passaria de les empreses a la ciutadania. L’esquema era simple: aturar la creació de l’ILLENC, tallar la relació de la institució amb les empreses de Garau, desplaçar les Indústries Culturals a Treball, Comerç i Indústria, amb Iago Negueruela, i reactivar un Pla de Cultura que estava completament per fer. Tot semblava indicar que les polítiques culturals recuperaven l’eix de l’interès públic enfront de les diferents agendes privades. 

Una gestió de tallafocs que s’ha aturat parcialment sense cap explicació. Aquest mateix mes de maig, Tur presentarà a Consell de Govern un decret per aprovar els estatuts d’un nou Institut d’Indústries Culturals, lligat a la seva Conselleria. De cara a la recta final de la legislatura ha anunciat la creació de nous equipaments, dels quals, atenent el finançament dels existents, no sembla es pugui garantir el correcte funcionament amb recursos públics. La manca de sostenibilitat de les polítiques culturals fa previsible el retorn a les externalitzacions de serveis públics, una situació que beneficia els interessos de les empreses de gestió cultural. Aquest mateix afany inaugurador també es pot observar en el Consell Insular de Mallorca i en l’Ajuntament de Palma.

La legitimitat en la presa de decisions queda qüestionada, quan en ella hi participen càrrecs amb interessos privats que entren en col·lisió; com és el cas de l’actual directora general de Cultura, Joana Català, que des del 2004 fins al seu nomenament, el 2017, ha dirigit i gestionat els serveis adjudicats de la Fortalesa de la Mola, o quan veiem que el primer que fa l’anterior director general, Jaume Gomila, en deixar el càrrec és posicionar-se en el sector. El perfil de gestor cultural dins les institucions públiques, és diferent al de l’empresa privada, preocupa que els partits i els governs no vegin la diferència.

En aquest escenari cal demanar-se quines mesures adopta l’executiu per evitar el clientelisme i la precarització dels treballadors que són contractats per les empreses adjudicatàries. El Pla de Cultura, que havia de servir per tractar aquestes qüestions i guiar la presa de decisions de les polítiques culturals amb la participació de la ciutadania, passarà a ser un Pacte per la Cultura entre els diferents partits. El teixit cultural i les associacions sense ànim de lucre, una vegada oïdes les seves opinions que valoraven totes aquestes qüestions, sembla que en queden al marge.

Publicat el 16 de maig de 2018 a l'Aguait.cat

El joc de les cadires

El nomenament de l'eivissenca Fanny Tur al capdavant del que queda de la conselleria de Ruth Mateu, sembla tancar el cicle de dimissions lligades a l'àrea de Cultura en el capítol del govern autonòmic. La clau del tancament es troba en la independència que la nova consellera ha mostrat prescindint d'una part considerable de l'equip anterior, el mateix que va intentar enterrar viva Esperança Camps, i superant les pressions de la diputada Margalida Capellà, la consellera zero, i el seu entorn.

La consellera Tur està demostrant ser un animal polític dotat d'un fort instint de supervivència en un escenari complex i volàtil. Ha sabut construir ràpidament tres ponts que rompen l'aïllament de la Conselleria respecte de les formacions polítiques i de la vida parlamentària.

El primer i el més important de tots és Lluís Maicas, delegat de l'Institut Ramon Llull, deslligat ara de mans i peus es converteix en un fil de comunicació directa amb la presidenta Francina Armengol, una pòlissa davant el previsible cicle de citacions judicials i mediàtiques en què entren les formacions de Biel Barceló i Nel Martí.

El següent pont és la directora general de Política Lingüística, la mercadalenca Marta Fuxà, que serveix per fer netes les ferides amb MÉS per Menorca, tal com confirmen l'enhorabona de Maite Salord, la presidenta del Consell Insular de Menorca i l'agraïment del conseller insular de Cultura, Miquel Àngel Maria, fets públics a les xarxes socials. La seva relació sentimental amb Antoni Noguera pot ser un altre element a tenir en consideració, tot i que cada dia que passa la batlia de Palma sembla estar més enfora.

El darrer pont és el director general d'Esports, el fotogènic Carles Gonyalons d'Iniciativa Verds, del que depèn la quota del PSM Joan Ferrà, director de l'Institut Balear de la Joventut. És el pont principal amb MÉS per Mallorca, i al mateix temps que mostra el reconeixement de la nova consellera envers el partit que l'ha proposada és un punt feble que tendrà pel que resta de legislatura. Damunt la taula queda pendent encara donar una solució a l'aulari del poliesportiu Prínceps d'Espanya. Creuem els dits perquè les coses s'estiguin fent bé a l'àrea de Joventut.

Continuant aquesta lògica queda un pont per construir, un pont necessari per a l'estabilitat de les polítiques culturals que porta cap a la formació de Laura Camargo. Qui ocupi la nova direcció general de Participació i Memòria Democràtica farà bé tenint a Podem ben present. Més enllà dels rèdits que ha tret MÉS de les fotografies al fossar obert de Porreres, convertint una qüestió ètica en estètica, hi ha pendent donar sortida a la Llei de Consultes, sigui suspesa o no pel Tribunal Constitucional, una eina que ha de servir per donar impuls a la participació ciutadana.

Cal recordar que el responsable d'impulsar aquesta llei, Miquel Gallardo, entrevistat a la ràdio deia que "la ciutadania encara no està preparada per poder apoderar-se en aquests temes", fent referència a dos pilars bàsics de la vida política d'aquesta comunitat: la fiscalitat i la reforma de l'Estatut. Les declaracions de l'exdirector general de Transparència i Participació no varen ser corregides ni rebatudes per cap càrrec de la seva formació, una formació que es proclama sobiranista.

De què ens serveixen els partits si no tenen una consciència política al darrere?

Publicat al Diario de Mallorca el 21 d'abril de 2016

Modus operandi

És necessari abaixar el volum del discurs polític institucional per tal de poder centrar-se en l'acció de govern. Massa sovint veim com el discurs polític dels partits es doblega davant la lògica del clientelisme; dir el que l’auditori vol sentir, intentant adaptar-ho a cada canvi d’escenari i d’interlocutors, en un càlcul electoralista. Aquest modus operandi ha anat buidant gran part del contingut ideològic de la paraula cultura.

No és d’estranyar que les polítiques culturals siguin molt semblants al marge de qui governi les institucions: un àlbum de fotografies ben nodrit i la inauguració d’algun equipament que pugui fixar el dirigent de torn dins la memòria col·lectiva. En resum, un exercici de marquèting social.

Quan qualcú qüestiona les accions o omissions dels càrrecs, la seva manca de definició ideològica o de projecte, ens trobam un ventall de respostes que se solen repetir freqüentment. La primera reacció sol ser laxa amb la crítica. Quan el debat és públic es desplaça la responsabilitat fora del càrrec o del partit. Serveixin d’exemple les clàssiques referències a l’herència rebuda de l’equip de govern anterior o a una crisi, que condicionen qualsevol acció.  Quan el debat es fa en privat s’ofereix empatia amb les dificultats que comporta la gestió. Si la crítica hi insisteix, més enllà d’aquestes justificacions, es considera una causa enemiga del partit, una amenaça que s’ha d’anul·lar.

Tot aquest procés, de caire emocional, mostra una maquinaria alimentada per l’adhesió sense qüestionament en el si dels partits polítics, una militància que es confon amb el hooliganisme, que més que governar cerca estar en el govern.

Dir té un valor diferent de fer. Qui és capaç de dir el mateix davant de gent diversa, en temps i espais diferents, allunyat de la zona de confort, augmenta la coherència del discurs. Qui a més sap connectar els dos infinitius guanya credibilitat, estigui a un Ajuntament, a un Consell Insular o a un Govern. El discurs dels fets assenyala prou bé una altra cosa: quines són les prioritats dels partits que governen.

Ho sabem en la tria dels càrrecs. Qui tria què? I qui tria primer? Francina Armengol, del PSIB, va accedir a la Presidència del Govern. La coalició MÉS va optar per situar els seus dos millors actius, Biel Barceló del PSM, a la Vicepresidència i a Turisme i, Fina Santiago d’Iniciativa-els Verds, a Serveis Socials.

Cultura, una escissió de la Conselleria d’Educació, a la que cal sumar les àrees de Participació i Transparència es convertia en la suposada conselleria de la nova política. Sembla que a l’espera que uns resultats a les eleccions estatals facilitassin l’entrada de Podem en el Govern. Encara esperen.

Altres observatoris dels fets són els pressuposts, no la gestualitat del debat que es repeteix cap a cada final d’any; el que interessa són els pressuposts executats, on han anat a parar els recursos. També podem incloure en aquest apartat amb qui s’han signat els convenis.

Centraré aquesta dicotomia entre el que es diu i el que es fa, en el turisme i les indústries culturals, i intentaré aprofundir en aquests conceptes que apareixien en l’article anterior com dos dels tres eixos de les polítiques culturals de Ruth Mateu.

L'objectiu del turisme cultural és exactament el mateix que el de la indústria turística: augmentar la qualitat del turisme, entesa com a capacitat de despesa, i la desestacionalització del sector, que consisteix en l’allargament de la duració d’aquesta despesa.

L’objectiu és l’enriquiment dels hotelers i dels restauradors, cosa ben legítima dins la lògica del mercat. El problema és com està afectant la resta d’habitants i els seus entorns. Quan la presidenta de la Federació Empresarial Hotelera, Inma de Benito, parla de reivindicar la flexibilitat i la seguretat en el mercat de treball, utilitza un eufemisme que ho faci més digerible, es refereix a la precarietat on viuen els treballadors i al manteniment de la reforma laboral, que és el marc jurídic de contractació.  Quan diu millorar la imatge del sector en la societat, parla de pacificar el malestar que la indústria turística genera en el conjunt de la població, en l’encariment progressiu dels recursos que van desplaçant, dels centres a les perifèries, els habitants amb les rendes més baixes mitjançant els processos de gentrificació.

És el preu a pagar per tenir un turisme d'elit que pugui venir tot l'any. Que pugui, tornant al tema que ens ocupa, consumir els continguts que es produeixin des d’unes indústries culturals, encara per construir. No és d’estranyar que la major part dels treballadors d’ambdós sectors comparteixin el mateix destí.

El discurs de les indústries culturals, fet des del Govern, en la pràctica esdevé un retorn encobert dels recursos públics, de tots i totes, a la indústria hotelera i companyia. És una renúncia declarada a fer un canvi de model econòmic que pugui rompre amb el monocultiu turístic, un sector que com més creix més desigualtats genera; que es desentén de la situació laboral dels treballadors i de les seves condicions de vida; que obvia el fracàs escolar instal·lat a les Illes; que és indiferent a la justícia social; que no es posa al servei de la comunitat i que reafirma l'status quo actual.

Capità a terra

Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan. Tant si ets al govern com al carrer. Ho hem vist en el 15M, en l'assemblea de docents, o, de forma més recent, en el manifest de terraferida.

Fa un any i mig, la cultura es presentava com un dels eixos centrals de la campanya de MÉS. Però, en assolir el poder, les primeres espases del partit triaven àrees diferents: Biel Barceló la vicepresidència i la conselleria de Turisme, i Fina Santiago la de Serveis Socials. Es va cercar una fórmula per introduir, dins les institucions, el llenguatge de regeneració política: la participació i la transparència. Es va trobar l’encaix en una conselleria on s'hi inclouria cultura i política lingüística. Un nou espai institucional des d'on es podia visibilitzar el canvi polític respecte a la legislatura de José Ramón Bauzá.

Margalida Capellà, diputada de MÉS per Mallorca, havia de liderar aquest espai. Va formar un equip amb els joves valors del partit i una persona del seu entorn, el seu cunyat Josep Ramon Cerdà, delegat de Teatre amb la consellera socialista, Bàrbara Galmés, al segon pacte. A Cerdà li agrada identificar-se com un professional independent i, segons diu, no es casa amb formacions polítiques. Es presenta com a gestor de les arts escèniques i l'audiovisual. Aquesta independència semblava que podria quedar preservada des de la direcció de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB). No ha pogut ser així.

Capellà, en el darrer moment, va donar una passa enrere, una passa que Nel Martí, diputat de MÉS per Menorca present a les negociacions, va aprofitar per donar protagonisme a la seva formació, tot i no portar en el seu programa electoral ni una sola una línia sobre cultura i política autonòmica. La història a partir d'aquí és coneguda, els menorquinistes varen poder amoblar el Palma Arena amb una consellera independent, dues direccions generals i poca cosa més.

Des del primer dia, Cerdà té un pla de treball, és senzill: convertir l'IEB en un institut de les industries culturals, a la manera de l'ICEC del Principat i, posteriorment, dirigir-lo. Que Capellà renunciàs a la Conselleria no entrava en els càlculs.  L'equip queda embarcat amb el capità a terra. Davant la incertesa, Cerdà, que manté línia directa amb Capellà, i també amb Alberto Jarabo, portaveu parlamentari de Podem, exerceix un lideratge des de l'ombra que va creixent dia rere dia dins el partit.

Les relacions entre Cerdà i la consellera Esperança Camps no són bones. Cerdà s'indigna públicament perquè Camps, segons ell, no entén bé el que ha de fer; el moble s'estava movent i això no formava part del guió. Sense ningú que el rectifiqui, Cerdà es dedica a malparlar d’una consellera, que considera substituta, a qui tengui orelles per escoltar-lo.

Després de la dimissió de Camps, Cerdà fa públic que durant 8 mesos s'ha perdut el temps. El 8 de maig, un mes després, tutela l'entrevista que Elena Vallés fa al director general de Cultura, Jaume Gomila. Reforçar els sectors (públic i privat) desprecaritzant; facilitar l'accés a la cultura i internacionalitzar, externament, amb l'Institut Ramon Llull (IRL) i, internament, amb el turisme. La periodista insisteix a assenyalar que ningú no havia sentit res dels objectius dels quals parlaven, deixant en evidència la improvisació en matèria de cultura del Govern. Sembla que els periodistes que no fan feina per la Conselleria els hi posen les coses més difícils.

La falta de brúixola arriba fins a la política de subvencions de l'IEB. Les àrees d’arts visuals, audiovisuals, publicacions, música i arts escèniques tenen totes una dotació en el Pla Estratègic de Subvencions del 2016 de la mateixa quantitat: 200.000 euros. Tothom igual i evitam conflictes. Segurament darrere aquest milió d'euros hi podem trobar una de les raons principals per les quals la presència del Govern a l’IRL, tot i tenir un lloc destacat en el programa electoral, continua paralitzada. Compartir els recursos econòmics amb Lluís Maicas, delegat del govern a l'IRL i home de confiança de la presidenta Armengol, bregat en els temes de cultura, restaria poder a Cerdà, i per tant, a MÉS. Tornam al conegut discurs de les cadires. De moment, Maicas, porta amb silenci la lleialtat institucional.

Pla de Consum Cultural IB 2020

100 dies

Just estrenada aquesta legislatura, al mes de juliol, vaig poder coincidir a la Fundació Pilar i Joan Miró amb Esperança Camps, que acabava d'incorporar-se al càrrec de consellera. Vaig parlar breument amb ella sobre la formació del seu equip; vaig qüestionar la idoneïtat de Jaume Gomila com a director general de Cultura, per la seva relació amb el Partit Popular en la legislatura passada i perquè no havia estat triat des de l'assemblea del partit, quan MÉS per Menorca, en la seva campanya electoral defensava la participació. Li vaig recordar que la formació té un fort vessant insularista i que per aquest motiu, trobava a faltar gent d'Eivissa i Formentera. Camps em va escoltar, una mica incomodada, i em va dir que esperàs els 100 dies de cortesia.

6 mesos

Al mes de febrer passat vaig poder assistir a un acte obert, a la seu de MÉS per Palma, on Miquel Perelló donava comptes de la seva gestió a la regidoria que li havia tocat: Cultura. Va dedicar gran part de la sessió a desgranar les dificultats que havia trobat: va recordar que, fruit del pacte de govern municipal, no governava amb el seu programa, i que en els sis mesos que portava, només havia pogut tractar les urgències: la feixina, la nit de l'art, el santcrist de la sala de plens, el casal Balaguer, el relleu en la direcció de les fundacions, amb l'enrenou del cas Copado, etc. Va dir que el seu càrrec estava a disposició del partit i que esperava que les coses millorassin. Francisca Niell que l'acompanyava va atribuir part de les dificultats a una manca històrica de planificació en cultura dins l'administració. Acabaren l'acte demanant als assistents paciència, paciència i temps per a veure els resultats.

2 anys

Fa unes setmanes he escrit un missatge a diversos càrrecs del consell polític i de l'executiva de MÉS per Mallorca. L'inici del missatge sempre el mateix: explicava que estava treballant el tema de les polítiques culturals i que estava preocupat per com anaven les coses. Les respostes han estat diverses: una part, tot i llegir el missatge, no ha respost; una altra s'ha mostrat dialogant, però tirant pilotes fora, i una darrera part s'ha mostrat proactiva, demanant propostes que ajudin a millorar la situació.

Un dels interlocutors, havent parlat amb Bel Busquets, secretària general del PSM, m'ha dit que s'estan posant tots els esforços a redreçar la situació, sense especificar si es refereix a l'herència del PP o a l'actual gestió, i que el balanç s'ha de fer a mitja legislatura o bé al final.

És cert, per fer coses es necessita temps. I ja que el programa polític sembla que ha deixat d'existir, la pregunta més important és: què es vol fer?

Pla de Consum Cultural IB 2020

M'he posat en contacte amb el PSIB per demanar-los què estava passant amb el pla de cultura que la presidenta Armengol va anunciar el mes de maig. Després de diverses gestions m'han dit que la direcció general de Cultura no els hi envia la informació.

Sembla que la Conselleria ha decidit fer un diagnòstic previ a les actuacions que encara estan per venir. El títol de l'informe: "El consum cultural a les illes Balears", s'ha encomanat a l'empresa on treballa el que va ser coordinador de la campanya de MÉS per Mallorca, Jaume Garau, i explica més clarament que tot els mítings fets fins ara, quina és la concepció de cultura del partit: el ciutadà com a consumidor i la cultura com a mercaderia. 

Quan MÉS parla del dret a la cultura, parla del dret a consumir-la. I en això no difereix en res del Partit Popular o Ciudadanos que, teòricament, són formacions que se situen a l'altre extrem de l'espectre polític. L'accés a la cultura que proposa es fonamenta a passar l'IVA en els productes culturals, del 21% al 4%.  En el seu discurs, la cultura és entesa com a element quantitatiu i no qualitatiu, conformador i no emancipador. Són 500 euros per a comprar llibres en una societat analfabeta. Es reclama el dret a tenir un iphone7. Un govern de la gent que fa cua davant les indústries culturals. Que no es planteja la redistribució de la riquesa, ni la justícia social. Que rega de continguts a la indústria hotelera amb 400.000 euros, sota l'eufemisme de turisme cultural.

Legislatura

Bel Busquets demana temps. Què passarà si a mitja legislatura s'adonen que no eren aquestes les polítiques culturals que s'havien compromès a fer? Hi ha un pla B? Hi ha algú que estigui fent feina en ell? La resposta és no, i no n'hi haurà cap. Els temps polítics, en principi, no ho permeten, el darrer any de legislatura és de campanya electoral i amb un sol any per a corregir no hi ha marge d'acció, cal sumar les dues dimissions que hi ha hagut de moment.

Per altra banda, un instrument ideat per a aquesta situació, com la rendició de comptes, s'ha mostrat, després de l'acte organitzat per l'Ajuntament de Palma, com un instrument de propaganda política més que com un control del poder institucional per part de la ciutadania. La rendició de comptes sense uns objectius calendaritzats i sense unes conseqüències en l'incompliment dels compromisos és un concepte buit de tot contingut.

El dia a dia es menja pels peus als càrrecs polítics. Hi ha un petit grup que creu en els compromisos adquirits i que està disposat a canviar les coses i uns altres que deleguen, pensen que tot va bé o es veuen incapacitats. No passa el mateix als altres partits? Com ajudam als primers? Com sortim de l'impasse?

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 21 de setembre de 2016.
NdA: A l'edició digital del Diario de Mallorca s'ha retallat el primer paràgraf, no obstant això, a l'edició en paper es manté el text integre.