Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cerdà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cerdà. Mostrar tots els missatges

diumenge, 7 de maig del 2017

Les coses de Nel





En una recent entrevista a l'Ara Balears, Nel Martí diu no saber encara perquè es va produir el cessament de Ruth Mateu. És ben possible que tampoc no sàpiga res de la dimissió d'Esperança Camps, tot i la precisa exposició dels motius que va poder fer a la roda de premsa. Tampoc no deu saber que aquesta conselleria es va dissenyar per ser dirigida per la persona que ocupa la cadira que es troba al seu costat a la sala de les Cariàtides del Parlament, la diputada de MÉS per Mallorca Margalida Capellà.

El diputat Martí no deu haver llegit la premsa, les filtracions on se citava la consellera de Transparència, dient que no podia controlar els contractes menors junt amb l'afirmació que l'Orquestra Simfònica no n'havia fet mai cap com tocava, sembla que li són desconegudes un mes després dels fets.

Ruth Mateu és la màxima expressió de l'ambigüitat toponímica de MÉS. No és senzill dictaminar a quin partit pertany del dos. Els seus orígens ciutadellencs casen amb la lectura menorquina, però la seva vida dins la política de partits s'ha fet en el PSM de Mallorca, més concretament a Andratx. Sorprèn que el diputat la defensi com a part de MÉS per Menorca quan se l'ha pogut sentir dins del Parlament que no se sentia representat per Mateu. Són coses que passen quan la representació que un vol mostrar no casa amb la realitat que la resta veu.

Algú creu que Ruth Mateu no va parlar amb els màxims responsables polítics del seu partit abans d'assumir la decisió? En tot cas queda clar en l'entrevista que no va parlar amb Nel Martí.

Ni el director de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, ni el director general de Cultura, Jaume Gomila, es trobaven entre els membres de l'equip que aplaudien la consellera d'Esports en la roda de premsa on anunciava la seva dimissió. L'exposició oral fonamentava la decisió en la coherència i l'ètica que devia Mateu com a càrrec del Govern.

Observar una mica més els fets ens mostra que l'exconsellera només va dimitir a la ficció. A la realitat, expressada en el BOIB amb la signatura de la presidenta Francina Armengol, la consellera de Cultura és cessada. Aquest detall és important; a diferència del cas d'Esperança Camps, li permet demanar la prestació de l'atur. La lleialtat al partit té recompensa.

Per què no es va cessar Jaume Gomila si és la seva signatura la que compromet la gestió de la Conselleria? El maonès és el presumpte responsable del fraccionament de contractes a Jaume Garau i d'un delicte de prevaricació, si és cert, tal com diuen els mitjans, que va ser avisat per un funcionari de la il·legalitat que cometia signant els documents. La relació de Gomila amb Garau no ve d'aquesta legislatura, s'origina a Barcelona, a la residència universitària Ramon Llull on coincidiren els dos durant els seus estudis.

La presència de Jaume Gomila dins l'executiu ha estat apadrinada per Nel Martí. He tengut ocasió de demanar sobre aquesta qüestió directament al diputat però ha defugit contestar-me, passant la responsabilitat a un autodenominat grup motor; un grup de gent, del que ell en forma part, encarregat de prendre certes decisions en lloc de l'assemblea. No he pogut tornar-li a demanar, ja que ha bloquejat el meu perfil a les xarxes.

Hi havia més opcions. A part dels caps de Mateu o Gomila, hi havia el de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació, i s'hauria pogut continuar baixant l'escalafó de responsabilitats, cessant el responsable de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, el cunyat de Margalida Capellà, i la gerent de la Simfònica, Mar Rescalvo, que eren els qui originaven els contractes amb Garau. Els equilibris de poder dins els partits varen optar per la caiguda de Ruth Mateu, sense calcular correctament tot el que havia de caure darrere. Tot per salvar-ne un.

El discurs polític i el compromís ètic han quedat ferits. Fonts parlamentàries assenyalen que Nel Martí va donar instruccions a Jaume Gomila perquè no parlàs amb els diputats, durant els darrers mesos de legislatura, instruccions que sembla va seguir. No només la crítica que fa Martí del centralisme mallorquí queda qüestionada amb aquest fet, la direcció general de Cultura del Govern, damunt el paper, ho és de totes les Illes Balears, negar o fer selectiva la comunicació dels diputats del Parlament a una direcció general, segons el seu color polític, va en contra dels principis de participació democràtica més bàsics.

Pens que l'assemblea menorquinista hauria de rebre explicacions sobre tots aquests punts per part del mateix diputat, veig convenient que sigui abans que el calendari del procés judicial es posi en marxa. El secret del sumari pot limitar certes explicacions.

Fa falta regenerar el projecte polític: lligar el discurs amb els fets i entendre que els partits han de ser instruments, amb una base social, i no finalitats.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 8 de maig de 2017.

dilluns, 3 d’abril del 2017

La Conselleria B






El cicle de dimissions a les àrees de Cultura continua obert. El motiu de la sortida de Ruth Mateu i MÉS per Menorca és polític i ofereix múltiples lectures. El relat principal està lligat als sis treballs que Jaume Garau, exdirector general del PSM, exparella de Mar Rescalvo -la gerent de la Simfònica-, soci del director general de Fons Europeus i cap de campanya de MÉS, va realitzar per a diverses àrees executives del partit i de MÉS per Menorca, en un procés a priori poc escrupolós. Tots ells sumen en principi una quantia superior als 150.000 euros, desglossats en contractes menors i negociats, guanyats en concursos tancats i sense publicitat i ben dotats econòmicament. Tot legal, però poc moral. L'argumentari del partit valora que Garau ha treballat per altres governs, obviant que no es coneixen estudis a conselleries que no siguin de MÉS durant aquesta legislatura.

Si ens aturam a mirar de més a prop els dos treballs que s'han fet per a la direcció general de Cultura, dirigida per Jaume Gomila, trobam un estudi de públic assistent de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB), valorat en 21.175 euros, i una anàlisi de l'impacte econòmic de les activitats culturals, en 21.538 euros. La finalitat d'aquest darrer estudi és clara, justificar la creació d'una nova entitat: l'Institut de la Llengua i la Cultura (l'ILLENC), per fomentar les indústries culturals, substituint l'Institut d'Estudis Baleàrics, independentment de les dades a analitzar. Ja ho farem venir bé.

Si gratam una mica, entendrem el per què. El discurs de Josep Ramon Cerdà, en aquell moment director de l'IEB i actual director de l'ILLENC, centra l'acció de les polítiques culturals públiques a afavorir el sector privat. Promociona fires i festivals, amb produccions pròpies com la Fira B!, la mobilitat entre illes i el repartiment de les subvencions, amb l'objectiu de fer créixer les empreses. Els camps principals d'industrialització són dos: les arts escèniques, on compta amb la col·laboració d'ILLESCENA, una associació d'empreses mallorquines del sector, protagonista del circuit Talent IB, que paga entre 200 i 300 euros per actor i actuació depenent de l'illa, i l'audiovisual, amb el suport de l'ACIB, una associació de cineastes subvencionada enguany amb 600.000 euros a part dels recursos que proporcionen les Film Commissions i IB3.

Cerdà té interessos lligats a aquests dos sectors, ha dirigit més d'una quinzena d'espectacles teatrals i alguns curtmetratges. Aquest model d'inversió dels recursos públics en l'empresa privada ha estat criticat en diverses ocasions per la seva absència de retorn social i pel seu clientelisme implícit. Sempre s'ha trobat la mateixa resposta per part del responsable: defugir el debat.

No hi va haver debat quan el mes d'octubre Diario de Mallorca publicava un article de Rafael Borràs que qualificava de fal·laç, innecessari i esbiaixat, cap a una visió mercantilista de la cultura, l'estudi de Jaume Garau. El mes de novembre, en el marc del cicle sobre polítiques culturals Emergències, l'investigador Jaron Rowan desmuntà les bondats de les indústries culturals davant de Cerdà. L'única resposta, en forma de tuit disgustat, consistia a acceptar canviar el nom d'indústria cultural per un altre, però de cap manera els continguts del projecte. El mes de desembre veient que en el debat parlamentari es podia trobar amb un qüestionament del seu discurs, força la transformació de l'IEB en l'ILLENC amb un subterfugi que evita discussions, una disposició final a la llei de pressuposts.

Aquest mes de març apareix un projecte de decret per aprovar els estatuts d'ILLENC, sota la forma d'una entitat pública empresarial, amb tanta autonomia i marge de gestió que de fet es pot considerar una Conselleria B. El pla ha estat estudiat i sembla comptar amb la col·laboració, entre d'altres, del rector de la UIB, Llorenç Huguet, que cediria a Cerdà les dependències de Can Oleo, un edifici amb una càrrega simbòlica més propera al palacete de Jaume Matas que al Palma Arena, on es troba actualment la Conselleria.

Al llarg dels estatuts veim com l'ILLENC va absorbint les funcions principals de les direccions generals de Cultura i de Política Lingüística, deixant pràcticament buides de continguts les àrees assignades a MÉS per Menorca, abans de la seva imprevista sortida del Govern. Trobam també en un punt específic la incorporació del foment de les indústries culturals i en un altre el de la producció audiovisual, junt amb la gestió de l'IB Film Commission. Per acabar destaca una funció pròpia per a l'elaboració d'estudis sobre la cultura com a sector econòmic. Un recurs que comença a ser familiar dins les formes de fer del partit.

En algun moment Ruth Mateu ha acceptat que aquesta Conselleria B, dedicada a les empreses, es posàs en marxa. La negació reiterada de l'existència de trames lligades a l'obtenció de recursos econòmics dins el partit ens pot fer recordar les rodes de premsa, prèvies i posteriors a les imputacions del Partit Popular. Ens trobam davant un finançament irregular dels partits?

Tornant als estudis de Garau, el cas explota amb la dimissió de la consellera de Transparència quan es descobreix que 1.600 enquestes lligades a l'estudi s'han pagat a part, fraccionant-les de l'anàlisi, formant dos contractes menors que no apareixen publicats en el portal de Transparència. Incomprensiblement aquest fet no suposa el cessament immediat de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació. Junt amb aquesta informació es filtren uns missatges de la Consellera on parla en privat de les irregularitats existents dins la contractació de l'OSIB, sense mostrar cap voluntat ni cap capacitat d'intervenció.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 4 d'abril de 2017.

dijous, 19 de gener del 2017

Matar el pare



Des del 15M impera la necessitat de renovar la política. La cultura no n'està exempta. El llenguatge que hem anat anomenant com la nova política, participació, transparència, rendició de comptes, codi ètic... s'estampa una vegada darrere l'altra contra les estructures internes de poder dels partits, quedant moltes vegades anul·lat tot i la seva reiterada utilització. Les idees que havien de ser palanca de canvi van trobant resistències entre alguns dels partits que suposadament les defensaven. En posaré alguns exemples.

Fa uns mesos vaig consultar el diputat de MÉS per Menorca, Nel Martí, sobre els motius o els mèrits pels quals s'havia triat Jaume Gomila com a director general de Cultura. Em va explicar que la decisió l'havia presa el "grup motor", un grup de persones que gestionava la presa de decisions del partit i després ho portava a l'assemblea. No em va voler donar cap nom. Quan vaig cercar informació sobre aquest grup motor vaig veure una fotografia per les xarxes on sortia ell assegut amb altra gent, la major part càrrecs del partit. Qui decideix no vol ser identificat; transparència.

Guillem Frontera, un dels escriptors de capçalera de MÉS, es demanava sobre la insuficiència dels responsables de les polítiques culturals al govern, en un article aparegut el passat mes de setembre. Encara espera resposta. Denunciava en el mateix article, com una persona tan bregada com Lluís Maicas, delegat illenc de l'Institut Ramon Llull, és menyspreada per la seva filiació política al PSIB en un govern de coalició. Qui decideix no vol compartir; participació.

Coincidint amb la intenció de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports d’impulsar les indústries culturals i el turisme de qualitat com a eixos centrals de les seves polítiques culturals, tot i que els més recents estudis constaten que són una de les causes principals de la precarització dels treballadors de la cultura, es va organitzar, des de dues associacions culturals sense ànim de lucre, un debat obert per a tractar el tema. El títol ja era prou il·lustratiu: Emergències. Es va posar esment a convidar els càrrecs responsables de les àrees junt amb els diputats de la comissió parlamentària de Cultura, donat el -aleshores imminent- debat pressupostari. Josep Ramon Cerdà, el conseller de Cultura a l’ombra, va veure qüestionat el seu pla de convertir l'IEB en un Institut de les Indústries Culturals i va maniobrar, mitjançant una trampa legal, una disposició final a la Llei de Pressuposts Generals, per tal d’evitar el debat. Qui decideix no vol qüestionaments; rendició de comptes.

Damià Pons, exconseller d'Educació i Cultura pel PSM al primer pacte, opinava en una entrevista el passat més de desembre que "la cultura és un fet cada vegada més secundari en els programes de govern", amb independència del color polític. Una de les veus més autoritzades del partit en cultura no pot oblidar com el seu antic director general de Cultura, Pere Muñoz, actual gerent de l'Agència Balear de Turisme, feia unes polítiques culturals molt semblants a les actuals: fires internacionals i política institucional, en detriment de l’enfortiment dels equipaments culturals de referència. Qui decideix té prioritats electoralistes; codi ètic.

Cal fer una reflexió sobre els recursos públics i la seva gestió. Tenint en compte els paral·lelismes que assenyalàvem en el darrer article entre la indústria cultural i la turística, es fa urgent parlar de sostenibilitat en el camp de la cultura.

Els partits polítics quan governen semblen segrestats en una dinàmica que fa créixer una despesa pública mancada de planificació i sobrada d’electoralisme. No s'ha aprovat cap Pla de Cultura i Josep Ramon Cerdà ja està cercant una seu per a l'ILLENC, duplicant funcions i despeses amb l'Institut Ramon Llull i la direcció general de Cultura.

No és un cas aïllat, s’estén per gran part de l’Administració. Podem afegir a la llista del creixement de la despesa de Cultura la futura definició d'usos de l'edifici de GESA, la construcció de la Caixa de Música per a l'Orquestra Simfònica, el Museu de la Ciutat de Palma, que reobrirà el Casal Balaguer, o el nou Museu d'Art del Consell Insular de Mallorca: 120.000 euros que redefiniran els usos del Palau Reial, la Misericòrdia, el Krekòvic i la finca de Raixa. Inauguracions i reconversions que obvien els recursos existents encara per consolidar: la Fundació Palma Espais d'Arts, la xarxa de biblioteques, els arxius municipals, els d'imatge i so, el Museu es Baluard, el Museu de Mallorca i de Menorca, l'Arqueològic i el d'Art Contemporani d'Eivissa i l'Arxiu del Regne de Mallorca.

Aquest darrer equipament, davant la limitació dels usos horaris, ha vist com una part dels seus usuaris, en una recent roda de premsa, demanaven dignitat i unes condicions mínimes per a poder continuar investigant. Dignitat és també la paraula que trobàvem escrita a la pancarta de la vaga convocada per millorar les condicions laborals dels treballadors del Museu Es Baluard, el passat 1 de juliol. La precarització no només afecta els treballadors, també afecta els usuaris que depenen dels serveis.

La crisi que vivim a les polítiques culturals no es tancarà amb noves infraestructures ni amb noves entitats, no es tracta de construir més. Ens trobam en un canvi de model. Tenim les paraules però ens cal donar consistència amb l’acció, si volem aprofundir en el model de renovació democràtica que es planteja des del 15M i que pren veu en els nous moviments polítics i socials que creixen en els marges de la política de partits i dels despatxos.

La sostenibilitat cultural és un concepte clau en el qual haurem de continuar aprofundint.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 20 de gener de 2017.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Un búnquer a Disneyland Resort






Esperant el diagnòstic


Durant la precampanya que donaria la majoria absoluta a José Ramon Bauzá, es va fer públic el document Per un nou impuls a la cultura signat per Culturai País. Grup d'anàlisi i d'opinió. Una part important dels integrants del grup forma, avui en dia, l'arquitectura institucional. El document, al llarg de 33 pàgines, ens parla de la cultura com a factor de formació de les persones, com a element central en la vida dels ciutadans i en el funcionament de la societat, un motor de cohesió social que ens permet definir la nostra identitat.

En una segona part trobam temes menys essencialistes: la dimensió econòmica productiva, la relació amb l'espoli fiscal i la precarietat dels equipaments culturals; la necessitat de dissenyar un sistema cultural Balear amb un mapa competencial clar. Donar més valor al patrimoni, fomentar les noves tecnologies amb processos de digitalització i crear nous públics. Un full de ruta que no es va poder aplicar i que acabava dient: Donar una solució definitiva a aquesta situació ja és d’una urgència absoluta.

Comparteixen, els membres d'aquest grup, el nou diagnòstic que va fent públic la conselleria de Transparència, Cultura i Esports amb enquestes i nous estudis?  Sembla que el cinisme ha triomfat en una part important d'aquest grup, els que han entrat al govern, i el silenci públic, exceptuant comptades excepcions, en l'altra.

El cessament de Ruth Mateu

En un article anterior anunciàrem que el cicle de dimissions no havia acabat. El problema més gran que té MÉS amb la Cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de J.R. Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos privats, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila, Francisca Niell o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 24 d'octubre de 2016.

Quines polítiques culturals volem?*




*Aquest article és una versió d'"Un búnquer a Disneyland Resort" que s'ha fet pel diari de Menorca. 

Les polítiques culturals i els mitjans de comunicació

El 23 de juny passat vaig deixar de col·laborar amb un mitjà de comunicació on escrivia, junt amb alguns companys, sobre les polítiques culturals. Escrivíem amb la voluntat d'obrir un debat sobre quina és la relació que ha de tenir l'administració pública amb la cultura. El gruix dels articles començaven amb el títol: Quines polítiques culturals volem? i s'acompanyaven d'un cas que s'analitzava. Abans d'arribar al sisè article, el director del diari va rebre pressions directes de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports perquè deixàs de publicar els articles; em va escriure sobre aquesta qüestió, mostrant-me el seu interès en què abandonàs el mitjà, i va fer pública la nostra correspondència privada, que circula per internet per a qui vulgui aprofundir en el tema.

El director avui dia reivindica la independència del seu mitjà i intenta obviar, ingènuament, que rebre subvencions no és rebre ordres, com si pogués mossegar la mà que li dóna el menjar. Mentre, la màxima responsable nominal de la Conselleria, la senyora Ruth Mateu, veu com el temps comprat amb el Pla de Cultura IB 2020 s'esgota i creixen les crítiques a la seva gestió, fins i tot als diaris que subvenciona.

El cessament de Ruth Mateu


El problema més gran que té MÉS, ara mateix en cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras, en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut al diari de Menorca el 24 d'octubre de 2016, amb el títol: "EL TEMPS S'ESGOTA A LA CONSELLERIA"

dijous, 6 d’octubre del 2016

Capità a terra




Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan. Tant si ets al govern com al carrer. Ho hem vist en el 15M, en l'assemblea de docents, o, de forma més recent, en el manifest de terraferida.

Fa un any i mig, la cultura es presentava com un dels eixos centrals de la campanya de MÉS. Però, en assolir el poder, les primeres espases del partit triaven àrees diferents: Biel Barceló la vicepresidència i la conselleria de Turisme, i Fina Santiago la de Serveis Socials. Es va cercar una fórmula per introduir, dins les institucions, el llenguatge de regeneració política: la participació i la transparència. Es va trobar l’encaix en una conselleria on s'hi inclouria cultura i política lingüística. Un nou espai institucional des d'on es podia visibilitzar el canvi polític respecte a la legislatura de José Ramón Bauzá.

Margalida Capellà, diputada de MÉS per Mallorca, havia de liderar aquest espai. Va formar un equip amb els joves valors del partit i una persona del seu entorn, el seu cunyat Josep Ramon Cerdà, delegat de Teatre amb la consellera socialista, Bàrbara Galmés, al segon pacte. A Cerdà li agrada identificar-se com un professional independent i, segons diu, no es casa amb formacions polítiques. Es presenta com a gestor de les arts escèniques i l'audiovisual. Aquesta independència semblava que podria quedar preservada des de la direcció de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB). No ha pogut ser així.

Capellà, en el darrer moment, va donar una passa enrere, una passa que Nel Martí, diputat de MÉS per Menorca present a les negociacions, va aprofitar per donar protagonisme a la seva formació, tot i no portar en el seu programa electoral ni una sola una línia sobre cultura i política autonòmica. La història a partir d'aquí és coneguda, els menorquinistes varen poder amoblar el Palma Arena amb una consellera independent, dues direccions generals i poca cosa més.

Des del primer dia, Cerdà té un pla de treball, és senzill: convertir l'IEB en un institut de les industries culturals, a la manera de l'ICEC del Principat i, posteriorment, dirigir-lo. Que Capellà renunciàs a la Conselleria no entrava en els càlculs.  L'equip queda embarcat amb el capità a terra. Davant la incertesa, Cerdà, que manté línia directa amb Capellà, i també amb Alberto Jarabo, portaveu parlamentari de Podem, exerceix un lideratge des de l'ombra que va creixent dia rere dia dins el partit.

Les relacions entre Cerdà i la consellera Esperança Camps no són bones. Cerdà s'indigna públicament perquè Camps, segons ell, no entén bé el que ha de fer; el moble s'estava movent i això no formava part del guió. Sense ningú que el rectifiqui, Cerdà es dedica a malparlar d’una consellera, que considera substituta, a qui tengui orelles per escoltar-lo.

Després de la dimissió de Camps, Cerdà fa públic que durant 8 mesos s'ha perdut el temps. El 8 de maig, un mes després, tutela l'entrevista que Elena Vallés fa al director general de Cultura, Jaume Gomila. Reforçar els sectors (públic i privat) desprecaritzant; facilitar l'accés a la cultura i internacionalitzar, externament, amb l'Institut Ramon Llull (IRL) i, internament, amb el turisme. La periodista insisteix a assenyalar que ningú no havia sentit res dels objectius dels quals parlaven, deixant en evidència la improvisació en matèria de cultura del Govern. Sembla que els periodistes que no fan feina per la Conselleria els hi posen les coses més difícils.

La falta de brúixola arriba fins a la política de subvencions de l'IEB. Les àrees d’arts visuals, audiovisuals, publicacions, música i arts escèniques tenen totes una dotació en el Pla Estratègic de Subvencions del 2016 de la mateixa quantitat: 200.000 euros. Tothom igual i evitam conflictes.
Segurament darrere aquest milió d'euros hi podem trobar una de les raons principals per les quals la presència del Govern a l’IRL, tot i tenir un lloc destacat en el programa electoral, continua paralitzada. Compartir els recursos econòmics amb Lluís Maicas, delegat del govern a l'IRL i home de confiança de la presidenta Armengol, bregat en els temes de cultura, restaria poder a Cerdà, i per tant, a MÉS. Tornam al conegut discurs de les cadires. De moment, Maicas, porta amb silenci la lleialtat institucional.

dilluns, 5 de setembre del 2016

Pujar a un tren en marxa




El nou substitut

Setembre, comença el curs. El nou substitut de la regidoria de Cultura de Palma ha estrenat el càrrec amb una gran metàfora: "Tenc la sensació d'estar pujant a un tren en marxa". És una imatge intrèpida però no gaire recomanable amb el col·lapse actual dels serveis sanitaris. L'èxit d'una empresa així només pot tenir unes garanties mínimes quan el tren va molt a poc a poc. Assumit aquest punt, la pregunta és si qualcú sap cap a on va aquest tren?

A Mallorca no tenim moltes alternatives. Si és el de Sóller, la cosa serà lenta; el tren tarda el doble de temps que agafant el bus que va pel túnel, però amb un magnífic paisatge. Si és el d'Inca, el problema serà que els vagons només s'obren a les estacions. El mateix si s'enfila al comboi que va a la universitat, però afegint més foscor i més humitat. Potser és un dels trenets sense vies que fan les rutes circulars per l'arenal. Un tren de jugueta que cerca entretenir els visitants però no va enlloc.

Tanmateix, i acabant amb la metàfora, el millor per pujar a un tren és tenir el tiquet, saber a on vols anar i estar a l'andana correcta.

Pla de Cultura

El pla de cultura IB 2020 sembla que es comença a moure. És necessari. Ha trobat un defensor en l'actual "conseller de Cultura", Josep Ramon Cerdà. En una entrevista que li ha fet el seu "assessor", Rafa Gallego, ens conta que el pla ha de tenir una mirada llarga, llàstima que el 2020 sigui només d'aquí a 3 anys, per tal d'evitar tornar a començar de zero. Recordam els trens circulars? El temps passa i el pla, que havia de ser presentat el mes de juny, ara sembla que estarà enllestit a finals d'any.

Recentment hi ha hagut una reunió de la Conselleria amb els responsables de Cultura dels quatre Consells Insulars per a parlar del tema. La primera informació que arriba és que es vol substituir la paraula pla per la paraula pacte. Cal preparar-se per a un nou retard en la data d'entrega. La responsabilitat, que ningú sembla disposat a assumir, passarà del Govern als Consells Insulars. La part positiva és que MÉS tendrà dissenyada la propera campanya electoral en matèria de cultura per a les autonòmiques: "El pacte de cultura més a prop". No crec que les guanyin. Queden dos anys i mig, Cerdà encara pot cridar a l'ordre els seus subordinats i evitar el grau zero d'un quart pacte.

Turisme i medi ambient

MÉS per Mallorca, i la consellera menorquina, Ruth Mateu, reunits a Cura, han decidit situar la prioritat política en el medi ambient, un eufemisme per tal de no dir turisme. El foc després de cremar les diferents àrees de cultura, l'anterior prioritat de MÉS, ha envoltat aquest estiu a Biel Barceló.  Sembla que el tallafoc que havien dibuixat amb la figura de Pere Muñoz, estava regat amb benzina.

Setembre, comença el curs.  

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 5 de setembre de 2016.