Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Niell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Niell. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de febrer del 2017

A porta tancada



El conflicte en el qual es troba immersa la cultura continua creixent. El passat mes de desembre vaig poder assistir a una trobada a porta tancada entre diversos agents de la cultura -músics, actors, productors i ballarins- i els responsables de les polítiques culturals de l'Ajuntament de Palma. Crec que és necessari fer-ne una crònica per a entendre millor la situació en què ens trobam avui.

Ens reunírem a la casa d'un cineasta que havia organitzat la cita per posar en contacte el nou regidor, Llorenç Carrió, amb gent de la cultura. L'acompanyaven Antoni Noguera, encara possible batle; Francisca Niell, directora general de Cultura i Macià Calafat, secretari del grup municipal de MÉS, que es va dedicar a prendre notes de tot el que allà es deia.

 
Carrió havia accedit feia dos mesos a l'àrea de cultura, després de la dimissió de l'anterior titular, assumint el seu equip i alguns dels seus compromisos. Havia entrat amb mal peu, a la regidoria els problemes continuaven multiplicant-se i, al meu entendre, la reunió tenia com a finalitat netejar la seva imatge i cercar nous suports.

Fetes les presentacions el regidor va explicar, sota l'atenta mirada dels seus companys, el nou programa a desenvolupar durant el que queda de legislatura. Ho va fer a partir de tres punts:

El primer punt se centrava en la recuperació de la identitat de Palma, una ciutat de 2.000 anys d'història, a l'altura de Barcelona o de Londres. Per aconseguir-ho l'Ajuntament ha decidit posar en marxa un museu d'història de la ciutat que estaria enllestit abans de juny del 2017. Tendrà la seva seu principal en el Casal Balaguer, amb un projecte museístic centrat en la vida quotidiana dels palmesans, i comptarà amb més espais en xarxa: les torres del Temple, s'illot de sa Galera i diferents jaciments arqueològics, que havien de ser finançats per l'impost turístic. Carrió, historiador de formació, ens explicava que la gent no estima la ciutat o la cultura perquè no la coneix.

El segon punt feia referència a la participació i la descentralització. Carrió defensava que per millorar la participació, les associacions han de ser més presents dins el patronat de la Fundació Palma Espais d'Art (FPEA) i que s'ha de reactivar el Consell Municipal de la Cultura (CMC), un òrgan que ajudaria a marcar les línies culturals de l'Ajuntament. Per descentralitzar proposava organitzar concerts i activitats fora del centre històric.

El tercer punt es dedicava a la promoció de la creació. Dues iniciatives per a fer-ho: obrir els premis Ciutat de Palma -per aquesta edició s'incorporaven els premis de teatre i de música i es planteja un premi a l'audiovisual, cap al 2018, d'acord amb el sector, amb la intenció d'estimular la indústria pròpia- i augmentar la quantia de les línies de subvencions, de 150.000 a 250.000 euros, obrint la convocatòria entre gener i febrer i no durant el mes de setembre. També parlava de donar cabuda a les arts visuals al CAC ses Voltes i posar en marxa l'edifici de GESA, amb protagonisme de la cultura.

Acabada l'exposició del regidor, Antoni Noguera agafava la paraula per a parlar de les tensions que genera el nou model cultural, definint-lo com un procés democratitzador connectat als nous espais culturals -GESA i la futura fàbrica de Can Ribes-, i per a fer una autocrítica centrada en l'any que ha estat sense direcció la FPEA i en la davallada del 70% del pressupost de Cultura, feta pel Partit Popular durant la passada legislatura.

Noguera assenyalava que la trobada servia per a parlar i recollir propostes des de la corresponsabilitat, com si la legislatura acabàs de començar amb el canvi de regidor.

Entre els assistents sortiren moltes preguntes, la major part referides als interessos propis i sectorials. En vull destacar algunes.

Un al·lot, que havia de marxar de seguida, explicava que com que no hi ha associacions de músics, la interlocució amb l'Administració no existeix. Per què s'ha d'estar associat per a poder participar en la política cultural?

Una ballarina va aprofitar per demanar què entenia la regidoria per participació; si aquesta feia referència al sector, als professionals o a la ciutadania. Com es concebia, per exemple, en la confecció dels jurats. Criticava que es parlava molt d'espais i molt poc de continguts. Quin sentit té obrir més espais? Assenyalava, per acabar, la dificultat d'accedir a la informació sobre les subvencions i les respostes poc clares que rebia de l'Ajuntament.

Una coreògrafa amb 30 anys d'experiència, al mateix temps que explicava que era conscient de venir del caciquisme, exigia posar els recursos primer, per a poder parlar de política després.

Jo vaig assenyalar que s'havia de rescatar la política del possibilisme administratiu de les institucions. S'han posat tècnics, que esperen rebre ordres i recursos, en el lloc que haurien d'ocupar els càrrecs polítics. A Cultura trobam molts de programadors, però poca gent que pensi les polítiques culturals.

Un músic que parla obertament de la seva situació precària, qüestionava la legitimitat que podia tenir un CMC format per empresaris i de com les polítiques públiques estan enfocades al benefici econòmic.

Francisca Niell va intervenir per a explicar que el projecte del CMC s'organitzaria amb una presidència política i una vicepresidència escollida entre les associacions. Va reconèixer que les que hi ha no són representatives, però que si s'ha d'estipular un mecanisme de participació on tothom participi, ens podem trobar que les persones que en vulguin formar part no sempre seran les més adequades.

Un músic simpatitzant de MÉS, demanava quina era la definició de cultura amb què treballava l'Ajuntament. Criticava que la participació i el consens s'estava convertint en una excusa per a no fer res i defensava la necessitat d'acció encara que fos errònia.

L'amfitrió discrepava de les posicions més crítiques amb les polítiques culturals. Centrava el problema de l'audiovisual en la manca de públic i agraïa l'augment de les subvencions que havia fet l'Administració pública en el seu sector, passant de res a 600.000 euros.



diumenge, 23 d’octubre del 2016

Un búnquer a Disneyland Resort






Esperant el diagnòstic


Durant la precampanya que donaria la majoria absoluta a José Ramon Bauzá, es va fer públic el document Per un nou impuls a la cultura signat per Culturai País. Grup d'anàlisi i d'opinió. Una part important dels integrants del grup forma, avui en dia, l'arquitectura institucional. El document, al llarg de 33 pàgines, ens parla de la cultura com a factor de formació de les persones, com a element central en la vida dels ciutadans i en el funcionament de la societat, un motor de cohesió social que ens permet definir la nostra identitat.

En una segona part trobam temes menys essencialistes: la dimensió econòmica productiva, la relació amb l'espoli fiscal i la precarietat dels equipaments culturals; la necessitat de dissenyar un sistema cultural Balear amb un mapa competencial clar. Donar més valor al patrimoni, fomentar les noves tecnologies amb processos de digitalització i crear nous públics. Un full de ruta que no es va poder aplicar i que acabava dient: Donar una solució definitiva a aquesta situació ja és d’una urgència absoluta.

Comparteixen, els membres d'aquest grup, el nou diagnòstic que va fent públic la conselleria de Transparència, Cultura i Esports amb enquestes i nous estudis?  Sembla que el cinisme ha triomfat en una part important d'aquest grup, els que han entrat al govern, i el silenci públic, exceptuant comptades excepcions, en l'altra.

El cessament de Ruth Mateu

En un article anterior anunciàrem que el cicle de dimissions no havia acabat. El problema més gran que té MÉS amb la Cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de J.R. Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos privats, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila, Francisca Niell o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 24 d'octubre de 2016.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Cultura, més que un Club


"Sembla que alguna cosa comença a canviar i les polítiques culturals són motiu de preocupació dels ciutadans". La traducció als fets, d'aquesta frase de Francisca Niell, és que fins ara s'han produït dues dimissions entre els màxims responsables polítics, tant a l'Ajuntament com al Govern Autonòmic. Existeix una dita futbolística que diu que quan un equip no funciona és millor canviar l'entrenador que els jugadors. Estic força d'acord amb aquesta dita però en les polítiques culturals s'ha canviat la figura que correspon al president del club i no la de l'entrenador.

Un president de club ostenta una posició de poder, des de la que no és necessari saber-ne massa de futbol. Solen gestionar el pressupost, la imatge institucional i la política de fitxatges, junt amb diversos interessos empresarials des de la tribuna. Els entrenadors han de baixar al camp, treballen amb els recursos que hi ha i intenten optimitzar-ne els resultats. Quan això no es dóna, marxen.  De moment cap ni un dels directors generals responsables de les polítiques culturals ha marxat i aquest fet esdevé un indicador força clar de que el cicle de dimissions a Cultura encara no ha acabat i el conflicte queda lluny d'estar resolt.

Jaume Gomila, Director General de Cultura al Govern, és el responsable de presentar un projecte de planificació de les polítiques del govern en matèria de Cultura fins al 2020, segons va anunciar, en sessió parlamentària el passat mes de maig, Francina Armengol. Res més no s'ha sabut del tema. Sembla que va ser una manera de sortir de la polèmica que es va generar entorn de la dimissió d'Esperança Camps a principis d'abril, o que la Conselleria encara no ha sabut enfrontar l'encàrrec.

Marta Fuxà, Directora General de Política Lingüística al Govern, ha tengut com a mesura estrella la commemoració del 30 aniversari de la Llei de Normalització Lingüística. Una llei que va ser entesa com un punt intermedi entre les aspiracions socials de les diverses forces polítiques i que ara es celebra com un sostre d'aspiracions difícils de superar.

Francisca Niell, Directora General de Cultura a l'Ajuntament de Palma, segurament serà recordada positivament per haver aconseguit despolititzar el jurat dels concursos. El primer jurat que hem pogut veure en funcionament -el que ha seleccionat a Fernando Gómez de la Cuesta- ha dirigit un comunicat al patronat on posa en evidència la insuficiència dels recursos per a complir els objectius de la plaça a concurs, critica la reducció del salari, en contra del que diuen els estatuts, i demana conformar urgentment una comissió assessora.  El document s'ha filtrat a l'opinió pública i encara s'espera una resposta pública de l'Ajuntament.

La següent passa, anunciada per la Regidoria de Cultura, serà la despolitització del patronat. La proposta damunt la taula és una presència del 51% pels partits i del 49% pels professionals del sector. S'han oblidat d'incloure dins el patronat -entre d'altres- el sector educatiu, el de la música, el de l'audiovisual, el de les arts escèniques i, el més important, les associacions sense finalitats lucratives; el que es coneix, en termes de nova política, com la participació ciutadana. Tot plegat sembla que, davant la situació d'impasse en la que es troba l'àrea de cultura, han agafat al sector professional de les arts visuals com a ostatge. Un sector tan necessitat d'atenció en els darrers anys que sembla estar disposat a fer el joc de les fotos, fent veure que el ball continua tot i que la música ha deixat de sonar. 

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 19 d'agost de 2016.

dimecres, 10 d’agost del 2016

El pecat de les polítiques culturals



Després de les diverses crisis viscudes -econòmiques, financeres i polítiques- ha esdevingut un lloc comú parlar de la necessitat d'un canvi en les polítiques públiques. Enfront de la por que genera en les classes mitjanes abandonar definitivament l'anomenat estat del benestar, el concepte de canvi ha centralitzat el discurs polític. En totes les formacions, fins i tot en el cas dels partits governants que han defensat mantenir el canvi enfront dels experiments, o sigui enfront del canvi dels altres. 

Un estat de gràcia discursiva que va començar en la precampanya de les eleccions del 24 de maig de 2015 i que, a l'espera de la formació d'un nou govern estatal, que pugui gestionar les noves retallades, encara dura. 

Però que és el canvi i com ha arribat a convertir-se en un refugi per a tots els partits polítics? L'èxit del concepte el trobam en la seva indefinició. És com el concepte de pecat. Pecats, com canvis, n'hi ha molts i variats, però quan un capellà diu pecat -així en singular- els parroquians pensen exclusivament en el que cadascú ha comès, no fa falta descriure'l, però sol ser gran, important i dels difícils de perdonar. 

Anant al cas concret de les polítiques culturals a Palma el discurs del canvi ha quedat en poca cosa. Des de l'entrada de Miquel Perelló la credibilitat del programa polític en aquesta àrea s'ha anat enfonsant. Perelló, al que podem definir com un home de partit, hagués volgut ser el regidor d'Educació, tasca per la qual se sentia preparat donada la seva trajectòria. Però la negociació al pacte de govern no li va permetre. En el seu lloc el PSIB hi va posar a Susanna Moll, una persona coneguda en els circuits editorials i literaris, que hagués pogut connectar amb l'àrea de Cultura sense tantes dificultats. 

Tan important com qui encapçala una àrea de govern ho és l'equip de persones que el formen. El partit va intentar vestir la regidoria mitjançant Francisca Niell, a proposta de Damià Pons, i Noemí Garcies, avalada per Antoni Noguera. 

Niell, exdirectora de la Fundació Sa Nostra, venia d'un entorn on s'executava un pressupost que no s'havia de lluitar. Es presenta a ella mateixa com a un càrrec tècnic, tot i ser la Directora General de Cultura. Això pot explicar que el 2012 pogués ser també una candidata adequada per a la direcció d'Es Baluard amb un patronat dominat pel Partit Popular. Noemí Garcies, la coordinadora de Cultura, provinent del món de la comunicació i de la música, ha mantengut un perfil més discret. Si el regidor no en sap i els càrrecs polítics per davall d'ell es consideren tècnics qui pren les decisions polítiques? 

Es pot establir un paral·lelisme entre les dues direccions dimissionàries responsables de les polítiques culturals al Govern i a l'Ajuntament: ni Esperança Camps ni Miquel Perelló havien triat els seus propis equips. Tant a una administració com a l'altra el partit, o partits, una vegada ha quedat clar que Més per Menorca és una formació diferent, varen fer dels càrrecs un repartiment de les quotes de poder i no un projecte per a dur a terme el programa polític. És significatiu que el programa municipal de Més per Palma,

que abans es podia consultar per internet, avui sigui molt difícil de trobar pels que no n'hagin fet còpia. 

La dimissió de Miquel Perelló obre una finestra d'oportunitat a les polítiques culturals de la ciutat. Al meu entendre tres són els elements que poden treure la Regidoria de la inèrcia actual. 

El primer és fer públic el pla de treball partint dels objectius del programa. S'ha de poder definir justificadament què es farà i què no es farà. No cal inventar res, molta de la feina ja es va fer en l'elaboració dels programes, oberts a la participació dels sectors i a la societat civil. Però s'han de portar a terme. 

El segon és la formació d'un equip de treball. Hauria de ser triat pel mateix regidor, per tal d'evitar les lleialtats diferides, les agendes ocultes i l'aparició de tècnics en càrrecs polítics, i amb el propòsit d'assolir els objectius marcats. Si el regidor desconeix qui té el perfil adequat, pot assessorar-se amb la gent que va participar en l'elaboració del programa. 

El tercer és el calendari. No només fa falta tenir clara la direcció cap a on anar, s'ha de planificar el quan i s'ha de fer públic junt amb el pla de treball. Si volem un model fonamentat en la transparència, en la participació i en la rendició de comptes, el calendari és un element indispensable. 

Cal afegir que no hi ha molt de temps. Només entrar el nou Regidor i el seu equip hauran de centrar gran part de la seva energia en la negociació dels pressuposts. Si aquests tres elements no s'han concretat, augmentarà el risc de repetir la situació anterior malgrat les cares noves. 

La política actual està més necessitada dels fets que de les paraules ambigües. 


Imatge de Jaume O. Chavala
. Aparegut a Diario de Mallorca el 9 d'agost de 2016.