La taca blanca

Una taca blanca s’ha descobert en diverses peces del fons del ​Museu de Mallorca​​. Una taca, producte d’una descamació, que va esborrant petits fragments de quadres i escultures d’un fons que parteix del segle XIII. Unes peces situades a la planta noble del museu que ens expliquen com les Illes Balears varen entrar dins el cristianisme i la cultura europea, de la mà de la cultura catalana. La col·lecció afectada és una de les partides de naixement més importants de la nostra societat. Abans de fer-se pública la taca blanca, el director del museu va renunciar a la direcció tot i estar de baixa. 

Interrogada sobre l’origen de la taca en sis peces del fons, la consellera de Cultura ​Fanny Tur ha explicat en seu parlamentària que la taca està ​absolutament controlada​ i que la climatització de Ca la Gran Cristiana estava ideada per a un clima sec, com el de Madrid, incompatible amb la humitat que tenim a Mallorca. Els arguments de la consellera són febles, en una visita a les sales es pot comprovar fàcilment com la taca s’estén més enllà de sis peces i cercant l’autoria del projecte de climatització trobam la signatura d’un arquitecte mallorquí, ​Pere Rabassa​​. Menteix Fanny Tur? 

El sindicalista ​Pere Bueno​​ explicava en un article el passat mes d’octubre que les direccions dels equipaments culturals s’havien obert a funcionaris triats en lliure designació (a dit) que actualment podien desconèixer completament el funcionament i les normatives dels centres. Si miram la història recent dels equipaments culturals de les nostres Illes, veurem senyals d’alarma, serveixi d’exemple el cas de ​Jaume Gomila​​, un professor de català nomenat director de la Biblioteca Pública de Menorca a criteri del ​Partit Popular​​ de l’època Bauzá, posteriorment director general de Cultura de ​MÉS per Menorca​​ i finalment cessat per la seva implicació en el cas Contractes. S’ha fet una auditoria del seu pas per l’equipament públic? 

L’anterior director de la biblioteca, ​Juan Francisco Sánchez Nistal​​, va ser cessat per condicionar l’ampliació de l’horari del centre a l’ampliació de la plantilla, defensant els drets dels treballadors durant les retallades. L’administració va destinar aquest tècnic del cos superior d’Arxius, Museus, Biblioteques i Documentació a una plaça sense funcions, mentre els partits col·locaven funcionaris afins sense experiència en la gestió de l’equipament cultural. L’octubre de 2017 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears revocava elcessament i obligava l’administració pagar la integritat d’un sou del qual no s’havien pogut exercir les funcions.


El règim d’infraccions que es troba en la ​Llei de Museus de les Illes Balears​ qualifica de greu el deteriorament de les peces i situa la forquilla de sancions entre els 60.001 i 150.000 euros de multa. Qui és l’encarregat d’aplicar la llei? 

La taca blanca del fons del museu mostra un clientelisme polític que es mou amb impunitat, una forma de corrupció que va suplantant l’interès general amb els interessos de partits i empreses afins. Una taca que ens pot servir per explicar la pulcra dimissió d’​Esperança Camps​​, el cessament entre aplaudiments de ​Ruth Mateu​​ i la inestabilitat permanent que intenta dissimular sense èxit ​Fanny Tur,​​ les tres conselleres de Cultura de la legislatura. 

Una carta signada per diversos arqueòlegs, alguns lligats a la UIB, assenyalava Joana Maria Palou, l’anterior directora del Museu de Mallorca com la responsable màxima de les deficiències en la gestió. El passat mes de gener, Palou denunciava davant la fiscalia l’existència d’unes 400 excavacions fora del control legal que marca la llei. És raonable pensar que aquestes excavacions afecten directament alguns o tots els signants de la carta i possiblement ​Bartomeu Salvà​​, l’exdirector del Museu. 

El govern considera que no es pot permetre la dimissió de la tercera consellera de Cultura enmig de la campanya electoral, però tampoc es podia permetre el cessament de la segona i es va haver de fer. La taca blanca es fa massa present sobre el fons negre de la gestió. Destaca i no només afecta els equipaments, també el Pla de Cultura, la creació de l’Institut d’Indústries Culturals, el disseny del Consell de Cultura, les contractacions de la Simfònica, l’acció de l’IEB, el Pla Estratègic de Subvencions, el gruix de la política cultural. Una taca blanca per on s’escola el sentit de la funció pública que ens hem decidit atorgar com a societat. 



Article publicat al diari Última Hora el 9 de novembre de 2018

Les coses de Nel

En una recent entrevista a l'Ara Balears, Nel Martí diu no saber encara perquè es va produir el cessament de Ruth Mateu. És ben possible que tampoc no sàpiga res de la dimissió d'Esperança Camps, tot i la precisa exposició dels motius que va poder fer a la roda de premsa. Tampoc no deu saber que aquesta conselleria es va dissenyar per ser dirigida per la persona que ocupa la cadira que es troba al seu costat a la sala de les Cariàtides del Parlament, la diputada de MÉS per Mallorca Margalida Capellà.

El diputat Martí no deu haver llegit la premsa, les filtracions on se citava la consellera de Transparència, dient que no podia controlar els contractes menors junt amb l'afirmació que l'Orquestra Simfònica no n'havia fet mai cap com tocava, sembla que li són desconegudes un mes després dels fets.

Ruth Mateu és la màxima expressió de l'ambigüitat toponímica de MÉS. No és senzill dictaminar a quin partit pertany del dos. Els seus orígens ciutadellencs casen amb la lectura menorquina, però la seva vida dins la política de partits s'ha fet en el PSM de Mallorca, més concretament a Andratx. Sorprèn que el diputat la defensi com a part de MÉS per Menorca quan se l'ha pogut sentir dins del Parlament que no se sentia representat per Mateu. Són coses que passen quan la representació que un vol mostrar no casa amb la realitat que la resta veu.

Algú creu que Ruth Mateu no va parlar amb els màxims responsables polítics del seu partit abans d'assumir la decisió? En tot cas queda clar en l'entrevista que no va parlar amb Nel Martí.

Ni el director de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, ni el director general de Cultura, Jaume Gomila, es trobaven entre els membres de l'equip que aplaudien la consellera d'Esports en la roda de premsa on anunciava la seva dimissió. L'exposició oral fonamentava la decisió en la coherència i l'ètica que devia Mateu com a càrrec del Govern.

Observar una mica més els fets ens mostra que l'exconsellera només va dimitir a la ficció. A la realitat, expressada en el BOIB amb la signatura de la presidenta Francina Armengol, la consellera de Cultura és cessada. Aquest detall és important; a diferència del cas d'Esperança Camps, li permet demanar la prestació de l'atur. La lleialtat al partit té recompensa.

Per què no es va cessar Jaume Gomila si és la seva signatura la que compromet la gestió de la Conselleria? El maonès és el presumpte responsable del fraccionament de contractes a Jaume Garau i d'un delicte de prevaricació, si és cert, tal com diuen els mitjans, que va ser avisat per un funcionari de la il·legalitat que cometia signant els documents. La relació de Gomila amb Garau no ve d'aquesta legislatura, s'origina a Barcelona, a la residència universitària Ramon Llull on coincidiren els dos durant els seus estudis.

La presència de Jaume Gomila dins l'executiu ha estat apadrinada per Nel Martí. He tengut ocasió de demanar sobre aquesta qüestió directament al diputat però ha defugit contestar-me, passant la responsabilitat a un autodenominat grup motor; un grup de gent, del que ell en forma part, encarregat de prendre certes decisions en lloc de l'assemblea. No he pogut tornar-li a demanar, ja que ha bloquejat el meu perfil a les xarxes.

Hi havia més opcions. A part dels caps de Mateu o Gomila, hi havia el de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació, i s'hauria pogut continuar baixant l'escalafó de responsabilitats, cessant el responsable de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, el cunyat de Margalida Capellà, i la gerent de la Simfònica, Mar Rescalvo, que eren els qui originaven els contractes amb Garau. Els equilibris de poder dins els partits varen optar per la caiguda de Ruth Mateu, sense calcular correctament tot el que havia de caure darrere. Tot per salvar-ne un.

El discurs polític i el compromís ètic han quedat ferits. Fonts parlamentàries assenyalen que Nel Martí va donar instruccions a Jaume Gomila perquè no parlàs amb els diputats, durant els darrers mesos de legislatura, instruccions que sembla va seguir. No només la crítica que fa Martí del centralisme mallorquí queda qüestionada amb aquest fet, la direcció general de Cultura del Govern, damunt el paper, ho és de totes les Illes Balears, negar o fer selectiva la comunicació dels diputats del Parlament a una direcció general, segons el seu color polític, va en contra dels principis de participació democràtica més bàsics.

Pens que l'assemblea menorquinista hauria de rebre explicacions sobre tots aquests punts per part del mateix diputat, veig convenient que sigui abans que el calendari del procés judicial es posi en marxa. El secret del sumari pot limitar certes explicacions.

Fa falta regenerar el projecte polític: lligar el discurs amb els fets i entendre que els partits han de ser instruments, amb una base social, i no finalitats.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 8 de maig de 2017.

El joc de les cadires

El nomenament de l'eivissenca Fanny Tur al capdavant del que queda de la conselleria de Ruth Mateu, sembla tancar el cicle de dimissions lligades a l'àrea de Cultura en el capítol del govern autonòmic. La clau del tancament es troba en la independència que la nova consellera ha mostrat prescindint d'una part considerable de l'equip anterior, el mateix que va intentar enterrar viva Esperança Camps, i superant les pressions de la diputada Margalida Capellà, la consellera zero, i el seu entorn.

La consellera Tur està demostrant ser un animal polític dotat d'un fort instint de supervivència en un escenari complex i volàtil. Ha sabut construir ràpidament tres ponts que rompen l'aïllament de la Conselleria respecte de les formacions polítiques i de la vida parlamentària.

El primer i el més important de tots és Lluís Maicas, delegat de l'Institut Ramon Llull, deslligat ara de mans i peus es converteix en un fil de comunicació directa amb la presidenta Francina Armengol, una pòlissa davant el previsible cicle de citacions judicials i mediàtiques en què entren les formacions de Biel Barceló i Nel Martí.

El següent pont és la directora general de Política Lingüística, la mercadalenca Marta Fuxà, que serveix per fer netes les ferides amb MÉS per Menorca, tal com confirmen l'enhorabona de Maite Salord, la presidenta del Consell Insular de Menorca i l'agraïment del conseller insular de Cultura, Miquel Àngel Maria, fets públics a les xarxes socials. La seva relació sentimental amb Antoni Noguera pot ser un altre element a tenir en consideració, tot i que cada dia que passa la batlia de Palma sembla estar més enfora.

El darrer pont és el director general d'Esports, el fotogènic Carles Gonyalons d'Iniciativa Verds, del que depèn la quota del PSM Joan Ferrà, director de l'Institut Balear de la Joventut. És el pont principal amb MÉS per Mallorca, i al mateix temps que mostra el reconeixement de la nova consellera envers el partit que l'ha proposada és un punt feble que tendrà pel que resta de legislatura. Damunt la taula queda pendent encara donar una solució a l'aulari del poliesportiu Prínceps d'Espanya. Creuem els dits perquè les coses s'estiguin fent bé a l'àrea de Joventut.

Continuant aquesta lògica queda un pont per construir, un pont necessari per a l'estabilitat de les polítiques culturals que porta cap a la formació de Laura Camargo. Qui ocupi la nova direcció general de Participació i Memòria Democràtica farà bé tenint a Podem ben present. Més enllà dels rèdits que ha tret MÉS de les fotografies al fossar obert de Porreres, convertint una qüestió ètica en estètica, hi ha pendent donar sortida a la Llei de Consultes, sigui suspesa o no pel Tribunal Constitucional, una eina que ha de servir per donar impuls a la participació ciutadana.

Cal recordar que el responsable d'impulsar aquesta llei, Miquel Gallardo, entrevistat a la ràdio deia que "la ciutadania encara no està preparada per poder apoderar-se en aquests temes", fent referència a dos pilars bàsics de la vida política d'aquesta comunitat: la fiscalitat i la reforma de l'Estatut. Les declaracions de l'exdirector general de Transparència i Participació no varen ser corregides ni rebatudes per cap càrrec de la seva formació, una formació que es proclama sobiranista.

De què ens serveixen els partits si no tenen una consciència política al darrere?

Publicat al Diario de Mallorca el 21 d'abril de 2016

Un búnquer a Disneyland Resort

Esperant el diagnòstic

Durant la precampanya que donaria la majoria absoluta a José Ramon Bauzá, es va fer públic el document Per un nou impuls a la cultura signat per Culturai País. Grup d'anàlisi i d'opinió. Una part important dels integrants del grup forma, avui en dia, l'arquitectura institucional. El document, al llarg de 33 pàgines, ens parla de la cultura com a factor de formació de les persones, com a element central en la vida dels ciutadans i en el funcionament de la societat, un motor de cohesió social que ens permet definir la nostra identitat.

En una segona part trobam temes menys essencialistes: la dimensió econòmica productiva, la relació amb l'espoli fiscal i la precarietat dels equipaments culturals; la necessitat de dissenyar un sistema cultural Balear amb un mapa competencial clar. Donar més valor al patrimoni, fomentar les noves tecnologies amb processos de digitalització i crear nous públics. Un full de ruta que no es va poder aplicar i que acabava dient: Donar una solució definitiva a aquesta situació ja és d’una urgència absoluta.

Comparteixen, els membres d'aquest grup, el nou diagnòstic que va fent públic la conselleria de Transparència, Cultura i Esports amb enquestes i nous estudis?  Sembla que el cinisme ha triomfat en una part important d'aquest grup, els que han entrat al govern, i el silenci públic, exceptuant comptades excepcions, en l'altra.

El cessament de Ruth Mateu

En un article anterior anunciàrem que el cicle de dimissions no havia acabat. El problema més gran que té MÉS amb la Cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de J.R. Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos privats, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila, Francisca Niell o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 24 d'octubre de 2016.

Quines polítiques culturals volem?*

*Aquest article és una versió d'"Un búnquer a Disneyland Resort" que s'ha fet pel diari de Menorca. 

Les polítiques culturals i els mitjans de comunicació

El 23 de juny passat vaig deixar de col·laborar amb un mitjà de comunicació on escrivia, junt amb alguns companys, sobre les polítiques culturals. Escrivíem amb la voluntat d'obrir un debat sobre quina és la relació que ha de tenir l'administració pública amb la cultura. El gruix dels articles començaven amb el títol: Quines polítiques culturals volem? i s'acompanyaven d'un cas que s'analitzava. Abans d'arribar al sisè article, el director del diari va rebre pressions directes de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports perquè deixàs de publicar els articles; em va escriure sobre aquesta qüestió, mostrant-me el seu interès en què abandonàs el mitjà, i va fer pública la nostra correspondència privada, que circula per internet per a qui vulgui aprofundir en el tema.

El director avui dia reivindica la independència del seu mitjà i intenta obviar, ingènuament, que rebre subvencions no és rebre ordres, com si pogués mossegar la mà que li dóna el menjar. Mentre, la màxima responsable nominal de la Conselleria, la senyora Ruth Mateu, veu com el temps comprat amb el Pla de Cultura IB 2020 s'esgota i creixen les crítiques a la seva gestió, fins i tot als diaris que subvenciona.

El cessament de Ruth Mateu

El problema més gran que té MÉS, ara mateix en cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras, en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut al diari de Menorca el 24 d'octubre de 2016, amb el títol: "EL TEMPS S'ESGOTA A LA CONSELLERIA"

Capità a terra

Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan. Tant si ets al govern com al carrer. Ho hem vist en el 15M, en l'assemblea de docents, o, de forma més recent, en el manifest de terraferida.

Fa un any i mig, la cultura es presentava com un dels eixos centrals de la campanya de MÉS. Però, en assolir el poder, les primeres espases del partit triaven àrees diferents: Biel Barceló la vicepresidència i la conselleria de Turisme, i Fina Santiago la de Serveis Socials. Es va cercar una fórmula per introduir, dins les institucions, el llenguatge de regeneració política: la participació i la transparència. Es va trobar l’encaix en una conselleria on s'hi inclouria cultura i política lingüística. Un nou espai institucional des d'on es podia visibilitzar el canvi polític respecte a la legislatura de José Ramón Bauzá.

Margalida Capellà, diputada de MÉS per Mallorca, havia de liderar aquest espai. Va formar un equip amb els joves valors del partit i una persona del seu entorn, el seu cunyat Josep Ramon Cerdà, delegat de Teatre amb la consellera socialista, Bàrbara Galmés, al segon pacte. A Cerdà li agrada identificar-se com un professional independent i, segons diu, no es casa amb formacions polítiques. Es presenta com a gestor de les arts escèniques i l'audiovisual. Aquesta independència semblava que podria quedar preservada des de la direcció de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB). No ha pogut ser així.

Capellà, en el darrer moment, va donar una passa enrere, una passa que Nel Martí, diputat de MÉS per Menorca present a les negociacions, va aprofitar per donar protagonisme a la seva formació, tot i no portar en el seu programa electoral ni una sola una línia sobre cultura i política autonòmica. La història a partir d'aquí és coneguda, els menorquinistes varen poder amoblar el Palma Arena amb una consellera independent, dues direccions generals i poca cosa més.

Des del primer dia, Cerdà té un pla de treball, és senzill: convertir l'IEB en un institut de les industries culturals, a la manera de l'ICEC del Principat i, posteriorment, dirigir-lo. Que Capellà renunciàs a la Conselleria no entrava en els càlculs.  L'equip queda embarcat amb el capità a terra. Davant la incertesa, Cerdà, que manté línia directa amb Capellà, i també amb Alberto Jarabo, portaveu parlamentari de Podem, exerceix un lideratge des de l'ombra que va creixent dia rere dia dins el partit.

Les relacions entre Cerdà i la consellera Esperança Camps no són bones. Cerdà s'indigna públicament perquè Camps, segons ell, no entén bé el que ha de fer; el moble s'estava movent i això no formava part del guió. Sense ningú que el rectifiqui, Cerdà es dedica a malparlar d’una consellera, que considera substituta, a qui tengui orelles per escoltar-lo.

Després de la dimissió de Camps, Cerdà fa públic que durant 8 mesos s'ha perdut el temps. El 8 de maig, un mes després, tutela l'entrevista que Elena Vallés fa al director general de Cultura, Jaume Gomila. Reforçar els sectors (públic i privat) desprecaritzant; facilitar l'accés a la cultura i internacionalitzar, externament, amb l'Institut Ramon Llull (IRL) i, internament, amb el turisme. La periodista insisteix a assenyalar que ningú no havia sentit res dels objectius dels quals parlaven, deixant en evidència la improvisació en matèria de cultura del Govern. Sembla que els periodistes que no fan feina per la Conselleria els hi posen les coses més difícils.

La falta de brúixola arriba fins a la política de subvencions de l'IEB. Les àrees d’arts visuals, audiovisuals, publicacions, música i arts escèniques tenen totes una dotació en el Pla Estratègic de Subvencions del 2016 de la mateixa quantitat: 200.000 euros. Tothom igual i evitam conflictes. Segurament darrere aquest milió d'euros hi podem trobar una de les raons principals per les quals la presència del Govern a l’IRL, tot i tenir un lloc destacat en el programa electoral, continua paralitzada. Compartir els recursos econòmics amb Lluís Maicas, delegat del govern a l'IRL i home de confiança de la presidenta Armengol, bregat en els temes de cultura, restaria poder a Cerdà, i per tant, a MÉS. Tornam al conegut discurs de les cadires. De moment, Maicas, porta amb silenci la lleialtat institucional.

Pla de Consum Cultural IB 2020

100 dies

Just estrenada aquesta legislatura, al mes de juliol, vaig poder coincidir a la Fundació Pilar i Joan Miró amb Esperança Camps, que acabava d'incorporar-se al càrrec de consellera. Vaig parlar breument amb ella sobre la formació del seu equip; vaig qüestionar la idoneïtat de Jaume Gomila com a director general de Cultura, per la seva relació amb el Partit Popular en la legislatura passada i perquè no havia estat triat des de l'assemblea del partit, quan MÉS per Menorca, en la seva campanya electoral defensava la participació. Li vaig recordar que la formació té un fort vessant insularista i que per aquest motiu, trobava a faltar gent d'Eivissa i Formentera. Camps em va escoltar, una mica incomodada, i em va dir que esperàs els 100 dies de cortesia.

6 mesos

Al mes de febrer passat vaig poder assistir a un acte obert, a la seu de MÉS per Palma, on Miquel Perelló donava comptes de la seva gestió a la regidoria que li havia tocat: Cultura. Va dedicar gran part de la sessió a desgranar les dificultats que havia trobat: va recordar que, fruit del pacte de govern municipal, no governava amb el seu programa, i que en els sis mesos que portava, només havia pogut tractar les urgències: la feixina, la nit de l'art, el santcrist de la sala de plens, el casal Balaguer, el relleu en la direcció de les fundacions, amb l'enrenou del cas Copado, etc. Va dir que el seu càrrec estava a disposició del partit i que esperava que les coses millorassin. Francisca Niell que l'acompanyava va atribuir part de les dificultats a una manca històrica de planificació en cultura dins l'administració. Acabaren l'acte demanant als assistents paciència, paciència i temps per a veure els resultats.

2 anys

Fa unes setmanes he escrit un missatge a diversos càrrecs del consell polític i de l'executiva de MÉS per Mallorca. L'inici del missatge sempre el mateix: explicava que estava treballant el tema de les polítiques culturals i que estava preocupat per com anaven les coses. Les respostes han estat diverses: una part, tot i llegir el missatge, no ha respost; una altra s'ha mostrat dialogant, però tirant pilotes fora, i una darrera part s'ha mostrat proactiva, demanant propostes que ajudin a millorar la situació.

Un dels interlocutors, havent parlat amb Bel Busquets, secretària general del PSM, m'ha dit que s'estan posant tots els esforços a redreçar la situació, sense especificar si es refereix a l'herència del PP o a l'actual gestió, i que el balanç s'ha de fer a mitja legislatura o bé al final.

És cert, per fer coses es necessita temps. I ja que el programa polític sembla que ha deixat d'existir, la pregunta més important és: què es vol fer?

Pla de Consum Cultural IB 2020

M'he posat en contacte amb el PSIB per demanar-los què estava passant amb el pla de cultura que la presidenta Armengol va anunciar el mes de maig. Després de diverses gestions m'han dit que la direcció general de Cultura no els hi envia la informació.

Sembla que la Conselleria ha decidit fer un diagnòstic previ a les actuacions que encara estan per venir. El títol de l'informe: "El consum cultural a les illes Balears", s'ha encomanat a l'empresa on treballa el que va ser coordinador de la campanya de MÉS per Mallorca, Jaume Garau, i explica més clarament que tot els mítings fets fins ara, quina és la concepció de cultura del partit: el ciutadà com a consumidor i la cultura com a mercaderia. 

Quan MÉS parla del dret a la cultura, parla del dret a consumir-la. I en això no difereix en res del Partit Popular o Ciudadanos que, teòricament, són formacions que se situen a l'altre extrem de l'espectre polític. L'accés a la cultura que proposa es fonamenta a passar l'IVA en els productes culturals, del 21% al 4%.  En el seu discurs, la cultura és entesa com a element quantitatiu i no qualitatiu, conformador i no emancipador. Són 500 euros per a comprar llibres en una societat analfabeta. Es reclama el dret a tenir un iphone7. Un govern de la gent que fa cua davant les indústries culturals. Que no es planteja la redistribució de la riquesa, ni la justícia social. Que rega de continguts a la indústria hotelera amb 400.000 euros, sota l'eufemisme de turisme cultural.

Legislatura

Bel Busquets demana temps. Què passarà si a mitja legislatura s'adonen que no eren aquestes les polítiques culturals que s'havien compromès a fer? Hi ha un pla B? Hi ha algú que estigui fent feina en ell? La resposta és no, i no n'hi haurà cap. Els temps polítics, en principi, no ho permeten, el darrer any de legislatura és de campanya electoral i amb un sol any per a corregir no hi ha marge d'acció, cal sumar les dues dimissions que hi ha hagut de moment.

Per altra banda, un instrument ideat per a aquesta situació, com la rendició de comptes, s'ha mostrat, després de l'acte organitzat per l'Ajuntament de Palma, com un instrument de propaganda política més que com un control del poder institucional per part de la ciutadania. La rendició de comptes sense uns objectius calendaritzats i sense unes conseqüències en l'incompliment dels compromisos és un concepte buit de tot contingut.

El dia a dia es menja pels peus als càrrecs polítics. Hi ha un petit grup que creu en els compromisos adquirits i que està disposat a canviar les coses i uns altres que deleguen, pensen que tot va bé o es veuen incapacitats. No passa el mateix als altres partits? Com ajudam als primers? Com sortim de l'impasse?

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 21 de setembre de 2016.
NdA: A l'edició digital del Diario de Mallorca s'ha retallat el primer paràgraf, no obstant això, a l'edició en paper es manté el text integre.