Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maicas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maicas. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 d’abril del 2017

El joc de les cadires



El nomenament de l'eivissenca Fanny Tur al capdavant del que queda de la conselleria de Ruth Mateu, sembla tancar el cicle de dimissions lligades a l'àrea de Cultura en el capítol del govern autonòmic. La clau del tancament es troba en la independència que la nova consellera ha mostrat prescindint d'una part considerable de l'equip anterior, el mateix que va intentar enterrar viva Esperança Camps, i superant les pressions de la diputada Margalida Capellà, la consellera zero, i el seu entorn.

La consellera Tur està demostrant ser un animal polític dotat d'un fort instint de supervivència en un escenari complex i volàtil. Ha sabut construir ràpidament tres ponts que rompen l'aïllament de la Conselleria respecte de les formacions polítiques i de la vida parlamentària.

El primer i el més important de tots és Lluís Maicas, delegat de l'Institut Ramon Llull, deslligat ara de mans i peus es converteix en un fil de comunicació directa amb la presidenta Francina Armengol, una pòlissa davant el previsible cicle de citacions judicials i mediàtiques en què entren les formacions de Biel Barceló i Nel Martí.

El següent pont és la directora general de Política Lingüística, la mercadalenca Marta Fuxà, que serveix per fer netes les ferides amb MÉS per Menorca, tal com confirmen l'enhorabona de Maite Salord, la presidenta del Consell Insular de Menorca i l'agraïment del conseller insular de Cultura, Miquel Àngel Maria, fets públics a les xarxes socials. La seva relació sentimental amb Antoni Noguera pot ser un altre element a tenir en consideració, tot i que cada dia que passa la batlia de Palma sembla estar més enfora.

El darrer pont és el director general d'Esports, el fotogènic Carles Gonyalons d'Iniciativa Verds, del que depèn la quota del PSM Joan Ferrà, director de l'Institut Balear de la Joventut. És el pont principal amb MÉS per Mallorca, i al mateix temps que mostra el reconeixement de la nova consellera envers el partit que l'ha proposada és un punt feble que tendrà pel que resta de legislatura. Damunt la taula queda pendent encara donar una solució a l'aulari del poliesportiu Prínceps d'Espanya. Creuem els dits perquè les coses s'estiguin fent bé a l'àrea de Joventut.

Continuant aquesta lògica queda un pont per construir, un pont necessari per a l'estabilitat de les polítiques culturals que porta cap a la formació de Laura Camargo. Qui ocupi la nova direcció general de Participació i Memòria Democràtica farà bé tenint a Podem ben present. Més enllà dels rèdits que ha tret MÉS de les fotografies al fossar obert de Porreres, convertint una qüestió ètica en estètica, hi ha pendent donar sortida a la Llei de Consultes, sigui suspesa o no pel Tribunal Constitucional, una eina que ha de servir per donar impuls a la participació ciutadana.

Cal recordar que el responsable d'impulsar aquesta llei, Miquel Gallardo, entrevistat a la ràdio deia que "la ciutadania encara no està preparada per poder apoderar-se en aquests temes", fent referència a dos pilars bàsics de la vida política d'aquesta comunitat: la fiscalitat i la reforma de l'Estatut. Les declaracions de l'exdirector general de Transparència i Participació no varen ser corregides ni rebatudes per cap càrrec de la seva formació, una formació que es proclama sobiranista.

De què ens serveixen els partits si no tenen una consciència política al darrere?


Publicat al Diario de Mallorca el 21 d'abril de 2016

dijous, 19 de gener del 2017

Matar el pare



Des del 15M impera la necessitat de renovar la política. La cultura no n'està exempta. El llenguatge que hem anat anomenant com la nova política, participació, transparència, rendició de comptes, codi ètic... s'estampa una vegada darrere l'altra contra les estructures internes de poder dels partits, quedant moltes vegades anul·lat tot i la seva reiterada utilització. Les idees que havien de ser palanca de canvi van trobant resistències entre alguns dels partits que suposadament les defensaven. En posaré alguns exemples.

Fa uns mesos vaig consultar el diputat de MÉS per Menorca, Nel Martí, sobre els motius o els mèrits pels quals s'havia triat Jaume Gomila com a director general de Cultura. Em va explicar que la decisió l'havia presa el "grup motor", un grup de persones que gestionava la presa de decisions del partit i després ho portava a l'assemblea. No em va voler donar cap nom. Quan vaig cercar informació sobre aquest grup motor vaig veure una fotografia per les xarxes on sortia ell assegut amb altra gent, la major part càrrecs del partit. Qui decideix no vol ser identificat; transparència.

Guillem Frontera, un dels escriptors de capçalera de MÉS, es demanava sobre la insuficiència dels responsables de les polítiques culturals al govern, en un article aparegut el passat mes de setembre. Encara espera resposta. Denunciava en el mateix article, com una persona tan bregada com Lluís Maicas, delegat illenc de l'Institut Ramon Llull, és menyspreada per la seva filiació política al PSIB en un govern de coalició. Qui decideix no vol compartir; participació.

Coincidint amb la intenció de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports d’impulsar les indústries culturals i el turisme de qualitat com a eixos centrals de les seves polítiques culturals, tot i que els més recents estudis constaten que són una de les causes principals de la precarització dels treballadors de la cultura, es va organitzar, des de dues associacions culturals sense ànim de lucre, un debat obert per a tractar el tema. El títol ja era prou il·lustratiu: Emergències. Es va posar esment a convidar els càrrecs responsables de les àrees junt amb els diputats de la comissió parlamentària de Cultura, donat el -aleshores imminent- debat pressupostari. Josep Ramon Cerdà, el conseller de Cultura a l’ombra, va veure qüestionat el seu pla de convertir l'IEB en un Institut de les Indústries Culturals i va maniobrar, mitjançant una trampa legal, una disposició final a la Llei de Pressuposts Generals, per tal d’evitar el debat. Qui decideix no vol qüestionaments; rendició de comptes.

Damià Pons, exconseller d'Educació i Cultura pel PSM al primer pacte, opinava en una entrevista el passat més de desembre que "la cultura és un fet cada vegada més secundari en els programes de govern", amb independència del color polític. Una de les veus més autoritzades del partit en cultura no pot oblidar com el seu antic director general de Cultura, Pere Muñoz, actual gerent de l'Agència Balear de Turisme, feia unes polítiques culturals molt semblants a les actuals: fires internacionals i política institucional, en detriment de l’enfortiment dels equipaments culturals de referència. Qui decideix té prioritats electoralistes; codi ètic.

Cal fer una reflexió sobre els recursos públics i la seva gestió. Tenint en compte els paral·lelismes que assenyalàvem en el darrer article entre la indústria cultural i la turística, es fa urgent parlar de sostenibilitat en el camp de la cultura.

Els partits polítics quan governen semblen segrestats en una dinàmica que fa créixer una despesa pública mancada de planificació i sobrada d’electoralisme. No s'ha aprovat cap Pla de Cultura i Josep Ramon Cerdà ja està cercant una seu per a l'ILLENC, duplicant funcions i despeses amb l'Institut Ramon Llull i la direcció general de Cultura.

No és un cas aïllat, s’estén per gran part de l’Administració. Podem afegir a la llista del creixement de la despesa de Cultura la futura definició d'usos de l'edifici de GESA, la construcció de la Caixa de Música per a l'Orquestra Simfònica, el Museu de la Ciutat de Palma, que reobrirà el Casal Balaguer, o el nou Museu d'Art del Consell Insular de Mallorca: 120.000 euros que redefiniran els usos del Palau Reial, la Misericòrdia, el Krekòvic i la finca de Raixa. Inauguracions i reconversions que obvien els recursos existents encara per consolidar: la Fundació Palma Espais d'Arts, la xarxa de biblioteques, els arxius municipals, els d'imatge i so, el Museu es Baluard, el Museu de Mallorca i de Menorca, l'Arqueològic i el d'Art Contemporani d'Eivissa i l'Arxiu del Regne de Mallorca.

Aquest darrer equipament, davant la limitació dels usos horaris, ha vist com una part dels seus usuaris, en una recent roda de premsa, demanaven dignitat i unes condicions mínimes per a poder continuar investigant. Dignitat és també la paraula que trobàvem escrita a la pancarta de la vaga convocada per millorar les condicions laborals dels treballadors del Museu Es Baluard, el passat 1 de juliol. La precarització no només afecta els treballadors, també afecta els usuaris que depenen dels serveis.

La crisi que vivim a les polítiques culturals no es tancarà amb noves infraestructures ni amb noves entitats, no es tracta de construir més. Ens trobam en un canvi de model. Tenim les paraules però ens cal donar consistència amb l’acció, si volem aprofundir en el model de renovació democràtica que es planteja des del 15M i que pren veu en els nous moviments polítics i socials que creixen en els marges de la política de partits i dels despatxos.

La sostenibilitat cultural és un concepte clau en el qual haurem de continuar aprofundint.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 20 de gener de 2017.

dijous, 6 d’octubre del 2016

Capità a terra




Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan. Tant si ets al govern com al carrer. Ho hem vist en el 15M, en l'assemblea de docents, o, de forma més recent, en el manifest de terraferida.

Fa un any i mig, la cultura es presentava com un dels eixos centrals de la campanya de MÉS. Però, en assolir el poder, les primeres espases del partit triaven àrees diferents: Biel Barceló la vicepresidència i la conselleria de Turisme, i Fina Santiago la de Serveis Socials. Es va cercar una fórmula per introduir, dins les institucions, el llenguatge de regeneració política: la participació i la transparència. Es va trobar l’encaix en una conselleria on s'hi inclouria cultura i política lingüística. Un nou espai institucional des d'on es podia visibilitzar el canvi polític respecte a la legislatura de José Ramón Bauzá.

Margalida Capellà, diputada de MÉS per Mallorca, havia de liderar aquest espai. Va formar un equip amb els joves valors del partit i una persona del seu entorn, el seu cunyat Josep Ramon Cerdà, delegat de Teatre amb la consellera socialista, Bàrbara Galmés, al segon pacte. A Cerdà li agrada identificar-se com un professional independent i, segons diu, no es casa amb formacions polítiques. Es presenta com a gestor de les arts escèniques i l'audiovisual. Aquesta independència semblava que podria quedar preservada des de la direcció de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB). No ha pogut ser així.

Capellà, en el darrer moment, va donar una passa enrere, una passa que Nel Martí, diputat de MÉS per Menorca present a les negociacions, va aprofitar per donar protagonisme a la seva formació, tot i no portar en el seu programa electoral ni una sola una línia sobre cultura i política autonòmica. La història a partir d'aquí és coneguda, els menorquinistes varen poder amoblar el Palma Arena amb una consellera independent, dues direccions generals i poca cosa més.

Des del primer dia, Cerdà té un pla de treball, és senzill: convertir l'IEB en un institut de les industries culturals, a la manera de l'ICEC del Principat i, posteriorment, dirigir-lo. Que Capellà renunciàs a la Conselleria no entrava en els càlculs.  L'equip queda embarcat amb el capità a terra. Davant la incertesa, Cerdà, que manté línia directa amb Capellà, i també amb Alberto Jarabo, portaveu parlamentari de Podem, exerceix un lideratge des de l'ombra que va creixent dia rere dia dins el partit.

Les relacions entre Cerdà i la consellera Esperança Camps no són bones. Cerdà s'indigna públicament perquè Camps, segons ell, no entén bé el que ha de fer; el moble s'estava movent i això no formava part del guió. Sense ningú que el rectifiqui, Cerdà es dedica a malparlar d’una consellera, que considera substituta, a qui tengui orelles per escoltar-lo.

Després de la dimissió de Camps, Cerdà fa públic que durant 8 mesos s'ha perdut el temps. El 8 de maig, un mes després, tutela l'entrevista que Elena Vallés fa al director general de Cultura, Jaume Gomila. Reforçar els sectors (públic i privat) desprecaritzant; facilitar l'accés a la cultura i internacionalitzar, externament, amb l'Institut Ramon Llull (IRL) i, internament, amb el turisme. La periodista insisteix a assenyalar que ningú no havia sentit res dels objectius dels quals parlaven, deixant en evidència la improvisació en matèria de cultura del Govern. Sembla que els periodistes que no fan feina per la Conselleria els hi posen les coses més difícils.

La falta de brúixola arriba fins a la política de subvencions de l'IEB. Les àrees d’arts visuals, audiovisuals, publicacions, música i arts escèniques tenen totes una dotació en el Pla Estratègic de Subvencions del 2016 de la mateixa quantitat: 200.000 euros. Tothom igual i evitam conflictes.
Segurament darrere aquest milió d'euros hi podem trobar una de les raons principals per les quals la presència del Govern a l’IRL, tot i tenir un lloc destacat en el programa electoral, continua paralitzada. Compartir els recursos econòmics amb Lluís Maicas, delegat del govern a l'IRL i home de confiança de la presidenta Armengol, bregat en els temes de cultura, restaria poder a Cerdà, i per tant, a MÉS. Tornam al conegut discurs de les cadires. De moment, Maicas, porta amb silenci la lleialtat institucional.