Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pons. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de gener del 2017

Matar el pare



Des del 15M impera la necessitat de renovar la política. La cultura no n'està exempta. El llenguatge que hem anat anomenant com la nova política, participació, transparència, rendició de comptes, codi ètic... s'estampa una vegada darrere l'altra contra les estructures internes de poder dels partits, quedant moltes vegades anul·lat tot i la seva reiterada utilització. Les idees que havien de ser palanca de canvi van trobant resistències entre alguns dels partits que suposadament les defensaven. En posaré alguns exemples.

Fa uns mesos vaig consultar el diputat de MÉS per Menorca, Nel Martí, sobre els motius o els mèrits pels quals s'havia triat Jaume Gomila com a director general de Cultura. Em va explicar que la decisió l'havia presa el "grup motor", un grup de persones que gestionava la presa de decisions del partit i després ho portava a l'assemblea. No em va voler donar cap nom. Quan vaig cercar informació sobre aquest grup motor vaig veure una fotografia per les xarxes on sortia ell assegut amb altra gent, la major part càrrecs del partit. Qui decideix no vol ser identificat; transparència.

Guillem Frontera, un dels escriptors de capçalera de MÉS, es demanava sobre la insuficiència dels responsables de les polítiques culturals al govern, en un article aparegut el passat mes de setembre. Encara espera resposta. Denunciava en el mateix article, com una persona tan bregada com Lluís Maicas, delegat illenc de l'Institut Ramon Llull, és menyspreada per la seva filiació política al PSIB en un govern de coalició. Qui decideix no vol compartir; participació.

Coincidint amb la intenció de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports d’impulsar les indústries culturals i el turisme de qualitat com a eixos centrals de les seves polítiques culturals, tot i que els més recents estudis constaten que són una de les causes principals de la precarització dels treballadors de la cultura, es va organitzar, des de dues associacions culturals sense ànim de lucre, un debat obert per a tractar el tema. El títol ja era prou il·lustratiu: Emergències. Es va posar esment a convidar els càrrecs responsables de les àrees junt amb els diputats de la comissió parlamentària de Cultura, donat el -aleshores imminent- debat pressupostari. Josep Ramon Cerdà, el conseller de Cultura a l’ombra, va veure qüestionat el seu pla de convertir l'IEB en un Institut de les Indústries Culturals i va maniobrar, mitjançant una trampa legal, una disposició final a la Llei de Pressuposts Generals, per tal d’evitar el debat. Qui decideix no vol qüestionaments; rendició de comptes.

Damià Pons, exconseller d'Educació i Cultura pel PSM al primer pacte, opinava en una entrevista el passat més de desembre que "la cultura és un fet cada vegada més secundari en els programes de govern", amb independència del color polític. Una de les veus més autoritzades del partit en cultura no pot oblidar com el seu antic director general de Cultura, Pere Muñoz, actual gerent de l'Agència Balear de Turisme, feia unes polítiques culturals molt semblants a les actuals: fires internacionals i política institucional, en detriment de l’enfortiment dels equipaments culturals de referència. Qui decideix té prioritats electoralistes; codi ètic.

Cal fer una reflexió sobre els recursos públics i la seva gestió. Tenint en compte els paral·lelismes que assenyalàvem en el darrer article entre la indústria cultural i la turística, es fa urgent parlar de sostenibilitat en el camp de la cultura.

Els partits polítics quan governen semblen segrestats en una dinàmica que fa créixer una despesa pública mancada de planificació i sobrada d’electoralisme. No s'ha aprovat cap Pla de Cultura i Josep Ramon Cerdà ja està cercant una seu per a l'ILLENC, duplicant funcions i despeses amb l'Institut Ramon Llull i la direcció general de Cultura.

No és un cas aïllat, s’estén per gran part de l’Administració. Podem afegir a la llista del creixement de la despesa de Cultura la futura definició d'usos de l'edifici de GESA, la construcció de la Caixa de Música per a l'Orquestra Simfònica, el Museu de la Ciutat de Palma, que reobrirà el Casal Balaguer, o el nou Museu d'Art del Consell Insular de Mallorca: 120.000 euros que redefiniran els usos del Palau Reial, la Misericòrdia, el Krekòvic i la finca de Raixa. Inauguracions i reconversions que obvien els recursos existents encara per consolidar: la Fundació Palma Espais d'Arts, la xarxa de biblioteques, els arxius municipals, els d'imatge i so, el Museu es Baluard, el Museu de Mallorca i de Menorca, l'Arqueològic i el d'Art Contemporani d'Eivissa i l'Arxiu del Regne de Mallorca.

Aquest darrer equipament, davant la limitació dels usos horaris, ha vist com una part dels seus usuaris, en una recent roda de premsa, demanaven dignitat i unes condicions mínimes per a poder continuar investigant. Dignitat és també la paraula que trobàvem escrita a la pancarta de la vaga convocada per millorar les condicions laborals dels treballadors del Museu Es Baluard, el passat 1 de juliol. La precarització no només afecta els treballadors, també afecta els usuaris que depenen dels serveis.

La crisi que vivim a les polítiques culturals no es tancarà amb noves infraestructures ni amb noves entitats, no es tracta de construir més. Ens trobam en un canvi de model. Tenim les paraules però ens cal donar consistència amb l’acció, si volem aprofundir en el model de renovació democràtica que es planteja des del 15M i que pren veu en els nous moviments polítics i socials que creixen en els marges de la política de partits i dels despatxos.

La sostenibilitat cultural és un concepte clau en el qual haurem de continuar aprofundint.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 20 de gener de 2017.

dimecres, 10 d’agost del 2016

El pecat de les polítiques culturals



Després de les diverses crisis viscudes -econòmiques, financeres i polítiques- ha esdevingut un lloc comú parlar de la necessitat d'un canvi en les polítiques públiques. Enfront de la por que genera en les classes mitjanes abandonar definitivament l'anomenat estat del benestar, el concepte de canvi ha centralitzat el discurs polític. En totes les formacions, fins i tot en el cas dels partits governants que han defensat mantenir el canvi enfront dels experiments, o sigui enfront del canvi dels altres. 

Un estat de gràcia discursiva que va començar en la precampanya de les eleccions del 24 de maig de 2015 i que, a l'espera de la formació d'un nou govern estatal, que pugui gestionar les noves retallades, encara dura. 

Però que és el canvi i com ha arribat a convertir-se en un refugi per a tots els partits polítics? L'èxit del concepte el trobam en la seva indefinició. És com el concepte de pecat. Pecats, com canvis, n'hi ha molts i variats, però quan un capellà diu pecat -així en singular- els parroquians pensen exclusivament en el que cadascú ha comès, no fa falta descriure'l, però sol ser gran, important i dels difícils de perdonar. 

Anant al cas concret de les polítiques culturals a Palma el discurs del canvi ha quedat en poca cosa. Des de l'entrada de Miquel Perelló la credibilitat del programa polític en aquesta àrea s'ha anat enfonsant. Perelló, al que podem definir com un home de partit, hagués volgut ser el regidor d'Educació, tasca per la qual se sentia preparat donada la seva trajectòria. Però la negociació al pacte de govern no li va permetre. En el seu lloc el PSIB hi va posar a Susanna Moll, una persona coneguda en els circuits editorials i literaris, que hagués pogut connectar amb l'àrea de Cultura sense tantes dificultats. 

Tan important com qui encapçala una àrea de govern ho és l'equip de persones que el formen. El partit va intentar vestir la regidoria mitjançant Francisca Niell, a proposta de Damià Pons, i Noemí Garcies, avalada per Antoni Noguera. 

Niell, exdirectora de la Fundació Sa Nostra, venia d'un entorn on s'executava un pressupost que no s'havia de lluitar. Es presenta a ella mateixa com a un càrrec tècnic, tot i ser la Directora General de Cultura. Això pot explicar que el 2012 pogués ser també una candidata adequada per a la direcció d'Es Baluard amb un patronat dominat pel Partit Popular. Noemí Garcies, la coordinadora de Cultura, provinent del món de la comunicació i de la música, ha mantengut un perfil més discret. Si el regidor no en sap i els càrrecs polítics per davall d'ell es consideren tècnics qui pren les decisions polítiques? 

Es pot establir un paral·lelisme entre les dues direccions dimissionàries responsables de les polítiques culturals al Govern i a l'Ajuntament: ni Esperança Camps ni Miquel Perelló havien triat els seus propis equips. Tant a una administració com a l'altra el partit, o partits, una vegada ha quedat clar que Més per Menorca és una formació diferent, varen fer dels càrrecs un repartiment de les quotes de poder i no un projecte per a dur a terme el programa polític. És significatiu que el programa municipal de Més per Palma,

que abans es podia consultar per internet, avui sigui molt difícil de trobar pels que no n'hagin fet còpia. 

La dimissió de Miquel Perelló obre una finestra d'oportunitat a les polítiques culturals de la ciutat. Al meu entendre tres són els elements que poden treure la Regidoria de la inèrcia actual. 

El primer és fer públic el pla de treball partint dels objectius del programa. S'ha de poder definir justificadament què es farà i què no es farà. No cal inventar res, molta de la feina ja es va fer en l'elaboració dels programes, oberts a la participació dels sectors i a la societat civil. Però s'han de portar a terme. 

El segon és la formació d'un equip de treball. Hauria de ser triat pel mateix regidor, per tal d'evitar les lleialtats diferides, les agendes ocultes i l'aparició de tècnics en càrrecs polítics, i amb el propòsit d'assolir els objectius marcats. Si el regidor desconeix qui té el perfil adequat, pot assessorar-se amb la gent que va participar en l'elaboració del programa. 

El tercer és el calendari. No només fa falta tenir clara la direcció cap a on anar, s'ha de planificar el quan i s'ha de fer públic junt amb el pla de treball. Si volem un model fonamentat en la transparència, en la participació i en la rendició de comptes, el calendari és un element indispensable. 

Cal afegir que no hi ha molt de temps. Només entrar el nou Regidor i el seu equip hauran de centrar gran part de la seva energia en la negociació dels pressuposts. Si aquests tres elements no s'han concretat, augmentarà el risc de repetir la situació anterior malgrat les cares noves. 

La política actual està més necessitada dels fets que de les paraules ambigües. 


Imatge de Jaume O. Chavala
. Aparegut a Diario de Mallorca el 9 d'agost de 2016.