La vida sectorial, la privatització de la política

  Freaks de Lluís Juncosa.

El filosof Bertrand Russell explicava en la seva anàlisi del poder que els partits polítics exigeixen dues classes de lleialtats: al líder de la formació i al programa polític. El programa es vesteix d’una manera nominalment democràtica, mostra la identitat del partit i sol estar influenciat per un petit nombre de persones. El líder se sol visibilitzar com el cap de la llista electoral i és estalonat per diverses agendes que prefereixen mantenir-se en un segon o tercer pla. L’acumulació de poder en aquestes agendes acostuma a anar en detriment de la persecució del benestar general.

Russell també mostra que per tenir èxit, un polític ha de ser capaç de guanyar-se la confiança del partit i despertar un cert grau d’entusiasme entre l’electorat. És fàcil que es doni el cas on una d’aquestes dues habilitats entri en conflicte amb l’altra: les bases del partit no poden evitar que els líders decideixin, en les seves activitats parlamentàries o governamentals, si han de fer efectiu el programa o no. En cas d’abandonar el programa, si es controla la maquinària del partit, els càrrecs públics neguen els fets en les seves intervencions, seguint l’argumentari que se’ls ha fet arribar. En aquesta circumstància com més intensa és la propaganda que emet el partit més aïllat es va trobant de la realitat, és el que es coneix popularment com a bunquerització.

El baix compromís democràtic amb les bases i amb la ciutadania que s'observa en les cúpules dels partits, junt amb la percepció social d’una corrupció generalitzada i la submissió al discurs neoliberal, s’ha intentat combatre amb la creació de codis ètics voluntaris, als quals els càrrecs públics han estat obligats a adherir-se, però no s'ha inclòs cap mecanisme de fiscalització al marge de les pròpies formacions.

MÉS per Mallorca, una coalició d’esquerres que és actualitat pels processos judicials en què es troben alguns dels seus càrrecs i col·laboradors, serveix per il·lustrar el funcionament dels partits en el nostre entorn. Centraré l’anàlisi en el Parlament i en el Govern de les Illes Balears, posant en perspectiva la situació anterior a la formació de l’executiu, les primeres preses de decisions i les conseqüències que té l’agenda del partit sobre l’interès general. MÉS és un exemple, aquesta crisi de valors es fa extensible a la resta de formacions dins l’arc parlamentari. 

Retrats fets pel fotògraf Charles Eisenmann 

Una mica d’història, la formació del govern. 

Després de la desfeta electoral del Partit Popular en les eleccions del 2015, responsable d’una legislatura marcada per les retallades en les polítiques socials, enmig d’un context de crisi econòmica, per l’atac sistemàtic a la cultura pròpia, la cultura catalana, focalitzat en la funció pública, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació i per la gran mobilització social que generà al carrer, un pacte d’esquerres entra en els diferents governs de les Illes Balears.

Just al principi de la legislatura la presidència del Govern ballava entre Francina Armengol, del PSIB –la formació amb més diputats (15 amb l’escó de Gent per Formentera)–, i Biel Barceló, que sumava, als 6 escons propis de MÉS, els 3 dels menorquins i els 10 de Podem –una nova formació que es negava a entrar dins l’executiu–, formant la candidatura amb més suports (19). Dues legitimitats es trobaven enfrontades. L’anàlisi de Podem entenia que l’entrada en els governs autonòmics els suposaria un desgast massa gran de cara a les eleccions generals del mes de desembre, feia falta rodatge, els sondejos electorals comandaven i no es volien subalternar al PSIB.

MÉS, tot i poder comptar amb els suports necessaris, renuncià a la presidència. Dins la negociació per l’acord del govern autonòmic només s’aconsegueix entrar dins 3 de les 10 conselleries de l’executiu. Biel Barceló, opta per la conselleria de Turisme, Innovació i Recerca, junt amb la visibilitat institucional de la vicepresidència; Fina Santiago, la sòcia de la coalició, Serveis Socials; després de diversos intents infructuosos, Medi Ambient, Agricultura i Pesca és assignada a Vicenç Vidal, amb l’aval del clan Esporles, un corrent destacat del partit on trobam el cap de llista del Consell Insular, Miquel Ensenyat, i de l’Ajuntament de Palma, Antoni Noguera; els tres eren socis d’una empresa, el dia d’avui traspassada, dedicada al turisme, la cultura i la restauració. Les 7 conselleries restants queden en mans del PSIB, a canvi MÉS obté la presidència del Consell de Mallorca, i els dos darrers anys de la Batlia de Palma. No semblava suficient.

L’acord finalment es tanca amb la creació d’una nova conselleria, Participació, Transparència i Cultura, que liderarà Margalida Capellà, en representació dels candidats independents de MÉS. Capellà, tot i tenir el seu cunyat dins l’equip, decideix fer-se enrere. La Conselleria passa, previ acord que fixa la quota de càrrecs, a MÉS per Menorca, la formació liderada per Nel Martí, que ocupa l’escó al costat de la diputada en el Parlament.

Retrat dels germans Bunker. Font: patrickmurfin i abc.

Les conselleries de MÉS, el cas Indústries Culturals.

A Medi Ambient, Agricultura i Pesca, el clan Esporles es fa fort, José Ferrà, el cap de gabinet és una de les peces clau. MÉS empra les direccions generals de forma orgànica: com a viver per als seus quadres mitjans, com a finançament del partit –seguint el codi ètic els càrrecs col·locats aporten una part dels seus sous i dietes, segons una taula d’ingressos progressiva, que va del 5% al 15%– i com un instrument de control de l’assemblea, els càrrecs de confiança tenen el compromís signat de participar en l’activitat interna del partit.

Mentrestant a Turisme es col·loquen diversos càrrecs presentats com a professionals solvents, que serveixin, tot i estar allunyats ideològicament dels votants, de pont amb la indústria turística i una part del teixit empresarial. El disseny porta l’empremta de Jaume Garau, el cervell del partit, la idea és que la Conselleria pugui funcionar tota sola mentre Barceló es dedica a la vicepresidència. Citaré els càrrecs més rellevants: Pilar Carbonell, directora general que venia de presidir la patronal de restauració; Irene Moyà, proposada per Secretària General (després de les queixes dins el partit per la seva col·laboració amb la dreta durant les eleccions, és recol·locada d’adjunta a l’Agència de Turisme Balear); Félix Pablo Pindado, director general de Fons Europeus i soci fundador amb Garau de Regio Plus, i Pere Muñoz, exdirector general de Cultura amb el primer pacte, propietari d’IRU, una empresa amb interessos en el turisme, la cultura i l’audiovisual, i gestor de Spiritual Mallorca, una xarxa que explota diferents actius de l’església, com a gerent de l’ATB. 

L’agenda institucional se centra en l’aprovació d’un impost turístic amb caràcter finalista, a repartir entre les conselleries de Turisme, Cultura i Medi Ambient, vinculades totes elles al partit; en la recuperació del senyal de TV3, una bona notícia, i en la desestacionalització turística per via de la cultura; cap lligam amb la conselleria de Serveis Socials. No és d’estranyar en aquest pla que l’impacte del turisme massiu sobre la població local, causat pels diferents conflictes dels destins competidors, i la proliferació de les noves fórmules d’allotjaments, els AirBnB, els agafàs desprevinguts. Davant la protesta enèrgica de diversos col·lectius, el GOB, Terraferida i Ciutat per a qui l’habita –teòrics votants naturals de l’ecosobiranisme–, es va haver d’improvisar urgentment una campanya d’imatge lligada a la sostenibilitat. La distància entre la propaganda del govern i l’acció política s’ha trobat tan allunyada que les protestes s’han anat repetint cada estiu.

Garau també ha tengut les portes de Cultura obertes, especialment durant l’etapa de Ruth Mateu. Atenent la finalitat dels informes, el cas Contractes s’hauria d’anomenar cas Indústries Culturals; l’objectiu principal dels estudis consistia a justificar la creació d’un Institut d’Indústries Culturals, que portaria el nom d’ILLENC, una empresa pública des d’on es podria col·locar a afins i obrir l’aixeta de les subvencions, enfortida amb fons europeus, a diverses empreses i iniciatives privades. No es veien mecanismes de control. Es va evitar amb el cessament dels responsables després de les filtracions que va publicar la premsa local.

Retrat de George Auger, conegut com el “gegant de Cardiff”.

Les Indústries Culturals i el Pla de Cultura

No era un pla improvisat. El febrer de 2014, un any abans de les eleccions, el grup d’anàlisi i opinió Cultura i País va promoure una taula redona sobre l’economia de la cultura, en aquesta taula hi participaven Pere Muñoz, com a empresari, Jaume Garau, com a economista, Biel Amer, un gestor cultural lligat al PSIB, i Nanda Ramon, l’exregidora de cultura palmesana que va rompre el carnet de MÉS quan Garau va ser expulsat. L’argument principal per a l’impuls de les indústries culturals de Cultura i País és força pobre, som, cit textualment, «quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no s’ha dut a terme». Sabem gràcies a diversos indicadors que les indústries culturals augmenten la precarietat entre els treballadors del sector i eixamplen les desigualtats, concentrant els guanys en una minoria. S’anuncia com una oportunitat de negoci que diverses agendes privades han aconseguit instal·lar dins els partits. 

Fa un any, just aterrada a la conselleria, Fanny Tur, proposada per David Abril, va anunciar que el centre de gravetat de les polítiques culturals passaria de les empreses a la ciutadania. L’esquema era simple: aturar la creació de l’ILLENC, tallar la relació de la institució amb les empreses de Garau, desplaçar les Indústries Culturals a Treball, Comerç i Indústria, amb Iago Negueruela, i reactivar un Pla de Cultura que estava completament per fer. Tot semblava indicar que les polítiques culturals recuperaven l’eix de l’interès públic enfront de les diferents agendes privades. 

Una gestió de tallafocs que s’ha aturat parcialment sense cap explicació. Aquest mateix mes de maig, Tur presentarà a Consell de Govern un decret per aprovar els estatuts d’un nou Institut d’Indústries Culturals, lligat a la seva Conselleria. De cara a la recta final de la legislatura ha anunciat la creació de nous equipaments, dels quals, atenent el finançament dels existents, no sembla es pugui garantir el correcte funcionament amb recursos públics. La manca de sostenibilitat de les polítiques culturals fa previsible el retorn a les externalitzacions de serveis públics, una situació que beneficia els interessos de les empreses de gestió cultural. Aquest mateix afany inaugurador també es pot observar en el Consell Insular de Mallorca i en l’Ajuntament de Palma.

La legitimitat en la presa de decisions queda qüestionada, quan en ella hi participen càrrecs amb interessos privats que entren en col·lisió; com és el cas de l’actual directora general de Cultura, Joana Català, que des del 2004 fins al seu nomenament, el 2017, ha dirigit i gestionat els serveis adjudicats de la Fortalesa de la Mola, o quan veiem que el primer que fa l’anterior director general, Jaume Gomila, en deixar el càrrec és posicionar-se en el sector. El perfil de gestor cultural dins les institucions públiques, és diferent al de l’empresa privada, preocupa que els partits i els governs no vegin la diferència.

En aquest escenari cal demanar-se quines mesures adopta l’executiu per evitar el clientelisme i la precarització dels treballadors que són contractats per les empreses adjudicatàries. El Pla de Cultura, que havia de servir per tractar aquestes qüestions i guiar la presa de decisions de les polítiques culturals amb la participació de la ciutadania, passarà a ser un Pacte per la Cultura entre els diferents partits. El teixit cultural i les associacions sense ànim de lucre, una vegada oïdes les seves opinions que valoraven totes aquestes qüestions, sembla que en queden al marge.

Publicat el 16 de maig de 2018 a l'Aguait.cat

Les coses de Nel

En una recent entrevista a l'Ara Balears, Nel Martí diu no saber encara perquè es va produir el cessament de Ruth Mateu. És ben possible que tampoc no sàpiga res de la dimissió d'Esperança Camps, tot i la precisa exposició dels motius que va poder fer a la roda de premsa. Tampoc no deu saber que aquesta conselleria es va dissenyar per ser dirigida per la persona que ocupa la cadira que es troba al seu costat a la sala de les Cariàtides del Parlament, la diputada de MÉS per Mallorca Margalida Capellà.

El diputat Martí no deu haver llegit la premsa, les filtracions on se citava la consellera de Transparència, dient que no podia controlar els contractes menors junt amb l'afirmació que l'Orquestra Simfònica no n'havia fet mai cap com tocava, sembla que li són desconegudes un mes després dels fets.

Ruth Mateu és la màxima expressió de l'ambigüitat toponímica de MÉS. No és senzill dictaminar a quin partit pertany del dos. Els seus orígens ciutadellencs casen amb la lectura menorquina, però la seva vida dins la política de partits s'ha fet en el PSM de Mallorca, més concretament a Andratx. Sorprèn que el diputat la defensi com a part de MÉS per Menorca quan se l'ha pogut sentir dins del Parlament que no se sentia representat per Mateu. Són coses que passen quan la representació que un vol mostrar no casa amb la realitat que la resta veu.

Algú creu que Ruth Mateu no va parlar amb els màxims responsables polítics del seu partit abans d'assumir la decisió? En tot cas queda clar en l'entrevista que no va parlar amb Nel Martí.

Ni el director de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, ni el director general de Cultura, Jaume Gomila, es trobaven entre els membres de l'equip que aplaudien la consellera d'Esports en la roda de premsa on anunciava la seva dimissió. L'exposició oral fonamentava la decisió en la coherència i l'ètica que devia Mateu com a càrrec del Govern.

Observar una mica més els fets ens mostra que l'exconsellera només va dimitir a la ficció. A la realitat, expressada en el BOIB amb la signatura de la presidenta Francina Armengol, la consellera de Cultura és cessada. Aquest detall és important; a diferència del cas d'Esperança Camps, li permet demanar la prestació de l'atur. La lleialtat al partit té recompensa.

Per què no es va cessar Jaume Gomila si és la seva signatura la que compromet la gestió de la Conselleria? El maonès és el presumpte responsable del fraccionament de contractes a Jaume Garau i d'un delicte de prevaricació, si és cert, tal com diuen els mitjans, que va ser avisat per un funcionari de la il·legalitat que cometia signant els documents. La relació de Gomila amb Garau no ve d'aquesta legislatura, s'origina a Barcelona, a la residència universitària Ramon Llull on coincidiren els dos durant els seus estudis.

La presència de Jaume Gomila dins l'executiu ha estat apadrinada per Nel Martí. He tengut ocasió de demanar sobre aquesta qüestió directament al diputat però ha defugit contestar-me, passant la responsabilitat a un autodenominat grup motor; un grup de gent, del que ell en forma part, encarregat de prendre certes decisions en lloc de l'assemblea. No he pogut tornar-li a demanar, ja que ha bloquejat el meu perfil a les xarxes.

Hi havia més opcions. A part dels caps de Mateu o Gomila, hi havia el de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació, i s'hauria pogut continuar baixant l'escalafó de responsabilitats, cessant el responsable de l'ILLENC, Josep Ramon Cerdà, el cunyat de Margalida Capellà, i la gerent de la Simfònica, Mar Rescalvo, que eren els qui originaven els contractes amb Garau. Els equilibris de poder dins els partits varen optar per la caiguda de Ruth Mateu, sense calcular correctament tot el que havia de caure darrere. Tot per salvar-ne un.

El discurs polític i el compromís ètic han quedat ferits. Fonts parlamentàries assenyalen que Nel Martí va donar instruccions a Jaume Gomila perquè no parlàs amb els diputats, durant els darrers mesos de legislatura, instruccions que sembla va seguir. No només la crítica que fa Martí del centralisme mallorquí queda qüestionada amb aquest fet, la direcció general de Cultura del Govern, damunt el paper, ho és de totes les Illes Balears, negar o fer selectiva la comunicació dels diputats del Parlament a una direcció general, segons el seu color polític, va en contra dels principis de participació democràtica més bàsics.

Pens que l'assemblea menorquinista hauria de rebre explicacions sobre tots aquests punts per part del mateix diputat, veig convenient que sigui abans que el calendari del procés judicial es posi en marxa. El secret del sumari pot limitar certes explicacions.

Fa falta regenerar el projecte polític: lligar el discurs amb els fets i entendre que els partits han de ser instruments, amb una base social, i no finalitats.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 8 de maig de 2017.

La Conselleria B

El cicle de dimissions a les àrees de Cultura continua obert. El motiu de la sortida de Ruth Mateu i MÉS per Menorca és polític i ofereix múltiples lectures. El relat principal està lligat als sis treballs que Jaume Garau, exdirector general del PSM, exparella de Mar Rescalvo -la gerent de la Simfònica-, soci del director general de Fons Europeus i cap de campanya de MÉS, va realitzar per a diverses àrees executives del partit i de MÉS per Menorca, en un procés a priori poc escrupolós. Tots ells sumen en principi una quantia superior als 150.000 euros, desglossats en contractes menors i negociats, guanyats en concursos tancats i sense publicitat i ben dotats econòmicament. Tot legal, però poc moral. L'argumentari del partit valora que Garau ha treballat per altres governs, obviant que no es coneixen estudis a conselleries que no siguin de MÉS durant aquesta legislatura.

Si ens aturam a mirar de més a prop els dos treballs que s'han fet per a la direcció general de Cultura, dirigida per Jaume Gomila, trobam un estudi de públic assistent de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB), valorat en 21.175 euros, i una anàlisi de l'impacte econòmic de les activitats culturals, en 21.538 euros. La finalitat d'aquest darrer estudi és clara, justificar la creació d'una nova entitat: l'Institut de la Llengua i la Cultura (l'ILLENC), per fomentar les indústries culturals, substituint l'Institut d'Estudis Baleàrics, independentment de les dades a analitzar. Ja ho farem venir bé.

Si gratam una mica, entendrem el per què. El discurs de Josep Ramon Cerdà, en aquell moment director de l'IEB i actual director de l'ILLENC, centra l'acció de les polítiques culturals públiques a afavorir el sector privat. Promociona fires i festivals, amb produccions pròpies com la Fira B!, la mobilitat entre illes i el repartiment de les subvencions, amb l'objectiu de fer créixer les empreses. Els camps principals d'industrialització són dos: les arts escèniques, on compta amb la col·laboració d'ILLESCENA, una associació d'empreses mallorquines del sector, protagonista del circuit Talent IB, que paga entre 200 i 300 euros per actor i actuació depenent de l'illa, i l'audiovisual, amb el suport de l'ACIB, una associació de cineastes subvencionada enguany amb 600.000 euros a part dels recursos que proporcionen les Film Commissions i IB3.

Cerdà té interessos lligats a aquests dos sectors, ha dirigit més d'una quinzena d'espectacles teatrals i alguns curtmetratges. Aquest model d'inversió dels recursos públics en l'empresa privada ha estat criticat en diverses ocasions per la seva absència de retorn social i pel seu clientelisme implícit. Sempre s'ha trobat la mateixa resposta per part del responsable: defugir el debat.

No hi va haver debat quan el mes d'octubre Diario de Mallorca publicava un article de Rafael Borràs que qualificava de fal·laç, innecessari i esbiaixat, cap a una visió mercantilista de la cultura, l'estudi de Jaume Garau. El mes de novembre, en el marc del cicle sobre polítiques culturals Emergències, l'investigador Jaron Rowan desmuntà les bondats de les indústries culturals davant de Cerdà. L'única resposta, en forma de tuit disgustat, consistia a acceptar canviar el nom d'indústria cultural per un altre, però de cap manera els continguts del projecte. El mes de desembre veient que en el debat parlamentari es podia trobar amb un qüestionament del seu discurs, força la transformació de l'IEB en l'ILLENC amb un subterfugi que evita discussions, una disposició final a la llei de pressuposts.

Aquest mes de març apareix un projecte de decret per aprovar els estatuts d'ILLENC, sota la forma d'una entitat pública empresarial, amb tanta autonomia i marge de gestió que de fet es pot considerar una Conselleria B. El pla ha estat estudiat i sembla comptar amb la col·laboració, entre d'altres, del rector de la UIB, Llorenç Huguet, que cediria a Cerdà les dependències de Can Oleo, un edifici amb una càrrega simbòlica més propera al palacete de Jaume Matas que al Palma Arena, on es troba actualment la Conselleria.

Al llarg dels estatuts veim com l'ILLENC va absorbint les funcions principals de les direccions generals de Cultura i de Política Lingüística, deixant pràcticament buides de continguts les àrees assignades a MÉS per Menorca, abans de la seva imprevista sortida del Govern. Trobam també en un punt específic la incorporació del foment de les indústries culturals i en un altre el de la producció audiovisual, junt amb la gestió de l'IB Film Commission. Per acabar destaca una funció pròpia per a l'elaboració d'estudis sobre la cultura com a sector econòmic. Un recurs que comença a ser familiar dins les formes de fer del partit.

En algun moment Ruth Mateu ha acceptat que aquesta Conselleria B, dedicada a les empreses, es posàs en marxa. La negació reiterada de l'existència de trames lligades a l'obtenció de recursos econòmics dins el partit ens pot fer recordar les rodes de premsa, prèvies i posteriors a les imputacions del Partit Popular. Ens trobam davant un finançament irregular dels partits?

Tornant als estudis de Garau, el cas explota amb la dimissió de la consellera de Transparència quan es descobreix que 1.600 enquestes lligades a l'estudi s'han pagat a part, fraccionant-les de l'anàlisi, formant dos contractes menors que no apareixen publicats en el portal de Transparència. Incomprensiblement aquest fet no suposa el cessament immediat de Miquel Gallardo, director general de Transparència i Participació. Junt amb aquesta informació es filtren uns missatges de la Consellera on parla en privat de les irregularitats existents dins la contractació de l'OSIB, sense mostrar cap voluntat ni cap capacitat d'intervenció.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 4 d'abril de 2017.

Pla de Consum Cultural IB 2020

100 dies

Just estrenada aquesta legislatura, al mes de juliol, vaig poder coincidir a la Fundació Pilar i Joan Miró amb Esperança Camps, que acabava d'incorporar-se al càrrec de consellera. Vaig parlar breument amb ella sobre la formació del seu equip; vaig qüestionar la idoneïtat de Jaume Gomila com a director general de Cultura, per la seva relació amb el Partit Popular en la legislatura passada i perquè no havia estat triat des de l'assemblea del partit, quan MÉS per Menorca, en la seva campanya electoral defensava la participació. Li vaig recordar que la formació té un fort vessant insularista i que per aquest motiu, trobava a faltar gent d'Eivissa i Formentera. Camps em va escoltar, una mica incomodada, i em va dir que esperàs els 100 dies de cortesia.

6 mesos

Al mes de febrer passat vaig poder assistir a un acte obert, a la seu de MÉS per Palma, on Miquel Perelló donava comptes de la seva gestió a la regidoria que li havia tocat: Cultura. Va dedicar gran part de la sessió a desgranar les dificultats que havia trobat: va recordar que, fruit del pacte de govern municipal, no governava amb el seu programa, i que en els sis mesos que portava, només havia pogut tractar les urgències: la feixina, la nit de l'art, el santcrist de la sala de plens, el casal Balaguer, el relleu en la direcció de les fundacions, amb l'enrenou del cas Copado, etc. Va dir que el seu càrrec estava a disposició del partit i que esperava que les coses millorassin. Francisca Niell que l'acompanyava va atribuir part de les dificultats a una manca històrica de planificació en cultura dins l'administració. Acabaren l'acte demanant als assistents paciència, paciència i temps per a veure els resultats.

2 anys

Fa unes setmanes he escrit un missatge a diversos càrrecs del consell polític i de l'executiva de MÉS per Mallorca. L'inici del missatge sempre el mateix: explicava que estava treballant el tema de les polítiques culturals i que estava preocupat per com anaven les coses. Les respostes han estat diverses: una part, tot i llegir el missatge, no ha respost; una altra s'ha mostrat dialogant, però tirant pilotes fora, i una darrera part s'ha mostrat proactiva, demanant propostes que ajudin a millorar la situació.

Un dels interlocutors, havent parlat amb Bel Busquets, secretària general del PSM, m'ha dit que s'estan posant tots els esforços a redreçar la situació, sense especificar si es refereix a l'herència del PP o a l'actual gestió, i que el balanç s'ha de fer a mitja legislatura o bé al final.

És cert, per fer coses es necessita temps. I ja que el programa polític sembla que ha deixat d'existir, la pregunta més important és: què es vol fer?

Pla de Consum Cultural IB 2020

M'he posat en contacte amb el PSIB per demanar-los què estava passant amb el pla de cultura que la presidenta Armengol va anunciar el mes de maig. Després de diverses gestions m'han dit que la direcció general de Cultura no els hi envia la informació.

Sembla que la Conselleria ha decidit fer un diagnòstic previ a les actuacions que encara estan per venir. El títol de l'informe: "El consum cultural a les illes Balears", s'ha encomanat a l'empresa on treballa el que va ser coordinador de la campanya de MÉS per Mallorca, Jaume Garau, i explica més clarament que tot els mítings fets fins ara, quina és la concepció de cultura del partit: el ciutadà com a consumidor i la cultura com a mercaderia. 

Quan MÉS parla del dret a la cultura, parla del dret a consumir-la. I en això no difereix en res del Partit Popular o Ciudadanos que, teòricament, són formacions que se situen a l'altre extrem de l'espectre polític. L'accés a la cultura que proposa es fonamenta a passar l'IVA en els productes culturals, del 21% al 4%.  En el seu discurs, la cultura és entesa com a element quantitatiu i no qualitatiu, conformador i no emancipador. Són 500 euros per a comprar llibres en una societat analfabeta. Es reclama el dret a tenir un iphone7. Un govern de la gent que fa cua davant les indústries culturals. Que no es planteja la redistribució de la riquesa, ni la justícia social. Que rega de continguts a la indústria hotelera amb 400.000 euros, sota l'eufemisme de turisme cultural.

Legislatura

Bel Busquets demana temps. Què passarà si a mitja legislatura s'adonen que no eren aquestes les polítiques culturals que s'havien compromès a fer? Hi ha un pla B? Hi ha algú que estigui fent feina en ell? La resposta és no, i no n'hi haurà cap. Els temps polítics, en principi, no ho permeten, el darrer any de legislatura és de campanya electoral i amb un sol any per a corregir no hi ha marge d'acció, cal sumar les dues dimissions que hi ha hagut de moment.

Per altra banda, un instrument ideat per a aquesta situació, com la rendició de comptes, s'ha mostrat, després de l'acte organitzat per l'Ajuntament de Palma, com un instrument de propaganda política més que com un control del poder institucional per part de la ciutadania. La rendició de comptes sense uns objectius calendaritzats i sense unes conseqüències en l'incompliment dels compromisos és un concepte buit de tot contingut.

El dia a dia es menja pels peus als càrrecs polítics. Hi ha un petit grup que creu en els compromisos adquirits i que està disposat a canviar les coses i uns altres que deleguen, pensen que tot va bé o es veuen incapacitats. No passa el mateix als altres partits? Com ajudam als primers? Com sortim de l'impasse?

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 21 de setembre de 2016.
NdA: A l'edició digital del Diario de Mallorca s'ha retallat el primer paràgraf, no obstant això, a l'edició en paper es manté el text integre.