dimarts, 14 de març del 2017

Les guerres culturals




Diu el periodista Guillem Martínez que en un sistema democràtic, els límits de la llibertat d'expressió no són les lleis, són els límits culturals, és la cultura. Qui decideix on es posen els límits tria el camp de batalla on es lliuren les guerres culturals, una fricció política on s'intenta establir el que s'ha de pensar i com s'ha de pensar. 

Existeix un bàndol organitzat, vinculat a la dreta més reaccionària, que lluita per mantenir les seves posicions estratègiques en el centre del camp de batalla. Les característiques principals d'aquesta facció han estat descrites per l'autor italià Umberto Eco i es poden lligar amb alguns dels conflictes més recents:  

Culte a la tradició i rebuig als nous llenguatges. Un exemple d'aquesta característica el trobam a l'article que va dedicar Gaspar Sabater, president del "Círculo de Bellas Artes", als finalistes del premi Ciutat de Palma d'Arts Visuals. La seva crítica menysprea gran part de l'art contemporani, un art que considera buit i mancat de sentit. Defensa un judici estètic del qual ell mateix n'és el garant, sense necessitat d'explicar-ne cap definició. Quan el regidor de Cultura de Palma, Llorenç Carrió, comparteix per les xarxes l'article amb la frase "una opinió molt qualificada", regala la capacitat de definir el que és art i el que no. Un gran nombre dels artistes finalistes responen a la indefinició política en la qual es troba la regidoria de Cultura amb la retirada de les obres. 

La religió també participa d'aquesta característica. Hem pogut viure diversos conflictes en sentits oposats. Per una banda hem vist com es reivindicava la laïcitat a l'Administració, amb la retirada del santcrist de la sala de plens de l'Ajuntament de Palma, i per l'altra hem vist com el Govern convidava a una missa en commemoració de la conversió de Ramon Llull. No es tracta d'un contrast entre administracions; enguany, José Hila, el batle de Palma, ha suavitzat posicions amb l'església convidant la ciutadania a la missa de Sant Sebastià, patró de la ciutat. 

El culte a la tradició practicat per l'església, també casa amb una altra de les característiques: el menyspreu a la dona. Una sentència del passat octubre condemna a un any de presó 5 de les feministes encausades per haver entrat a l'església de sant Miquel de Palma al crit de "Fora rosaris dels nostres ovaris!", el febrer de 2014. L'acció formava part de la protesta per la reforma de la Llei de l'Avortament que projectava el ministre de l'Opus Dei, Alberto Ruíz-Gallardón. 

Menyspreu a la diversitat sexual i por a la diferència. A principis de l'any passat, l'organització conservadora "Instituto de Política Familiar de Baleares", junt amb "HazteOír", "Ciudadanos" i el Partit Popular demanaven l'obertura d'un expedient sancionador a una professora del batxillerat artístic de l'IES Josep Maria Llompart. La docent havia donat la qualificació d'excel·lent al videoclip "Soy maricón" de Samantha Hudson, alumne del centre. L'audiovisual parlava del conflicte que generava la seva homosexualitat amb la seva fe catòlica. El conseller d'Educació del PSIB, Martí March, va intentar resoldre el conflicte demanant perdó al bisbe de Mallorca. 

Rebuig del pensament crític. El maig de 2015 els 44 estudiants encausats, per entrar a la conselleria d'Educació i Cultura en protesta per les retallades del Govern en matèria educativa el 2012, fan públic que no pagaran les multes de 720 euros, segons la sentència de l'Audiència Provincial de Palma i denuncien que totes les testificacions en contra seva són de policies o de càrrecs electes del Partit Popular. El delegat del Govern espanyol, José María Rodríguez, que havia obert el procés contra els estudiants, dimiteix dos mesos més tard per la seva relació amb la trama Gürtel. Actualment està implicat en la trama de corrupció de la policia local de Palma. 

Al setembre de 2015, els 4 encausats de les manifestacions de Bunyola el maig del 2012, que havien protestat per les polítiques de José Ramón Bauzá, són condemnats a pagar 6.480 euros per un delicte de desobediència greu. Tot i defensar que la protesta va ser pacífica, els intenten inculpar sense èxit d'un delicte d'enaltiment del terrorisme.  

En aquest marc, l'1 de juliol de 2015 entra en vigor la Llei de Seguretat Ciutadana del Partit Popular, també coneguda com a Llei Mordassa, amb l'objectiu manifest de limitar la llibertat d'expressió, de reunió i d'associació, per tal de garantir l'ordre públic. 

Heroisme i culte a la mort. Un dels episodis que més energia política ha consumit aquesta legislatura és el monòlit de Sa Feixina. Miquel Perelló, l'anterior regidor de cultura de MÉS, va anunciar la demolició del monument al creuer Baleares tot just arribar al càrrec i sense tenir res fermat. La qüestió es transformà ràpidament en un estira-i-arronsa amb l'oposició política que argumenta que Nanda Ramon del PSM, a l'anterior pacte, havia adaptat l'escultura a la Llei de Memòria Històrica, i que el problema estava resolt. L'associació conservacionista ARCA, el Partit Popular i la plataforma Salvem sa Feixina s'oposen a l'esbucament i demanen la seva catalogació. El mes de novembre diverses manifestacions a favor i en contra de la demolició mostren banderes republicanes enfront de banderes falangistes. 

La regidoria mostra determinació i al mes d'abril de 2016, el Pacte de Govern de Palma anuncia per via d'urgència la demolició del monument. El mes de maig es decreta la suspensió cautelar de l'esbucament per part del Consell Insular de Mallorca. El juny, Perelló acusa el cap dels serveis jurídics del Consell de Mallorca, Miquel Barceló, exsecretari tècnic de Cultura amb el Partit Popular, de bloquejar els processos administratius. Es comenta que Kika Coll, directora insular de Patrimoni de MÉS vinculada a ARCA, havia estat fent fotocòpies en el Consell per a la plataforma a favor de la conservació del monument. 

El juliol, el regidor renuncia a la seva acta per motius personals i cedeix el lloc a Llorenç Carrió. Antoni Noguera sembla mantenir el compromís electoral amb la voluntat de portar el tema amb més discreció i cohesió interna.



Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 15 de març de 2017.

dilluns, 27 de febrer del 2017

A porta tancada



El conflicte en el qual es troba immersa la cultura continua creixent. El passat mes de desembre vaig poder assistir a una trobada a porta tancada entre diversos agents de la cultura -músics, actors, productors i ballarins- i els responsables de les polítiques culturals de l'Ajuntament de Palma. Crec que és necessari fer-ne una crònica per a entendre millor la situació en què ens trobam avui.

Ens reunírem a la casa d'un cineasta que havia organitzat la cita per posar en contacte el nou regidor, Llorenç Carrió, amb gent de la cultura. L'acompanyaven Antoni Noguera, encara possible batle; Francisca Niell, directora general de Cultura i Macià Calafat, secretari del grup municipal de MÉS, que es va dedicar a prendre notes de tot el que allà es deia.

 
Carrió havia accedit feia dos mesos a l'àrea de cultura, després de la dimissió de l'anterior titular, assumint el seu equip i alguns dels seus compromisos. Havia entrat amb mal peu, a la regidoria els problemes continuaven multiplicant-se i, al meu entendre, la reunió tenia com a finalitat netejar la seva imatge i cercar nous suports.

Fetes les presentacions el regidor va explicar, sota l'atenta mirada dels seus companys, el nou programa a desenvolupar durant el que queda de legislatura. Ho va fer a partir de tres punts:

El primer punt se centrava en la recuperació de la identitat de Palma, una ciutat de 2.000 anys d'història, a l'altura de Barcelona o de Londres. Per aconseguir-ho l'Ajuntament ha decidit posar en marxa un museu d'història de la ciutat que estaria enllestit abans de juny del 2017. Tendrà la seva seu principal en el Casal Balaguer, amb un projecte museístic centrat en la vida quotidiana dels palmesans, i comptarà amb més espais en xarxa: les torres del Temple, s'illot de sa Galera i diferents jaciments arqueològics, que havien de ser finançats per l'impost turístic. Carrió, historiador de formació, ens explicava que la gent no estima la ciutat o la cultura perquè no la coneix.

El segon punt feia referència a la participació i la descentralització. Carrió defensava que per millorar la participació, les associacions han de ser més presents dins el patronat de la Fundació Palma Espais d'Art (FPEA) i que s'ha de reactivar el Consell Municipal de la Cultura (CMC), un òrgan que ajudaria a marcar les línies culturals de l'Ajuntament. Per descentralitzar proposava organitzar concerts i activitats fora del centre històric.

El tercer punt es dedicava a la promoció de la creació. Dues iniciatives per a fer-ho: obrir els premis Ciutat de Palma -per aquesta edició s'incorporaven els premis de teatre i de música i es planteja un premi a l'audiovisual, cap al 2018, d'acord amb el sector, amb la intenció d'estimular la indústria pròpia- i augmentar la quantia de les línies de subvencions, de 150.000 a 250.000 euros, obrint la convocatòria entre gener i febrer i no durant el mes de setembre. També parlava de donar cabuda a les arts visuals al CAC ses Voltes i posar en marxa l'edifici de GESA, amb protagonisme de la cultura.

Acabada l'exposició del regidor, Antoni Noguera agafava la paraula per a parlar de les tensions que genera el nou model cultural, definint-lo com un procés democratitzador connectat als nous espais culturals -GESA i la futura fàbrica de Can Ribes-, i per a fer una autocrítica centrada en l'any que ha estat sense direcció la FPEA i en la davallada del 70% del pressupost de Cultura, feta pel Partit Popular durant la passada legislatura.

Noguera assenyalava que la trobada servia per a parlar i recollir propostes des de la corresponsabilitat, com si la legislatura acabàs de començar amb el canvi de regidor.

Entre els assistents sortiren moltes preguntes, la major part referides als interessos propis i sectorials. En vull destacar algunes.

Un al·lot, que havia de marxar de seguida, explicava que com que no hi ha associacions de músics, la interlocució amb l'Administració no existeix. Per què s'ha d'estar associat per a poder participar en la política cultural?

Una ballarina va aprofitar per demanar què entenia la regidoria per participació; si aquesta feia referència al sector, als professionals o a la ciutadania. Com es concebia, per exemple, en la confecció dels jurats. Criticava que es parlava molt d'espais i molt poc de continguts. Quin sentit té obrir més espais? Assenyalava, per acabar, la dificultat d'accedir a la informació sobre les subvencions i les respostes poc clares que rebia de l'Ajuntament.

Una coreògrafa amb 30 anys d'experiència, al mateix temps que explicava que era conscient de venir del caciquisme, exigia posar els recursos primer, per a poder parlar de política després.

Jo vaig assenyalar que s'havia de rescatar la política del possibilisme administratiu de les institucions. S'han posat tècnics, que esperen rebre ordres i recursos, en el lloc que haurien d'ocupar els càrrecs polítics. A Cultura trobam molts de programadors, però poca gent que pensi les polítiques culturals.

Un músic que parla obertament de la seva situació precària, qüestionava la legitimitat que podia tenir un CMC format per empresaris i de com les polítiques públiques estan enfocades al benefici econòmic.

Francisca Niell va intervenir per a explicar que el projecte del CMC s'organitzaria amb una presidència política i una vicepresidència escollida entre les associacions. Va reconèixer que les que hi ha no són representatives, però que si s'ha d'estipular un mecanisme de participació on tothom participi, ens podem trobar que les persones que en vulguin formar part no sempre seran les més adequades.

Un músic simpatitzant de MÉS, demanava quina era la definició de cultura amb què treballava l'Ajuntament. Criticava que la participació i el consens s'estava convertint en una excusa per a no fer res i defensava la necessitat d'acció encara que fos errònia.

L'amfitrió discrepava de les posicions més crítiques amb les polítiques culturals. Centrava el problema de l'audiovisual en la manca de públic i agraïa l'augment de les subvencions que havia fet l'Administració pública en el seu sector, passant de res a 600.000 euros.



dijous, 19 de gener del 2017

Matar el pare



Des del 15M impera la necessitat de renovar la política. La cultura no n'està exempta. El llenguatge que hem anat anomenant com la nova política, participació, transparència, rendició de comptes, codi ètic... s'estampa una vegada darrere l'altra contra les estructures internes de poder dels partits, quedant moltes vegades anul·lat tot i la seva reiterada utilització. Les idees que havien de ser palanca de canvi van trobant resistències entre alguns dels partits que suposadament les defensaven. En posaré alguns exemples.

Fa uns mesos vaig consultar el diputat de MÉS per Menorca, Nel Martí, sobre els motius o els mèrits pels quals s'havia triat Jaume Gomila com a director general de Cultura. Em va explicar que la decisió l'havia presa el "grup motor", un grup de persones que gestionava la presa de decisions del partit i després ho portava a l'assemblea. No em va voler donar cap nom. Quan vaig cercar informació sobre aquest grup motor vaig veure una fotografia per les xarxes on sortia ell assegut amb altra gent, la major part càrrecs del partit. Qui decideix no vol ser identificat; transparència.

Guillem Frontera, un dels escriptors de capçalera de MÉS, es demanava sobre la insuficiència dels responsables de les polítiques culturals al govern, en un article aparegut el passat mes de setembre. Encara espera resposta. Denunciava en el mateix article, com una persona tan bregada com Lluís Maicas, delegat illenc de l'Institut Ramon Llull, és menyspreada per la seva filiació política al PSIB en un govern de coalició. Qui decideix no vol compartir; participació.

Coincidint amb la intenció de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports d’impulsar les indústries culturals i el turisme de qualitat com a eixos centrals de les seves polítiques culturals, tot i que els més recents estudis constaten que són una de les causes principals de la precarització dels treballadors de la cultura, es va organitzar, des de dues associacions culturals sense ànim de lucre, un debat obert per a tractar el tema. El títol ja era prou il·lustratiu: Emergències. Es va posar esment a convidar els càrrecs responsables de les àrees junt amb els diputats de la comissió parlamentària de Cultura, donat el -aleshores imminent- debat pressupostari. Josep Ramon Cerdà, el conseller de Cultura a l’ombra, va veure qüestionat el seu pla de convertir l'IEB en un Institut de les Indústries Culturals i va maniobrar, mitjançant una trampa legal, una disposició final a la Llei de Pressuposts Generals, per tal d’evitar el debat. Qui decideix no vol qüestionaments; rendició de comptes.

Damià Pons, exconseller d'Educació i Cultura pel PSM al primer pacte, opinava en una entrevista el passat més de desembre que "la cultura és un fet cada vegada més secundari en els programes de govern", amb independència del color polític. Una de les veus més autoritzades del partit en cultura no pot oblidar com el seu antic director general de Cultura, Pere Muñoz, actual gerent de l'Agència Balear de Turisme, feia unes polítiques culturals molt semblants a les actuals: fires internacionals i política institucional, en detriment de l’enfortiment dels equipaments culturals de referència. Qui decideix té prioritats electoralistes; codi ètic.

Cal fer una reflexió sobre els recursos públics i la seva gestió. Tenint en compte els paral·lelismes que assenyalàvem en el darrer article entre la indústria cultural i la turística, es fa urgent parlar de sostenibilitat en el camp de la cultura.

Els partits polítics quan governen semblen segrestats en una dinàmica que fa créixer una despesa pública mancada de planificació i sobrada d’electoralisme. No s'ha aprovat cap Pla de Cultura i Josep Ramon Cerdà ja està cercant una seu per a l'ILLENC, duplicant funcions i despeses amb l'Institut Ramon Llull i la direcció general de Cultura.

No és un cas aïllat, s’estén per gran part de l’Administració. Podem afegir a la llista del creixement de la despesa de Cultura la futura definició d'usos de l'edifici de GESA, la construcció de la Caixa de Música per a l'Orquestra Simfònica, el Museu de la Ciutat de Palma, que reobrirà el Casal Balaguer, o el nou Museu d'Art del Consell Insular de Mallorca: 120.000 euros que redefiniran els usos del Palau Reial, la Misericòrdia, el Krekòvic i la finca de Raixa. Inauguracions i reconversions que obvien els recursos existents encara per consolidar: la Fundació Palma Espais d'Arts, la xarxa de biblioteques, els arxius municipals, els d'imatge i so, el Museu es Baluard, el Museu de Mallorca i de Menorca, l'Arqueològic i el d'Art Contemporani d'Eivissa i l'Arxiu del Regne de Mallorca.

Aquest darrer equipament, davant la limitació dels usos horaris, ha vist com una part dels seus usuaris, en una recent roda de premsa, demanaven dignitat i unes condicions mínimes per a poder continuar investigant. Dignitat és també la paraula que trobàvem escrita a la pancarta de la vaga convocada per millorar les condicions laborals dels treballadors del Museu Es Baluard, el passat 1 de juliol. La precarització no només afecta els treballadors, també afecta els usuaris que depenen dels serveis.

La crisi que vivim a les polítiques culturals no es tancarà amb noves infraestructures ni amb noves entitats, no es tracta de construir més. Ens trobam en un canvi de model. Tenim les paraules però ens cal donar consistència amb l’acció, si volem aprofundir en el model de renovació democràtica que es planteja des del 15M i que pren veu en els nous moviments polítics i socials que creixen en els marges de la política de partits i dels despatxos.

La sostenibilitat cultural és un concepte clau en el qual haurem de continuar aprofundint.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut a Diario de Mallorca el 20 de gener de 2017.

La desaparición de la clase media cultural

Un article d'Esteban Hernández il·lustrat per Pere Salvà


Uno.
Mario es músico. Formó parte de un grupo que publicó dos discos, uno de los cuales fue elegido lp del año por la prensa especializada, tocó en todos los grandes festivales nacionales, giró con frecuencia por España y llegó a subirse a escenarios alemanes y estadounidenses. Cuando la banda se disolvió, los números no dejaban lugar a dudas: habían perdido dinero. 
Los grupos son cada vez más un entretenimiento que exige tiempo, recursos económicos y dedicación a fondo perdido, ese tipo de cosas que se hacen cuando se han realizado las tareas de la vida cotidiana, incluidas aquellas que permiten la subsistencia económica. Cualquiera de los requisitos necesarios para que el conjunto siga activo precisa inversión: instrumentos, locales, desplazamientos, grabación de discos, actuaciones en salas. Los músicos lo han interiorizado, con cierto fatalismo, pero también con una sensación contradictoria que les lleva a pensar que quizá sea mejor así, porque nada ajeno intervendrá en el proceso creativo, una suerte de ‘no tenemos dinero pero sí libertad’. Cuando hablo con Mario me llama la atención la ausencia del futuro en su discurso, porque he escuchado razonamientos similares muchas veces en los últimos tiempos: nadie hace planes a largo plazo, se mueven en proyectos puramente provisionales (la banda durará poco, hasta que surja una nueva aventura) y carecen de esperanzas de llegar a generar los ingresos suficientes para vivir de la música, un tema que ni siquiera aparece en las conversaciones. No digo que no se piense en ello, pero del mismo modo que se anhela un venturoso golpe de azar cuando se está desesperado o harto. No es un problema del mundo de la música, sino de la cultura en general: el escritor sueña con conseguir un éxito masivo, pero del mismo modo que un adolescente fantasea con salir con una súper modelo: estaría bien, pero todos saben que no va a ocurrir. Por supuesto, siguen en la pelea, pero sus esfuerzos se destinan a seguir en el juego, sin esperanzas en que algún día, cuando las cartas se hayan repartido, tengan los ases en la mano.
Esta falta de proyección en el futuro refleja con bastante precisión el ánimo de derrota en el que vive el entorno cultural cuando salen a relucir asuntos económicos. Se ven sobrepasados por un discurso dominante que subraya las reacciones tardías e ineficaces a un mundo tecnológico que les está quitando el suelo bajo los pies y que les hace responsables de su suerte incierta. Tampoco la cultura genera gran simpatía social: todo el mundo lamenta que una librería cierre, y se efectúan numerosas muestras de solidaridad cuando ocurre, pero lo cierto es que si esa empatía se hubiera traducido en compras el establecimiento no habría bajado los cierres. Además, la cultura ha perdido presencia social, porque ya no es un bien simbólicamente valorado: las clases populares no la entienden como una posibilidad de mejora en la pirámide social o de enriquecimiento interior (no hace tantos años, en los barrios obreros y en los de clase media baja se insistía en la necesidad de leer) y las clases altas la ven como una afición de segundo orden, ya que prefieren las experiencias (viajes, acontecimientos, los restaurantes con estrellas Michelín) que les señalan como pertenecientes a un núcleo distinguido. Y por último, sus modelos de negocio se muestran débiles, y no tanto porque estén en proceso de transformación, sino porque viven en situación de decadencia.  De modo que se junta una situación objetivamente complicada con un estado de ánimo resignado: nada esperanzador asoma por el horizonte.
En otros aspectos, las cosas marchan razonablemente bien: hay más obras que nunca a disposición de los receptores, y a menudo de forma gratuita, existe una gran vitalidad creadora y hay muchos medios minoritarios, además de las redes sociales, que informan de lo que se pone en el mercado. Pero este entorno de sobreproducción no ha hecho más que acentuar la tendencia dominante en el mundo de la empresa actual, un proceso de bifurcación en el que subes o bajas y que produce unos ganadores evidentes, los productos de mayor visibilidad, los autores con gran capital simbólico y media docena de grandes empresas de nueva creación, y numerosos perdedores, siendo los principales los integrantes miembros de la clase media cultural (creadores con relativa aceptación, pequeñas y medianas empresas, técnicos y freelances del sector y las publicaciones especializadas) pero también quienes están ocupan los espacios inferiores, ya que ven enormemente reducidas sus expectativas de futuro. Cristina, una escritora, me cuenta que, dado que las grandes editoriales no prestan ya demasiada atención a los autores literarios, estos van a parar a empresas más pequeñas que les acogen dejando fuera de juego a los autores noveles: hoy es mucho más difícil que un autor, músico, cineasta, pintor o técnico cultural recién llegado acceda a la posibilidad de ganarse la vida con su profesión que hace un par de décadas.

Dos.
Hay factores exteriores a la cultura que influyen poderosamente en este contexto, y el más evidente es el de la aceleración. Nuestro entorno posee una gran densidad de estímulos y emociones que nos arrastran a situaciones contradictorias. Contamos con numerosas fuentes de información, muchas posibilidades de entretenimiento (desde videojuegos para el móvil hasta los contenidos de youtube pasando por las interacciones en las redes sociales), tareas cotidianas que cada vez exigen más partes de nuestro día, y poco tiempo para absorberlos. Vivimos inmersos en un ritmo intenso, a menudo más interesados por lo que descubriremos a continuación que por lo que tenemos en la pantalla en ese instante, una dinámica que suele expulsar todo rastro de experiencia sólida. La continuidad temporal es proporcionada por la velocidad, no por un sentido comprehensivo de lo vivido.
El mundo de la cultura sufre especialmente estos procesos, y no sólo por la gran cantidad de competidores que le han surgido en el tiempo de ocio, ni tampoco porque nuestra mente esté haciéndose más a la brevedad que a la profundidad, sino por las transformaciones que se han producido en el sector, sobre todo en lo referido a las creaciones que requieren de un soporte físico para su comercialización masiva, como la música, la literatura o el cine. Sus formas de producción y distribución, los hábitos de los receptores y las formas de visibilidad se han visto sustancialmente modificadas con la llegada de nuevos mediadores y con la posibilidad de compartir archivos a través de la red, a menudo sin retribución para autores y derechohabientes.
Existe una producción bastante mayor que la de épocas recientes, imposible de absorber para cualquier amante de la creación cultural, nuevas formas de mediación y visibilidad que priorizan la rapidez, y un preocupante cuello de botella en el espacio final de la comercialización. El abaratamiento de la producción, así como de la distribución digital, y la aparición de potentes nuevos mediadores ha generado efectos de desorientación consustanciales para orientarse en un entorno de sobreabundancia. La imposibilidad de abarcarlo todo ha provocado que los consumidores culturales vuelvan su mirada hacia lo ya conocido, hacia aquellos artistas que les merecen confianza o hacia quienes están permanentemente en los medios de comunicación. La consecuencia final es que la oferta se concentra y unas cuantas obras acaparan las ventas y los espacios de visibilidad. La gran mayoría de los títulos cuentan hoy con un tiempo de permanencia muy breve, mientras que los escasísimos que alcanzan el éxito logran una circulación nunca pensada. El star system hollywoodiense apenas se renueva, porque aparecen muchos nuevos actores, pero casi ninguno logra permanecer; no ha habido nuevas estrellas del rock en los últimos diez años y las más populares siguen siendo aquellas que ya lo eran hace décadas; todas las temporadas aparecen creadores que se ponen de moda, pero les resulta enormemente complicado permanecer; y hacer autores nuevos es mucho más complicado que antes. Los creadores que gozan de capital simbólico o las empresas que cuentan con una posición estructural privilegiada tienen muchas más opciones de conseguir el éxito mientras que el resto acaba perdiéndose entre masas de producto que circula rápido y se olvida enseguida.
No es que sólo haya espacio para el éxito o la invisibilidad, pero casi. O dicho de otro modo, apenas queda lugar ya para la clase media cultural, para un estrato que necesita de tiempo y continuidad, que no vive grandes triunfos ni sonados fracasos, que vive en la linealidad y en los procesos acumulativos, que no se dirige a grandes masas de la población, pero que cuenta con un seguidor fiel y constante.  Lo cual tampoco deja sitio para la industria que le acompañaba: pequeñas y medianas editoriales, galerías, productoras y distribuidoras cinematográficas, librerías y tiendas de discos, técnicos y periodistas del sector.

Tres.
La vía digital se presentó como la gran esperanza para evitar estas dinámicas excluyentes. Abarataba costes de producción y de distribución, al mismo tiempo que prometía algo impensado, como que cualquier obra pudiera encontrar a su receptor, por muy distante que se hallase: la obra de un músico, de un pintor o de un novelista de Cuenca podía ser disfrutada por un aficionado de Idaho, Buenos Aires o Hong Kong. Las fronteras geográficas iban a desaparecer, lo que abría un espacio inmenso para la calidad y la diferencia. Internet, además, prometía una distribución barata y masiva a un coste muy bajo y la desaparición de los intermediarios, y sus nuevos operadores virtuales, como Amazon o Spotify, aportaban una infraestructura efectiva que daba cuerpo a las nuevas posibilidades. La cultura tenía ante sí un desarrollo potencial nunca imaginado.
Sin embargo, la retórica tecnológica está suponiendo mucho más un problema añadido que una solución. En primera instancia, porque acelera los procesos ya existentes en lugar de moderarlos: Amazon o Spotify, como la red misma, viven de aquello que ya se conoce, no de lo que crean. En un contexto de sobreabundancia y de aceleración, el consumidor medio busca sobre todo eliminar ruido, por lo que regresa a que le resulta fiable, esto es, a autores y obras que le atraen. En segunda instancia, porque los autores actuales, y en particular los jóvenes, tienen que competir no sólo con creadores que están produciendo en ese mismo instante, sino con la misma historia: cuando tienes en la red de modo gratuito la gran parte de la producción musical de los últimos setenta años, ¿por qué vas a perder tiempo en un grupo nuevo y desconocido cuando es posible bajarte las obras completas de los autores que ya te gustan?
Pero, en tercera instancia, el sueño tecnológico es un gran problema para la clase media cultural por su modelo retributivo. Spotify es un buen ejemplo: mientras la empresa mediadora tradicional invertía sufragando los gastos de la producción de objeto físico (el libro, el disco o el dvd) o la obra misma (la película) y corría con la distribución y la promoción, los modelos digitales se basan en la simplificación de los procesos en beneficio propio: Spotify ha puesto en marcha una plataforma donde no hay gastos de producción, porque los creadores aportan sus creaciones ya finalizadas, y tampoco de distribución ni de promoción.  Cuentan con una gran masa de mano de obra que aporta su trabajo gratuitamente y que espera cobrar en función de los resultados. Pero como no hay una tarea de mediación que asegure la visibilidad, el horizonte final resulta previsible: colgar en una plataforma un disco que no conoce nadie produce que casi nadie lo escuche, y por lo tanto que no genere ingresos, salvo para la empresa, que puede sumar pocas escuchas de una cantidad enorme de producto. Ese es también, en otro sentido, el modelo Amazon, en el que un actor dominante tiene una enorme capacidad de negociación con los proveedores, y además puede beneficiase de las pocas ventas de una cantidad inmensa de obras.
En resumen, el modelo de negocio digital puede ayudar en algunos casos, pero no a la clase media cultural, a la que contribuye a borrar de escena.  Una constatación que no mejora el problema, porque señala cuál no es el camino, pero no hacia dónde se debe ir.

Cuatro.
Puede objetarse que esta desaparición es importante sólo para los directamente afectados y que la cultura, considerada en términos genéricos, no pierde nada (y hasta gana) con este desvanecimiento de los estratos intermedios. Puede decirse, como hemos oído con cierta frecuencia, que las pequeñas editoriales no son más que intermediarios caducos, o que las pequeñas librerías se han convertido en residuos del pasado que palidecen ante la oferta inmensa y la comodidad de la venta por internet. Una objeción lógica en una época en la que prima el modelo contenedor: es mucho mejor ir a Arco que a galerías locales, porque allí puedes contemplar gran parte de lo que se produce, o a grandes festivales musicales, porque mezclan el placer de la experiencia con la variedad sonora, o comprar en Amazon, que lo tienen todo y te lo traen a casa.
Quizá tengan razón, pero el problema es que no tenemos con qué sustituir a estas capas medias o, al menos, a la crítica, la diversidad y a la innovación que pueden impulsar. Realizar una actividad creativa y vivir de ello, aunque sea de un modo modesto, es la condición de posibilidad para defender aquello en que la cultura ha consistido desde los últimos 90 años, (al menos). Por decirlo con otras palabras, si queremos una cultura que no sea monolítica, que ofrezca refutaciones a los modelos existentes, que anticipe aquello que mañana puede ser lo común, que abra vías a la innovación, que promueva valores éticos y estéticos, o simplemente que defienda algo de solidez en un mundo volátil como el nuestro, necesitamos un espacio visible y rentable que facilite que esas tareas tengan lugar: cuando la cultura se convierte en una mera afición costosa para sus productores, o cuando el 99% de las creaciones se convierten en invisibles, no hay acción social posible. El problema, por tanto, no es si las capas medias culturales en su expresión actual deben sobrevivir, sino lo que perdemos como sociedad si carecemos de  las posibilidades propias de las clases medias, aquellas que generan los recursos económicos suficientes como para tener la libertad de decir lo que quieren decir.
Por primera vez en muchas décadas, la cultura ha vivido una revolución que no ha tenido que ver con las formas en que se expresa, ni con la influencia en el mundo en que se desarrolla y ni siquiera, en última instancia, con el tipo de soportes en los que se vende. Las transformaciones han venido impulsadas desde cambios en los hábitos de ocio y en la mentalidad de sus receptores, pero sobre todo desde la alteración profunda de sus estructuras de negocio. La gran tarea innovadora de la cultura, si se pretende salir de este entorno de dos direcciones, ha de ser la de operar en el terreno concreto de la distribución y la visibilidad para conseguir un ecosistema que favorezca todas aquellas virtudes que atribuimos a la cultura. Y, sí, la clase media es necesaria para ese ecosistema.

Esteban Hernández





Il·lustració de Pere Salvà. 
L'article va aparèixer originàriament al suplement Cultura/s del diari "la Vanguardia" el dissabte 27 de febrer de 2016.

dijous, 22 de desembre del 2016

Modus operandi




És necessari abaixar el volum del discurs polític institucional per tal de poder centrar-se en l'acció de govern. Massa sovint veim com el discurs polític dels partits es doblega davant la lògica del clientelisme; dir el que l’auditori vol sentir, intentant adaptar-ho a cada canvi d’escenari i d’interlocutors, en un càlcul electoralista. Aquest modus operandi ha anat buidant gran part del contingut ideològic de la paraula cultura.

No és d’estranyar que les polítiques culturals siguin molt semblants al marge de qui governi les institucions: un àlbum de fotografies ben nodrit i la inauguració d’algun equipament que pugui fixar el dirigent de torn dins la memòria col·lectiva. En resum, un exercici de marquèting social.

Quan qualcú qüestiona les accions o omissions dels càrrecs, la seva manca de definició ideològica o de projecte, ens trobam un ventall de respostes que se solen repetir freqüentment. La primera reacció sol ser laxa amb la crítica. Quan el debat és públic es desplaça la responsabilitat fora del càrrec o del partit. Serveixin d’exemple les clàssiques referències a l’herència rebuda de l’equip de govern anterior o a una crisi, que condicionen qualsevol acció.  Quan el debat es fa en privat s’ofereix empatia amb les dificultats que comporta la gestió. Si la crítica hi insisteix, més enllà d’aquestes justificacions, es considera una causa enemiga del partit, una amenaça que s’ha d’anul·lar.

Tot aquest procés, de caire emocional, mostra una maquinaria alimentada per l’adhesió sense qüestionament en el si dels partits polítics, una militància que es confon amb el hooliganisme, que més que governar cerca estar en el govern.

Dir té un valor diferent de fer. Qui és capaç de dir el mateix davant de gent diversa, en temps i espais diferents, allunyat de la zona de confort, augmenta la coherència del discurs. Qui a més sap connectar els dos infinitius guanya credibilitat, estigui a un Ajuntament, a un Consell Insular o a un Govern. El discurs dels fets assenyala prou bé una altra cosa: quines són les prioritats dels partits que governen.

Ho sabem en la tria dels càrrecs. Qui tria què? I qui tria primer? Francina Armengol, del PSIB, va accedir a la Presidència del Govern. La coalició MÉS va optar per situar els seus dos millors actius, Biel Barceló del PSM, a la Vicepresidència i a Turisme i, Fina Santiago d’Iniciativa-els Verds, a Serveis Socials.

Cultura, una escissió de la Conselleria d’Educació, a la que cal sumar les àrees de Participació i Transparència es convertia en la suposada conselleria de la nova política. Sembla que a l’espera que uns resultats a les eleccions estatals facilitassin l’entrada de Podem en el Govern. Encara esperen.

Altres observatoris dels fets són els pressuposts, no la gestualitat del debat que es repeteix cap a cada final d’any; el que interessa són els pressuposts executats, on han anat a parar els recursos. També podem incloure en aquest apartat amb qui s’han signat els convenis.

Centraré aquesta dicotomia entre el que es diu i el que es fa, en el turisme i les indústries culturals, i intentaré aprofundir en aquests conceptes que apareixien en l’article anterior com dos dels tres eixos de les polítiques culturals de Ruth Mateu.

L'objectiu del turisme cultural és exactament el mateix que el de la indústria turística: augmentar la qualitat del turisme, entesa com a capacitat de despesa, i la desestacionalització del sector, que consisteix en l’allargament de la duració d’aquesta despesa.

L’objectiu és l’enriquiment dels hotelers i dels restauradors, cosa ben legítima dins la lògica del mercat. El problema és com està afectant la resta d’habitants i els seus entorns. Quan la presidenta de la Federació Empresarial Hotelera, Inma de Benito, parla de reivindicar la flexibilitat i la seguretat en el mercat de treball, utilitza un eufemisme que ho faci més digerible, es refereix a la precarietat on viuen els treballadors i al manteniment de la reforma laboral, que és el marc jurídic de contractació.  Quan diu millorar la imatge del sector en la societat, parla de pacificar el malestar que la indústria turística genera en el conjunt de la població, en l’encariment progressiu dels recursos que van desplaçant, dels centres a les perifèries, els habitants amb les rendes més baixes mitjançant els processos de gentrificació.

És el preu a pagar per tenir un turisme d'elit que pugui venir tot l'any. Que pugui, tornant al tema que ens ocupa, consumir els continguts que es produeixin des d’unes indústries culturals, encara per construir. No és d’estranyar que la major part dels treballadors d’ambdós sectors comparteixin el mateix destí.

El discurs de les indústries culturals, fet des del Govern, en la pràctica esdevé un retorn encobert dels recursos públics, de tots i totes, a la indústria hotelera i companyia. És una renúncia declarada a fer un canvi de model econòmic que pugui rompre amb el monocultiu turístic, un sector que com més creix més desigualtats genera; que es desentén de la situació laboral dels treballadors i de les seves condicions de vida; que obvia el fracàs escolar instal·lat a les Illes; que és indiferent a la justícia social; que no es posa al servei de la comunitat i que reafirma l'status quo actual.