dimarts, 25 de juny del 2019

CULTURA per a tothom

 

Les persones sotasignades, des de la ciutadania o com agents o membres d'associacions sense ànim de lucre, preocupats per la cultura, volem saludar la nova consellera entrant responsable de l'àrea. Durant la legislatura passada hem pogut veure com la creació de la conselleria de Cultura va generar unes expectatives que no s'han complert.

Entenem que la institució ha de posar l'interès general, la funció pública i a la ciutadania del conjunt de les Illes Balears en el centre de la seva acció.

Tot i no discutir la legitimitat de les aspiracions professionals i econòmiques que planteja l’anomenatsector cultural’, l'energia política de la legislatura recent acabada s'hi ha centrat en excés.

Aquest fet se substancia en la creació de l'Institut d'Indústries Culturals i també en el Consell de la Cultura de les Illes Balears, el qual, malgrat estar plantejat com un òrgan de participació ciutadana, atorga una representació sobredimensionada en la seva estructura als agents econòmics i a determinats grups sectorials per damunt de la ciutadania i de les associacions sense ànim de lucre.

Atès el debat que just ara s'ha obert en l'opinió pública i les sol·licituds de reunió urgent que fan els agents econòmics, proposam que es convoqui el Consell de la Cultura de les Illes Balears en una reunió oberta a la ciutadania amb un horari que faciliti la participació de tothom.

La cultura és l’eina amb la qual construïm les nostres realitats, si les institucions l’aboquen al mercat, converteixen els ciutadans en mers consumidors. L’acció política és més important que la forma institucional.


VOLEM UNA CULTURA REALMENT PARTICIPATIVA PER A TOTHOM!



Si us voleu afegir podeu emprar aquest formulari: 
https://forms.gle/xR2DmpJz4wRAAbpd9

Signants:

Individuals
A
Ester Abad i Camps
Elisabet Abeyà Lafontana
Miquel Adrover Palou
Antoni Aguiló Bonet
Ferran Aguiló Casabona
Iñaki Aicart
Jordi Alomar Payeras
Paco Amat Estades
Pau Andreu Sitjar
Antoni Armengol Coll


Sara Barceló Barceló
Guillem Barceló Ramis 
Miguel Marcos Barceló Sastre
Alícia Beltran Jordà
Andreu Beltran Bestard
Toni Bennàssar
Marga Bennàssar Fèlix
Toni Bernat Villalonga 
Maria Jesús Bibiloni Antich
Miguel Angel Bonilla de la Fuente
Rafael Borràs
Maciana Borràs Femenia
Miquel Brunet 
Joan Buades Beltran 
Pere Bueno

C
Jaume Calafell Massanet 
Laura Camargo
Bartomeu Cañellas Roca 
Pep Canyelles Sabater
Miquel Carbonell Amer 
Maria Magdalena Carbonell Sampol
Carme Cardona Mir 
Maria Cardona Mir 
Marta Cardona
Antonio V. Casero Rodríguez
Isaac Josep Casero Seguí
Sara Casero Seguí
Alexandra Castillo Campoy
Ricard Chiang Martín
Ramon Cirera Turu
Eduard Coll Borràs 
Daniel Collada 
Salvador Colomer Costa
Francesca Company
Lucía Contreras Flores 
Àngel Cortès i Aguiló
Joan Crespí 
Tonina Crespí 
Andrea Cruz

D
Ricardo de la Morena Fernández
María José de la Torre
Eva de las Heras Cirera 
Raquel De Manuel Mur
Rosa Deyà Simonet
Nicolau Dols Salas
Manel V. Domènech
Laura Dorado Martorell

E
Miquel Estarellas Sánchez


Margarita Febrer Obrador
Rosalia Magdalena Frau Coll 
Lluís Fuster 
Neus Fuxet Amengual

G
Mercedes Galilea Ocasar
Maria Galmés Riera 
María Jesús García Platero 
Mireia Garcias Buades
Martí Gené Ramis 
Catalina Ginard Esteva 
Fernando Gómez de la Cuesta
Miguel Gómez Gomila
Elena Gomez Muñoz 
Antoni Guaita Bisbal
Joan Miquel Gual
Margalida Guilabert Llinàs
Eugènia Guiscafré Badia

H
Juan Hernández Jover
José Luis Hoyas Díez
Leticia Hoz Milotti 
Anna Huertas Calatayud

I
Veru Iché 
Atuk Iturregui Pascual 

J
Antonio Jiménez Massana 
Pep Juárez Álvarez 
Maria Juárez Borgia
Miquel Julià 

L
Joan Lladó
Joan Lladonet Escales
Antoni Llull Martí
Joan Lluís Llull Sarralde
Joan F. López Casasnovas
María Encarnación López Puertas
Juan Lora Buzón

M
Lluís Maicas Socias
Marta Maicas Ortíz
Joana Majó Basomba
Xavier Margais Basi
Isidor Marí
Laia Marí Hilario 
Laura Mariani Susini
Lola Martínez Fornons
David Martínez Pablo 
Lluís Martínez Pons
Jordi Martínez Suau
Joan Mas i Adrover
Sumsi Massanet Arbona
Joan M. Minguet Batllori
Apol·lònia Miralles Xamena
Carlos Miró
Marga Miró
Quim Moncanut
Montserrat Montagut i Canela
Sofia Monteagudo Pons
Marcel·la Montserrat Roig
Joana Montserrat Roig
Aina Mora Plantalamor
Marc Morell
Aina Moreno 
Santiago Moreno García
Maria Antònia Moreno 
Joan Miquel Morey Palou 
Guillem Mudoy Rosselló
Aina Mudoy Rotger 
Mara Mullor Beltran
Angeles Muniesa
Joan Muñoz  

N
Edita Navarro Tuneu
Maria Nicolau i Oliver

O
Catalina Obrador Rosselló
Joana Aina Ordines Joan

P
Joana Maria Palou
Maria Antònia Oliver París
Carme Olivo Suay
Esther Olondriz
Borja Pellejero Garriga 
Javier Jesús Pellejero Redondo
Aina Peña Barceló
David Peralta Benítez
Antònia Peralta Campos
Pere Perelló Nomdedéu
Balti Picornell 
Joan Planes Ferragut
Joan Pons Alzina
Ivone Puig Artigas

Q
Tomeu Quetgles Vadell

R
Caterina Ramon Bordoi 
Antònia Real Noguera
Roser Ramos Elias
Margalida Ramis
Maria Eufrina Ramis Pujadas
Tupa Rangel
Eusebi Riera
Estela Rodríguez García 
Isabel Romero Cortés 
Jaron Rowan
Cristian Ruiz Altaba 

S
Jaume Salvadiego Bonet
Antoni Salvador Caules
Jara Sánchez Bennasar
Mariana Sarraute 
Margarita Shelyakina
Miquela Serra Roig
Ramon Sicart Batet
Quico Sintes
Marta Sintes Mercadal 
Maria Antònia Socias i Ballester 
Ariadna Suari Rivera 
Cathy Sweeney


Inmaculada Tomàs Arán
Margarida Torelló Cifre 
Catalina M. Torres
Carme Tuneu Fontserre
Francesc Tur Balaguer

V
Joaquin Valdivielso 
Matilde Valero del Valle 
Pere Vicenç
Antoni Vicenç i Cerdà
Jaume Vicens
Alma Vives Gallego 

W
Ian Waelder
Moritz Werner Casero
Jelen Westfield 

Z
Luna Zapata Blanco




Associacions

Afta Perfecta
Anticapitalistes Illes Balears
Associació Vesins des Mercadal
Moviment Ecolocal Mallorquí
Trentanou Escalons Cinemaclub


Font: La publicació apareix a la xarxa social facebook el 25 de juny de 2019, i els noms s'han recollit de les adhesions públiques i del formulari.

divendres, 9 de novembre del 2018

La taca blanca



Una taca blanca s’ha descobert en diverses peces del fons del ​Museu de Mallorca​​. Una taca, producte d’una descamació, que va esborrant petits fragments de quadres i escultures d’un fons que parteix del segle XIII. Unes peces situades a la planta noble del museu que ens expliquen com les Illes Balears varen entrar dins el cristianisme i la cultura europea, de la mà de la cultura catalana. La col·lecció afectada és una de les partides de naixement més importants de la nostra societat. Abans de fer-se pública la taca blanca, el director del museu va renunciar a la direcció tot i estar de baixa. 

Interrogada sobre l’origen de la taca en sis peces del fons, la consellera de Cultura ​Fanny Tur ha explicat en seu parlamentària que la taca està ​absolutament controlada​ i que la climatització de Ca la Gran Cristiana estava ideada per a un clima sec, com el de Madrid, incompatible amb la humitat que tenim a Mallorca. Els arguments de la consellera són febles, en una visita a les sales es pot comprovar fàcilment com la taca s’estén més enllà de sis peces i cercant l’autoria del projecte de climatització trobam la signatura d’un arquitecte mallorquí, ​Pere Rabassa​​. Menteix Fanny Tur? 

El sindicalista ​Pere Bueno​​ explicava en un article el passat mes d’octubre que les direccions dels equipaments culturals s’havien obert a funcionaris triats en lliure designació (a dit) que actualment podien desconèixer completament el funcionament i les normatives dels centres. Si miram la història recent dels equipaments culturals de les nostres Illes, veurem senyals d’alarma, serveixi d’exemple el cas de ​Jaume Gomila​​, un professor de català nomenat director de la Biblioteca Pública de Menorca a criteri del ​Partit Popular​​ de l’època Bauzá, posteriorment director general de Cultura de ​MÉS per Menorca​​ i finalment cessat per la seva implicació en el cas Contractes. S’ha fet una auditoria del seu pas per l’equipament públic? 

L’anterior director de la biblioteca, ​Juan Francisco Sánchez Nistal​​, va ser cessat per condicionar l’ampliació de l’horari del centre a l’ampliació de la plantilla, defensant els drets dels treballadors durant les retallades. L’administració va destinar aquest tècnic del cos superior d’Arxius, Museus, Biblioteques i Documentació a una plaça sense funcions, mentre els partits col·locaven funcionaris afins sense experiència en la gestió de l’equipament cultural. L’octubre de 2017 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears revocava elcessament i obligava l’administració pagar la integritat d’un sou del qual no s’havien pogut exercir les funcions.


El règim d’infraccions que es troba en la Llei de Museus de les Illes Balears​ qualifica de greu el deteriorament de les peces i situa la forquilla de sancions entre els 60.001 i 150.000 euros de multa. Qui és l’encarregat d’aplicar la llei? 

La taca blanca del fons del museu mostra un clientelisme polític que es mou amb impunitat, una forma de corrupció que va suplantant l’interès general amb els interessos de partits i empreses afins. Una taca que ens pot servir per explicar la pulcra dimissió d’​Esperança Camps​​, el cessament entre aplaudiments de ​Ruth Mateu​​ i la inestabilitat permanent que intenta dissimular sense èxit ​Fanny Tur,​​ les tres conselleres de Cultura de la legislatura. 

Una carta signada per diversos arqueòlegs, alguns lligats a la UIB, assenyalava Joana Maria Palou, l’anterior directora del Museu de Mallorca com la responsable màxima de les deficiències en la gestió. El passat mes de gener, Palou denunciava davant la fiscalia l’existència d’unes 400 excavacions fora del control legal que marca la llei. És raonable pensar que aquestes excavacions afecten directament alguns o tots els signants de la carta i possiblement ​Bartomeu Salvà​​, l’exdirector del Museu. 

El govern considera que no es pot permetre la dimissió de la tercera consellera de Cultura enmig de la campanya electoral, però tampoc es podia permetre el cessament de la segona i es va haver de fer. La taca blanca es fa massa present sobre el fons negre de la gestió. Destaca i no només afecta els equipaments, també el Pla de Cultura, la creació de l’Institut d’Indústries Culturals, el disseny del Consell de Cultura, les contractacions de la Simfònica, l’acció de l’IEB, el Pla Estratègic de Subvencions, el gruix de la política cultural. Una taca blanca per on s’escola el sentit de la funció pública que ens hem decidit atorgar com a societat. 



Article publicat al diari Última Hora el 9 de novembre de 2018

dimecres, 16 de maig del 2018

La vida sectorial, la privatització de la política

  Freaks de Lluís Juncosa.


El filosof Bertrand Russell explicava en la seva anàlisi del poder que els partits polítics exigeixen dues classes de lleialtats: al líder de la formació i al programa polític. El programa es vesteix d’una manera nominalment democràtica, mostra la identitat del partit i sol estar influenciat per un petit nombre de persones. El líder se sol visibilitzar com el cap de la llista electoral i és estalonat per diverses agendes que prefereixen mantenir-se en un segon o tercer pla. L’acumulació de poder en aquestes agendes acostuma a anar en detriment de la persecució del benestar general.

Russell també mostra que per tenir èxit, un polític ha de ser capaç de guanyar-se la confiança del partit i despertar un cert grau d’entusiasme entre l’electorat. És fàcil que es doni el cas on una d’aquestes dues habilitats entri en conflicte amb l’altra: les bases del partit no poden evitar que els líders decideixin, en les seves activitats parlamentàries o governamentals, si han de fer efectiu el programa o no. En cas d’abandonar el programa, si es controla la maquinària del partit, els càrrecs públics neguen els fets en les seves intervencions, seguint l’argumentari que se’ls ha fet arribar. En aquesta circumstància com més intensa és la propaganda que emet el partit més aïllat es va trobant de la realitat, és el que es coneix popularment com a bunquerització.

El baix compromís democràtic amb les bases i amb la ciutadania que s'observa en les cúpules dels partits, junt amb la percepció social d’una corrupció generalitzada i la submissió al discurs neoliberal, s’ha intentat combatre amb la creació de codis ètics voluntaris, als quals els càrrecs públics han estat obligats a adherir-se, però no s'ha inclòs cap mecanisme de fiscalització al marge de les pròpies formacions.

MÉS per Mallorca, una coalició d’esquerres que és actualitat pels processos judicials en què es troben alguns dels seus càrrecs i col·laboradors, serveix per il·lustrar el funcionament dels partits en el nostre entorn. Centraré l’anàlisi en el Parlament i en el Govern de les Illes Balears, posant en perspectiva la situació anterior a la formació de l’executiu, les primeres preses de decisions i les conseqüències que té l’agenda del partit sobre l’interès general. MÉS és un exemple, aquesta crisi de valors es fa extensible a la resta de formacions dins l’arc parlamentari. 

Retrats fets pel fotògraf Charles Eisenmann 

Una mica d’història, la formació del govern. 

Després de la desfeta electoral del Partit Popular en les eleccions del 2015, responsable d’una legislatura marcada per les retallades en les polítiques socials, enmig d’un context de crisi econòmica, per l’atac sistemàtic a la cultura pròpia, la cultura catalana, focalitzat en la funció pública, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació i per la gran mobilització social que generà al carrer, un pacte d’esquerres entra en els diferents governs de les Illes Balears.

Just al principi de la legislatura la presidència del Govern ballava entre Francina Armengol, del PSIB –la formació amb més diputats (15 amb l’escó de Gent per Formentera)–, i Biel Barceló, que sumava, als 6 escons propis de MÉS, els 3 dels menorquins i els 10 de Podem –una nova formació que es negava a entrar dins l’executiu–, formant la candidatura amb més suports (19). Dues legitimitats es trobaven enfrontades. L’anàlisi de Podem entenia que l’entrada en els governs autonòmics els suposaria un desgast massa gran de cara a les eleccions generals del mes de desembre, feia falta rodatge, els sondejos electorals comandaven i no es volien subalternar al PSIB.

MÉS, tot i poder comptar amb els suports necessaris, renuncià a la presidència. Dins la negociació per l’acord del govern autonòmic només s’aconsegueix entrar dins 3 de les 10 conselleries de l’executiu. Biel Barceló, opta per la conselleria de Turisme, Innovació i Recerca, junt amb la visibilitat institucional de la vicepresidència; Fina Santiago, la sòcia de la coalició, Serveis Socials; després de diversos intents infructuosos, Medi Ambient, Agricultura i Pesca és assignada a Vicenç Vidal, amb l’aval del clan Esporles, un corrent destacat del partit on trobam el cap de llista del Consell Insular, Miquel Ensenyat, i de l’Ajuntament de Palma, Antoni Noguera; els tres eren socis d’una empresa, el dia d’avui traspassada, dedicada al turisme, la cultura i la restauració. Les 7 conselleries restants queden en mans del PSIB, a canvi MÉS obté la presidència del Consell de Mallorca, i els dos darrers anys de la Batlia de Palma. No semblava suficient.

L’acord finalment es tanca amb la creació d’una nova conselleria, Participació, Transparència i Cultura, que liderarà Margalida Capellà, en representació dels candidats independents de MÉS. Capellà, tot i tenir el seu cunyat dins l’equip, decideix fer-se enrere. La Conselleria passa, previ acord que fixa la quota de càrrecs, a MÉS per Menorca, la formació liderada per Nel Martí, que ocupa l’escó al costat de la diputada en el Parlament.


Retrat dels germans Bunker. Font: patrickmurfin i abc.
Les conselleries de MÉS, el cas Indústries Culturals.

A Medi Ambient, Agricultura i Pesca, el clan Esporles es fa fort, José Ferrà, el cap de gabinet és una de les peces clau. MÉS empra les direccions generals de forma orgànica: com a viver per als seus quadres mitjans, com a finançament del partitseguint el codi ètic els càrrecs col·locats aporten una part dels seus sous i dietes, segons una taula d’ingressos progressiva, que va del 5% al 15%i com un instrument de control de l’assemblea, els càrrecs de confiança tenen el compromís signat de participar en l’activitat interna del partit.

Mentrestant a Turisme es col·loquen diversos càrrecs presentats com a professionals solvents, que serveixin, tot i estar allunyats ideològicament dels votants, de pont amb la indústria turística i una part del teixit empresarial. El disseny porta l’empremta de Jaume Garau, el cervell del partit, la idea és que la Conselleria pugui funcionar tota sola mentre Barceló es dedica a la vicepresidència. Citaré els càrrecs més rellevants: Pilar Carbonell, directora general que venia de presidir la patronal de restauració; Irene Moyà, proposada per Secretària General (després de les queixes dins el partit per la seva col·laboració amb la dreta durant les eleccions, és recol·locada d’adjunta a l’Agència de Turisme Balear); Félix Pablo Pindado, director general de Fons Europeus i soci fundador amb Garau de Regio Plus, i Pere Muñoz, exdirector general de Cultura amb el primer pacte, propietari d’IRU, una empresa amb interessos en el turisme, la cultura i l’audiovisual, i gestor de Spiritual Mallorca, una xarxa que explota diferents actius de l’església, com a gerent de l’ATB. 
L’agenda institucional se centra en l’aprovació d’un impost turístic amb caràcter finalista, a repartir entre les conselleries de Turisme, Cultura i Medi Ambient, vinculades totes elles al partit; en la recuperació del senyal de TV3, una bona notícia, i en la desestacionalització turística per via de la cultura; cap lligam amb la conselleria de Serveis Socials. No és d’estranyar en aquest pla que l’impacte del turisme massiu sobre la població local, causat pels diferents conflictes dels destins competidors, i la proliferació de les noves fórmules d’allotjaments, els AirBnB, els agafàs desprevinguts. Davant la protesta enèrgica de diversos col·lectius, el GOB, Terraferida i Ciutat per a qui l’habitateòrics votants naturals de l’ecosobiranisme, es va haver d’improvisar urgentment una campanya d’imatge lligada a la sostenibilitat. La distància entre la propaganda del govern i l’acció política s’ha trobat tan allunyada que les protestes s’han anat repetint cada estiu.

Garau també ha tengut les portes de Cultura obertes, especialment durant l’etapa de Ruth Mateu. Atenent la finalitat dels informes, el cas Contractes s’hauria d’anomenar cas Indústries Culturals; lobjectiu principal dels estudis consistia a justificar la creació d’un Institut d’Indústries Culturals, que portaria el nom d’ILLENC, una empresa pública des d’on es podria col·locar a afins i obrir l’aixeta de les subvencions, enfortida amb fons europeus, a diverses empreses i iniciatives privades. No es veien mecanismes de control. Es va evitar amb el cessament dels responsables després de les filtracions que va publicar la premsa local.


Retrat de George Auger, conegut com el “gegant de Cardiff”.
Les Indústries Culturals i el Pla de Cultura

No era un pla improvisat. El febrer de 2014, un any abans de les eleccions, el grup d’anàlisi i opinió Cultura i País va promoure una taula redona sobre l’economia de la cultura, en aquesta taula hi participaven Pere Muñoz, com a empresari, Jaume Garau, com a economista, Biel Amer, un gestor cultural lligat al PSIB, i Nanda Ramon, l’exregidora de cultura palmesana que va rompre el carnet de MÉS quan Garau va ser expulsat. L’argument principal per a l’impuls de les indústries culturals de Cultura i País és força pobre, som, cit textualment, «quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no s’ha dut a terme». Sabem gràcies a diversos indicadors que les indústries culturals augmenten la precarietat entre els treballadors del sector i eixamplen les desigualtats, concentrant els guanys en una minoria. S’anuncia com una oportunitat de negoci que diverses agendes privades han aconseguit instal·lar dins els partits. 

Fa un any, just aterrada a la conselleria, Fanny Tur, proposada per David Abril, va anunciar que el centre de gravetat de les polítiques culturals passaria de les empreses a la ciutadania. L’esquema era simple: aturar la creació de l’ILLENC, tallar la relació de la institució amb les empreses de Garau, desplaçar les Indústries Culturals a Treball, Comerç i Indústria, amb Iago Negueruela, i reactivar un Pla de Cultura que estava completament per fer. Tot semblava indicar que les polítiques culturals recuperaven l’eix de l’interès públic enfront de les diferents agendes privades. 

Una gestió de tallafocs que s’ha aturat parcialment sense cap explicació. Aquest mateix mes de maig, Tur presentarà a Consell de Govern un decret per aprovar els estatuts d’un nou Institut d’Indústries Culturals, lligat a la seva Conselleria. De cara a la recta final de la legislatura ha anunciat la creació de nous equipaments, dels quals, atenent el finançament dels existents, no sembla es pugui garantir el correcte funcionament amb recursos públics. La manca de sostenibilitat de les polítiques culturals fa previsible el retorn a les externalitzacions de serveis públics, una situació que beneficia els interessos de les empreses de gestió cultural. Aquest mateix afany inaugurador també es pot observar en el Consell Insular de Mallorca i en l’Ajuntament de Palma.

La legitimitat en la presa de decisions queda qüestionada, quan en ella hi participen càrrecs amb interessos privats que entren en col·lisió; com és el cas de l’actual directora general de Cultura, Joana Català, que des del 2004 fins al seu nomenament, el 2017, ha dirigit i gestionat els serveis adjudicats de la Fortalesa de la Mola, o quan veiem que el primer que fa l’anterior director general, Jaume Gomila, en deixar el càrrec és posicionar-se en el sector. El perfil de gestor cultural dins les institucions públiques, és diferent al de l’empresa privada, preocupa que els partits i els governs no vegin la diferència.

En aquest escenari cal demanar-se quines mesures adopta l’executiu per evitar el clientelisme i la precarització dels treballadors que són contractats per les empreses adjudicatàries. El Pla de Cultura, que havia de servir per tractar aquestes qüestions i guiar la presa de decisions de les polítiques culturals amb la participació de la ciutadania, passarà a ser un Pacte per la Cultura entre els diferents partits. El teixit cultural i les associacions sense ànim de lucre, una vegada oïdes les seves opinions que valoraven totes aquestes qüestions, sembla que en queden al marge.



Publicat el 16 de maig de 2018 a l'Aguait.cat