Per començar a parlar d'art urbà ens cal en primer lloc
acotar-ne el significat. Què entenem per art urbà per
distingir-lo d'altres intervencions/accions al carrer? Una definició
podria ser qualsevol intervenció gràfica amb vocació artística feta en
l’espai públic, de manera autònoma o pactada amb la comunitat, ja siguin
grafits, 'stencils' (plantilles), adhesius de qualsevol tipus o
intervencions de guerrilla sobre publicitat o imatge institucional.
Tanmateix, aquesta interpretació artística depèn de la mirada
de l'interpretador. El debat es podria centrar en la conveniència de
promoure o perseguir aquest art des de les institucions i si això no va
en detriment del seu sentit inicial. Des de la meua opinió, les
institucions poden ajudar a desenvolupar determinats projectes per als
quals són imprescindibles i mantenir-se al marge de la resta
d'intervencions per no tallar l'espontaneïtat de l'ecosistema artístic
als carrers. Crec que el veritable diàleg s'ha de produir entre el
veïnat i les creadores, i les institucions han d'ajudar que aquest es
dugui a terme, tot mantenint-se'n en un segon pla i aportant-hi la
mediació tècnica necessària.
Tanmateix, per ajudar
que es desenvolupi aquesta escena cal la iniciativa i la voluntat per
prestigiar aquests mitjans artístics. Cal documentar, calen publicacions
sobre aquest tema, cal dur els creadors/es d'aquí als festivals
internacionals, així com obrir els museus i fons d'art a aquest
tipus d'obres. Malauradament, la resposta de les institucions és fins
ara poruga, descoordinada i dubitativa. L’actual Ajuntament, com tots
els anteriors i parlant amb coneixement de causa, no ha plasmat
en absolut la bona voluntat que ens ha transmès en diverses reunions. De
moment, només tenim paraules i pocs fets.
Vandalisme
Sovint hi ha la voluntat des del poder i els mitjans d'etiquetar unes
expressions d'art al carrer com a artístiques i unes altres com a pur
vandalisme i això pot ser perillós. Aquestes distincions són falses
i arbitràries. Podem parlar de bones o males pràctiques dins aquest món,
així com també ho podem fer respecte a la política, però generar
aquestes diferències és el camí més proper a la censura. Podem establir
un debat sobre on convé pintar i on no, què mereix la pena ser respectat
i què es pot intervenir; ara bé, cap de les mesures institucionals, ja
siguin coercitives o de qualsevol tipus, no garantiran que tothom sempre
actuï d’una manera “correcta”. Tampoc el fet de muntar parets
“alliberades” no solucionarà res, en primer lloc perquè no impedirà la
resta de gent pintar on sigui i en segon lloc perquè acabem amb la
llibertat i l’espontaneïtat d’aquestes expressions artístiques. Seria
millor preguntar-se per què hi ha persones que no se senten
identificades amb el seu entorn, ja sigui el barri de Son Gotleu o el
baluard del Príncep. Quin tipus de ciutat estem fent? Una ciutat que no
pertany als seus habitants, pertany als bancs, a les empreses i al
turisme. Els barris on hi ha guiris estan massificats i vetats als que
hi viuen; els que no tenen turistes estan completament oblidats. Uns
barris que la gent no s’estima perquè entén que són guetos on no passen
les brigades de neteja, els jardins estan abandonats, les cases cauen de
velles. Això no genera identificació. Genera alienació, aïllament. El
grafit és una resposta a això, una manera de rebentar i fer-se seu un
entorn aliè. És l'art que floreix enmig de les runes. És la pura vida.
Quan parlem d'apostar clarament per l'art urbà, cal parlar en primer
lloc de donar-li visibilitat. Per això, les institucions han de deixar
que aquest es desenvolupi sense intercedir-hi i han de promoure allò que
s'hi fa, com fan amb altres expressions culturals, que sí que es
promouen obertament i sense embuts. No es tracta de parlar que
estudiaran –ja si de cas ens deim coses– realitzar intervencions als
espais municipals, sinó que Cort ha de ser mediador entre els espais
privats que hi ha al carrer i els creadors que volem tirar endavant
projectes de gran format. Això ha d'estar a l'agenda. Cal fer gestió
real dels recursos per possibilitar els projectes que s’hi presenten.
Per aquesta qüestió es podrien fixar en allò fet per l'Ajuntament de
Calvià, tot i les crítiques que es poden fer sobre el procés de selecció
i gestió dels projectes. Està a anys llum de qualsevol cosa feta des de
l’Ajuntament de Palma.
Manca de por és apostar per
fer coses que tinguin visibilitat als barris perifèrics i també al
centre històric. Se sol pensar per defecte que aquest tipus
d’intervencions només es poden fer als barris “degradats”, entorns
suposadament ideals per a aquestes d’expressions suburbanes. De nou
partim d’un estereotip de classe basat en una visió elitista de la
cultura. Al centre, galeries, escultures i brunches diversos; a la
perifèria, grafit.
A Palma hi ha incomptables murs
amb els quals les constructores tanquen els solars buits durant
anys. Per què no fer una normativa municipal que automàticament
legalitzés les intervencions artístiques sobre aquestes parets?
Acabaríem amb aquesta ciutat murallada, on les immobiliàries exposen
els seus anuncis gratuïts de compravenda d'edificis i els bancs
exhibeixen pantalles gegants de publicitat al carrer, però no hi podem
posar ni un punt de color.
Així mateix, valentia era
el que calia per haver derogat una normativa de civisme feta per
l’anterior Consistori, que perseguia qualsevol expressió artística al
carrer, sancionant qualsevol intervenció, sense fer-ne cap distinció.
Després d’haver lluitat els partits a l’oposició per què es derogués, ha
hagut de ser un jutjat el que acabi amb la impopular ordenança. Ha
passat un any i, malgrat ser ara a l’Ajuntament, no han estat capaces de
tombar-la.
Paradoxalment, és l’anterior grup
municipal a Cort, ara a l’oposició, el que presenta mocions a favor de
l’art urbà amb un mural meu que amb la seva normativa a la mà era
il·legal. Una broma de mal gust. D’altra banda, fins ara les actuacions
per prestigiar l’art urbà han estat tímides i insuficients. La gestió
de les rutes guiades per les nostres obres s’impulsa des de l’àrea de
Joventut. Vull aclarir que qualsevol iniciativa d’aquest tipus per
apropar les obres a la ciutadania em sembla positiva, però què passa
amb Cultura? Almenys es podrien haver coordinat les dues àrees. Potser
consideren que els que fem això som adolescents que ens entretenim
ratxant el carrer? Pensen que els únics que poden gaudir-ne són joves
amb gorra i 'skate' baix del braç? Prejudicis de nou i ignorància. Al
llarg de tots aquests anys, m’he adonat que l’art al carrer trenca amb
barreres generacionals i de classe. Pot agradar des de padrines fins a
adolescents. També és una errada que la gestió d’espais per intervenir
es vulgui fer a través de paradetes de monitors precaris, esplai
infantil i globoflèxies diverses estil Dinamo. Cal fer un vertader
catàleg dels espais disponibles des d'un model de ciutat i que
s’estudiïn els projectes que s’hi presentin per dotar-los de pressupost i
donar una visibilitat pública a allò que s’està fent, no muntar
un voluntariat artístic on tot s’hi val i fem un poti-poti de tallers
per a nins i nines pintant quatre fustes. Actuant així, els artistes
semblam una mena de monees de fira per als vianants. Ens poden tirar
cacauets. Cultura de l’espectacle.
De la mateixa
manera, no necessitem un exèrcit de comissaris, curadors, programadors o
el que sigui que doni una base conceptual a la nostra feina, que parli
per nosaltres amb les institucions o que triï què podem i què no podem
fer. Ens sabem explicar, sabem què volem dir i fer, gràcies. Creiem en
la cultura del DIY fins a les darreres conseqüències. Aquest moviment va
d’això. Cal acabar amb la gestió cultural del low cost, que pretén
fer-se a cost zero; la cultura no funciona així. No es pot pretendre
omplir els espais culturals amb el treball de creadores precàries a
canvi d’una hipotètica promoció curricular. Totes volem sobreviure, el
lloguer no es paga amb el currículum, sinó amb euros.
També cal acabar amb la cultura de l’Instagram, aquella en què l’únic
que interessa als polítics de torn és la foto, moltes vegades tot
publicitant actuacions abans de fer-les i filtrant a la premsa la
voluntat de fer això o allò. Fer-se la foto a costa nostra hauria de ser
allò secundari. Si féssim cas a allò que s’ha dit que han de fer,
aquest ajuntament hauria significat realment el canvi que prometien.
En fi, que cal posar-se a fer feina de veritat i replantejar la manera
com s’han fet les coses fins ara. Tot va massa a poc a poc; generar
iniciatives no hauria de ser tan complicat. Aquesta lentitud, igual
que passa amb moltes altres qüestions importants per transformar la
ciutat, fa la impressió d’immobilitat. Malgrat tot, sabem que hi ha bona
voluntat i, a diferència de l’Ajuntament anterior, han volgut escoltar
el que pensem, tot i que després no s’hagi fet cas de res. Encara hi som
a temps, tanmateix el rellotge corre. Tic-tac.
Marc Peris (SOMA)
Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 22 de maig de 2016, il·lustració de SOMA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada