El 10 de març la portada del 'Diario de Mallorca'
incendiava l'actualitat política anunciant que la consellera Esperança
Camps havia perdut el suport de tots els seus directors generals. Dies
després, quan tota la premsa tracta el tema, MÉS per Menorca, el
principal suport de la consellera, acusa en un comunicat la dreta i
el centralisme de ser les mans invisibles al darrere de la notícia,
responsabilitzant la premsa de difondre falsos rumors malintencionats.
Tot i provenir de l’entorn de confiança de Maite Salord, Esperança
Camps va ser considerada una aposta valenta, un perfil independent,
sense militància a cap partit polític, havia de donar credibilitat a
unes àrees que mai havien estat dins el govern autonòmic: la
participació i la transparència. Ambdues, juntament amb la rendició de
comptes, estendards de la nova política.
La roda de premsa
Encara ara és el moment que es faci una narració coherent sobre els
fets. A la roda de premsa de dia 1 d'abril, on anuncià la seva dimissió,
juntament amb Àngels Àlvarez, cap de gabinet, i Sebastià Sabater,
assessor de comunicació, Camps exposà clarament els motius que han guiat
la seva decisió: deslleialtat de l’equip i falta de suport i confiança
per part dels partits.
Les respostes posteriors a les
acusacions fan arrufar les celles. Josep Castells, diputat menorquí,
planteja la dimissió en termes de “grandesa de la democràcia”, és a
dir: “saber dimitir quan toca” en una tertúlia a la ràdio, situant la qüestió exclusivament en la manca de recursos de la Conselleria. Responent a una entrevista a
la revista 'El Temps', David Abril parla, un mes després, de la
dimissió de Camps i del conflicte entre Mallorca i Menorca en els
següents termes: “Tot està tan bé, o més, que sempre”. És a dir: aquí no
ha passat res.
Una metodologia
La manca de transparència de la política de partits fa que sigui més
fàcil llegir els fets en funció de les seves conseqüències en lloc de
les seves causes. És com a la sèrie 'The wire',
on en un moment donat, i en el context d’un seguiment de
tràfic d’estupefaents, deixen de cercar d’on ve el maletí amb la droga
(producte) per investigar on va el maletí que porta els diners
(benefici).
Suposem que el càrrec de conseller és
entès com un benefici. Després de la informació donada a la roda de
premsa, qui voldria substituir Camps? La resposta no tarda gaire, els
noms que sonen per substituir-la són de gent de dins la casa:
Jaume Gomila, director general de Cultura, i Ruth Mateu, la secretària
general.
Jaume Gomila no és una persona del partit.
La legislatura anterior treballava de director a la Biblioteca Pública
de Menorca en un càrrec de lliure designació del PP. És amic de Silve
Pons, la parella de Nel Martí, i entra al govern de manera
accidental. MÉS per Menorca no esperava participar dins cap conselleria i
vestir els càrrecs va esdevenir un tema urgent.
Ruth
Mateu sí és del partit, regidora a l’Ajuntament d’Andratx amb
MÉS-APIB i lligada al PSM, va treballar a l’IDI, on coincidí amb Silve
Pons, en aquell moment director del servei d'acompanyament empresarial.
Com a secretària general de la Conselleria portava l’assistència tècnica
i jurídica de tots els projectes. No dóna el perfil de persona del món
de la cultura que té Camps, però Mateu no dimitirà a no ser que
el partit ho demani.
El canvi en la nomenclatura de
la Conselleria també sembla establir una nova corelació de forces i
d’interessos. De Participació, Transparència i Cultura es passa
a Transparència, Cultura i Esports. Queda reforçat Miquel Gallardo, un
càrrec que ve avalat per Fina Santiago, i pren rellevància Carles
Gonyalons amb esports.
La lleialtat
Crec que lleialtat és la paraula clau que defineix el conflicte de la
Conselleria. És el concepte que al mateix temps salva i condemna la
figura d’Esperança Camps. La consellera no va proposar cap dels seus
directors generals; va rebre un equip fruit de les diferents quotes de
poder que es varen repartir en els acords. Cada càrrec sap el nom i els
cognoms de qui l’ha posat, qui li dóna suport i qui no; la lleialtat va
en aquesta direcció. Per molt que s’empri l’eufemisme del partit, ”estic
al servei del partit”, no és el partit el que els ha posat, entenent
pel partit les seves bases, no hi ha hagut primàries per nomenar els
directors generals i cap d’ells no ha estat triat per alguna de
les seves assemblees. En la seva dimissió Camps no s'amaga darrere els
motius personals i escapa de la lògica clientelar.
De
què serveix parlar de codis ètics si quan ens trobam davant una
denúncia, com la que va fer la consellera el dia de la seva dimissió, la
resposta és negar el conflicte i la solució esdevé substituir qui
denuncia per una de les persones a qui ha denunciat. Ha quedat clara en
algun moment la innocència o la culpabilitat d’Esperança Camps?
Els programes electorals quan no s’acompanyen amb fets perden la
credibilitat. És cert que el partit pot refugiar-se en l’argument que es
governa en coalició i que tot el que va malament és responsabilitat
dels socis, però es corre el risc de quedar incapacitat d’acceptar la
misèria pròpia, i aquesta situació d’enrocament és la pitjor situació:
si tot és responsabilitat dels altres, un mateix esdevé incapaç i un
incapaç no pot corregir.
Hom pot pensar que es troba
davant l’enèsim article de crítica des de posicions a l’esquerra de
l'esquerra, però existeix algun tret diferencial més característic de
la dreta que el de ser acrítica? Si hi ha un projecte que es vulgui
diferenciar i que en lloc d’apostar per l’alternança política ho faci
per a l’alternativa, necessàriament haurà de construir una ètica
fonamentada en els fets i no en les paraules. Quan els fets no es donen,
cal dir-ho i actuar.
Pere Vicenç
Aparegut a l'edició digital del diari Arabalears el 9 de maig de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada