L'èxit més
important de les polítiques culturals actuals consisteix a no tenir oposició
parlamentària. L'oposició, com a la legislatura passada, és al carrer. MÉS per
Mallorca i Més per Menorca, que durant la campanya electoral s’identificaven
amb els moviments socials, una vegada dins les institucions s’han adaptat al
model de polítiques culturals anterior. El debat al parlament consisteix a
saber a quines àrees és prioritari destinar recursos i no com fer-ho o a qui
han d'anar dirigits. Ens trobam que les dues formacions estan defensant el
finançament de polítiques culturals neoliberals,
mentre el PSIB i Podem s’ho miren des de la barrera.
Podem trobar
diversos exemples, el setembre del 2015, a la comissió de Cultura, Educació i Esports, un
dels tres diputats de la formació menorquinista, Josep Castells, afirmava sense
complexos que "la cultura és evident
que és un negoci, i és un gran negoci". En el seu discurs reivindicava
una cultura de l'excel·lència, on es donarien subvencions als millors, als més
competitius. És una llàstima que el diputat no faci cap referència a la base
social de la cultura o a la problemàtica del fracàs escolar. Això sí, troba un
moment per a parlar de com la cultura pot fer l'experiència turística dels
nostres visitants més enriquidora.
Més recentment, el passat 7 de
novembre, a la comissió d'Hisenda i Pressuposts, Ruth Mateu
defensava que les polítiques culturals de la conselleria de Transparència,
Cultura i Esport sempre han estat clares. Se sustenten en tres potes: l'accés a la cultura mitjançant els
equipaments que donen el servei; l'impuls al sector cultural, és a dir,
i ho cit textualment, "les empreses
culturals i creatives"; i la
internacionalització de la nostra
cultura amb la col·laboració de turisme "com a atractiu d’un turisme de qualitat". Analitzem-ho una mica.
La Constitució
Espanyola en el seu article 44.1 diu que "els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret". Aquest article desenvolupa els anteriors que
fan referència a la llibertat
d'expressió i al dret a l'educació,
en tant que és un dels principals accessos a la cultura. Cal dir que,
anteriorment a la llei, les persones som éssers culturals, ens movem dins una
dimensió simbòlica que ens és inherent, que ens permet donar sentit a la nostra
realitat, esdevenint consciència i identitat.
Què entén per cultura la Conselleria
ho podem deduir de la informació que recull de l’enquesta sobre el consum cultural, o de l’estudi sobre com l’activitat cultural afecta
el PIB i la generació de llocs de feina. Es tracta d'una cultura que vol ser
motor econòmic i que atén principalment els indicadors quantitatius lligats al
mercat; una cultura construïda sobre consumidors passius, que no té necessitat
de conèixer quin és el capital cultural amb el qual compta la nostra societat.
L’accés a la cultura es planteja en termes de consum i producció, de negoci. El
debat de l’accés, fora de la nostra administració, es desenvolupa més entorn de
la propietat i de com es veu afectat per les
noves tecnologies.
La segona pota, l'impuls al sector cultural, es centra en la producció. La
iniciativa principal en aquest camp és la transformació de l’Institut d’Estudis
Baleàrics en l’ILLENC, una entitat des d’on gestionar la política de
subvencions amb l’objectiu d’estalonar les empreses creatives i les indústries
culturals. Els dos conceptes des de fa un temps han estat fortament
qüestionats.
Un estudi presentat a finals del 2010 per la Work Fundation analitzava que la major part dels beneficis econòmics de la
televisió, la ràdio i les editorials al Regne Unit es repartia entre unes
poques empreses de gran mida. També assenyalava que la major part de la
facturació en la música i les arts escèniques es trobava lligada a una multitud
de petites empreses i indicava la dificultat de la indústria cultural de
créixer en escala, una mostra de la fragilitat del sector.
El professor
Richard Florida, el teòric de les classes creatives, ha admès que la inversió de les administracions
en les indústries culturals genera més desigualtat que prosperitat i que els
beneficis econòmics acaben en mans d'uns pocs. Tot i ser públic, algunes
administracions segueixen insistint en aquesta via.
L'estudi sociolaboral del col·lectiu d'actors i ballarins
que va publicar la Fundació
AISGE (la Societat de Gestió
d'Artistes i Intèrprets) el passat 29 de setembre ens permet tenir una visió més
en detall d’un segment. L'atur del
col·lectiu és d'un 57%; les condicions
laborals dels que treballen són insuficients i obliguen a gairebé la meitat
dels treballadors a cercar una segona ocupació. El 34% dels treballadors cobra
per sota del conveni, el 47% cobra el mínim marcat i només un 19% té un sou per
damunt. La major part de les dones del col·lectiu cobra menys que els homes. La
conclusió de l'estudi és contundent: només un 8,17% pot viure de la seva feina,
és a dir, el motor econòmic del sector cultural s’alimenta amb les condicions
precàries dels seus treballadors.
Sota l'eufemisme de la internacionalització de la nostra cultura trobam la tercera
pota: el turisme cultural. Abans de
tractar el tema en un nou article, ens queda el dubte de saber a què es
refereix la senyora Ruth Mateu quan diu la nostra cultura. A la cultura
catalana? Amb l'Institut Ramon Llull convertit en una franquícia sense funcions,
sembla que no.
Podríem pensar que fa referència a
la marca Cultura Balear, però tenim
un problema, en aquesta Comunitat, amb els sentiments de pertinença. La
insularitat marca una forta diversitat d'idiosincràsies males de mesclar. Si
tenim en compte que el gener del 2017, el procés de transferència de les competències de promoció turística
des del Govern als consells insulars haurà conclòs i que cada illa podrà
promocionar com consideri més oportú les
nostres cultures, la marca Cultura Balear no té gaire sentit.
Publicat al Diario de Mallorca el 23 de novembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada