Quines polítiques culturals volem?*

*Aquest article és una versió d'"Un búnquer a Disneyland Resort" que s'ha fet pel diari de Menorca. 

Les polítiques culturals i els mitjans de comunicació

El 23 de juny passat vaig deixar de col·laborar amb un mitjà de comunicació on escrivia, junt amb alguns companys, sobre les polítiques culturals. Escrivíem amb la voluntat d'obrir un debat sobre quina és la relació que ha de tenir l'administració pública amb la cultura. El gruix dels articles començaven amb el títol: Quines polítiques culturals volem? i s'acompanyaven d'un cas que s'analitzava. Abans d'arribar al sisè article, el director del diari va rebre pressions directes de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports perquè deixàs de publicar els articles; em va escriure sobre aquesta qüestió, mostrant-me el seu interès en què abandonàs el mitjà, i va fer pública la nostra correspondència privada, que circula per internet per a qui vulgui aprofundir en el tema.

El director avui dia reivindica la independència del seu mitjà i intenta obviar, ingènuament, que rebre subvencions no és rebre ordres, com si pogués mossegar la mà que li dóna el menjar. Mentre, la màxima responsable nominal de la Conselleria, la senyora Ruth Mateu, veu com el temps comprat amb el Pla de Cultura IB 2020 s'esgota i creixen les crítiques a la seva gestió, fins i tot als diaris que subvenciona.

El cessament de Ruth Mateu

El problema més gran que té MÉS, ara mateix en cultura, no és la sortida de Ruth Mateu.  Ningú no dubta que deixaria el càrrec sense fer renou; el problema és qui pot omplir el buit de continguts de les polítiques culturals, amb un rellotge de legislatura que va a la contra, mantenir les cadiretes i alimentar l'àlbum de fotos dels actes.

La Conselleria ha obviat sistemàticament les crítiques. Ha derivat cap al sectarisme, fent del conflicte una qüestió de partit. Com si el partit fora una finalitat i no un instrument. Després de la dimissió d'Esperança Camps, els qui queden de l'equip, s'han tancat a un búnquer i han anat fent més gruixades les parets. Sembla que fins al punt de perdre la connexió. Els de dintre ja no saben què passa a fora, si és de nit o és de dia, si fa fred o fa calor. Han perdut la noció del temps i intenten tornar a començar la legislatura amb enquestes, estudis i diagnòstics. Han quedat tan aïllats que se'ls està acabant l'aire. Davant la determinació de MÉS a no fer cap canvi, és de preveure que el rescat de la Conselleria l'haurà de fer algun altre soci del Govern.

L'entrada de Podem a Cultura i el pla de Cerdà

Si amb la deriva actual de les polítiques culturals, arribam a veure a Ruth Mateu sortir viva del debat parlamentari sobre els pressuposts, amb un augment substancial dels mateixos, no crec que hi hagi gaires dubtes que Podem s'incorporarà a l'executiu els primers mesos del 2017. En cas contrari, se seguirà improvisant sobre el guió de Josep Ramon Cerdà, director de l'Institut d'Estudis Baleàrics i conseller, neoliberal, a l'ombra.

Sembla que el pla de Cerdà, que en un altre escenari hagués tengut més oportunitats de funcionar, consisteix a transformar l'actual Institut d'Estudis Baleàrics, l'espai des d'on es reparteixen les subvencions, en una entitat amb el nom d'ILLENC. Aquesta nova entitat, més centrada en les indústries culturals, seria la resposta que té prevista la Conselleria al diagnòstic que des d'ella mateixa s'ha estat construint amb enquestes i estudis.

L'ILLENC seria l'eina principal de relació amb això que es coneix com "el sector" mitjançant la concessió de subvencions. Entenc que Cerdà aspiraria que la xarxa que va construint el converteixi en una peça indispensable de l'entramat, independentment del color polític del govern i fent valer les seves amistats. En resum, es crea, conscientment o inconscientment, un instrument d'estructura clientelar, fonamentat en una agenda de contactes, des d'on es pugui comprar la pau social entre el món de la política i el de la cultura.

Sota l'aparença de tècnics immaculats, amb ideologies adaptables i sense interessos, de Josep Ramon Cerdà, però també d'altres càrrecs com Jaume Gomila o Pere Muñoz, per posar alguns exemples, s'amaga un discurs que està calant dins l'Administració. Les justificacions que es donen són les d'una suposada creació de riquesa, de la que en desconeixem els beneficiaris, i un model de desenvolupament urbà i turístic elitista, com ja ha argumentat Jordi Oliveras, en el marc del discurs de la sobirania cultural. Tot això queda lluny dels horitzons de justícia social, aprofundeix en les desigualtats econòmiques i culturals, i sotmet la societat al discurs del poder econòmic. Un discurs que prioritza la integració de la cultura en el mercat i que no acaba d'adaptar-se al lema que presentava aquesta legislatura com la del Govern de la gent.

Imatge de Jaume O. Chavala. Aparegut al diari de Menorca el 24 d'octubre de 2016, amb el títol: "EL TEMPS S'ESGOTA A LA CONSELLERIA"