La vaga dels treballadors des Baluard.
Avui
divendres 1 de juliol els treballadors del Museu d’Art Contemporani Es
Baluard van a la vaga amb dues exigències. Ambdues parlen de defensar el
seu lloc de feina. La primera es centra en recuperar el 5% del sou que
els va retallar el govern Bauzá, fa uns anys, tot i no ser funcionaris.
El segon apunta a les categoria laboral. Al Museu hi ha gent que
realitza tasques per damunt de les seves funcions i de la seva
categoria. Parlam al voltant d’uns 11 treballadors d’una plantilla fixa
de 23. Prop del 50% es troba en aquesta situació.
Hi
ha una negociació. Ara mateix la direcció els ha oferit recuperar en
tres anys el 5%, un 2,5% ara i un 1,25% en els dos anys següents, i
pujar de categoria a 4. Els treballadors, amb una congelació del seu sou
des del 2008, consideren aquesta proposta insuficient i volen la
redacció d’un conveni entre els treballadors i l’empresa que sigui
vigent a partir del 2017 i que permeti revisar totes les categories.
Els
serveis mínims per avui s’han definit en dos operaris de manteniment,
un en el torn de matí i l’altre en el de tarda. Són uns serveis mínims
amb els que serà difícil que es puguin cobrir les necessitats del centre
en el dia de la inauguració d’”El turment i l’èxtasi”, l’exposició
d’art llatinoamericà que tendrà lloc avui vespre.
Sembla
que aquestes necessitats seran cobertes pel personal de l’empresa
subcontractada Trablisa. Caldrà veure quines tasques desenvolupen, si
figuren en el marc d’allò contractat, i si estan conculcant el dret de
vaga dels treballadors substituint els seus llocs.
Cal
recordar que es Baluard i la seva fundació es sostenen principalment
amb fons públics. Al seu patronat hi trobam representats el Govern
Autonòmic, el Consell Insular de Mallorca, l’Ajuntament de Palma i la
Fundació d’Art Serra, els tres primers són els responsables, elegits
democràticament, de les polítiques culturals.
Cal
demanar-se si la situació d’explotació laboral del personal que es dóna
a Es Baluard es pot fer extensible a altres entitats públiques o si,
per contra, es tracta d’un cas aïllat. Sabem, per les notícies que
arriben des del Principat, que el col·lectiu de treballadors lligats a
la cultura està mobilitzat i té com a objectiu la signatura d’un “conveni de la cultura”.
Els equipaments culturals
El
tema de la realització de funcions per damunt de la categoría que un
funcionari ocupa troba un contrapunt alarmant en les direccions dels
museus, arxius i biblioteques.
Des
de la modificació, encara vigent, d’aquestes places de lliure
designació que habilita a metges i professors a ocupar-les, el que s’ha
devaluat és el contingut de la feina.
Abans
era necessari haver passat unes oposicions del cos específic per a
ocupar-les, oposicions que havien de garantir els coneixements i la
capacitat de qui ocupava la plaça. El que ens trobam actualment, quan un
professor de català exerceix de director de la biblioteca pública de
Menorca, per posar un exemple concret, és que el que es devalua per
davall la categoria és la capacitat de portar el discurs de la
institució. Quin missatge estam enviant a un jove que ara mateix estigui
estudiant biblioteconomia?
Direccions sense requisits i conserges, auxiliars i administratius sobre-qualificats. Vos
imaginau a un auxiliar administratiu fent de conservador? A un conserge
fent de bibliotecari? I si els hi demanam què està passant directament,
la resposta és: -”Som tan pocs que aquí tots feim de tot.
Mirant cap als ajuntaments, podeu recordar quants auxiliars i administratius heu vist fent les funcions d’un tècnic de cultura?
Conclusió
Si
als alts càrrecs cada vegada els hi exigim menys -de tal manera que és
més fàcil triar qui farà la direcció o portarà la regidoria-, i als
treballadors de base cada vegada més; tant que poden arribar a
substituir a una part -quan no a tota- dels tècnics de la institució,
cap a on anam? La precarització a les institucions culturals ens mostra
unes direccions cada vegada més arribistes, unes bases precaritzades
-quan no són directament externalitzades en empreses que guanyen els
concursos per la seva capacitat de rebaixar encara més el preu- i uns
quadres mitjos escassos desbordats en les seves responsabilitats.
Per
molts de compromisos públics que es facin, abans i després dels comicis
electorals, les solucions no arriben. No és un tema de dretes o
esquerres, ambdues han tengut diverses oportunitats per a posar remei a
aquest escenari. Ens trobam que als partits i als càrrecs els surt més
rentable tallar les cintes inaugurals de les infraestructures que
garantir correctament la seva gestió.
S’ha
encès un foc i el bosc ara mira i espera. La passada legislatura la
Conselleria d’Educació va viure una vaga que redefinia les relacions
dels treballadors: entre ells mateixos, amb els seus usuaris i amb
l’administració. Tres consellers d’educació varen seure a la mateixa
cadira, un després de l’altre. A Cultura ja hi ha hagut un canvi, haurem
d’estar atents.
Hi
ha solucions per a la situació que denuncien avui els companys d’Es
Baluard, no fa falta inventar res, les següents propostes les han
intentat posar en pràctica Berta Sureda i el seu equip a l’Institut de
Cultura de Barcelona: renunciar a inaugurar nous equipaments fins que
els existents estiguin consolidats, acabar amb les designacions a dit i
signar un conveni col·lectiu que sigui el marc laboral dels
professionals de la cultura.
Aparegut a contrainfo.cat l'1 de juliol de 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada